Fins a la punta de la P...A

Senyor director,

En època d’estiu, he de confessar que miro una mica més la tele, la nostra, i també alguna cosa de les altres. Gairebé no hi ha tertúlies i, si no fos perquè hi ha notícies bomba (les bombes no paren a l’Estret d’Ormuz i col·laterals, un míssil rus despistat en zona Otànica polonesa, els atacs Rússia-Ucraïna, per no recordar la Gaza oblidada...), la inclinació cada cop més perillosa de les proves PISA a Catalunya (any Gaudí, que feia torres molt altes i segures) o els incendis... cada dia, la vida semblaria una hibernació si no fos per la temperatura.

A mi m’ha semblat notícia bomba que milers de joves marroquins (i alguna noia) es llancessin al mar per entrar nedant a Ceuta (als primers moments ja es parla de més de 15 morts) el dia de la festa del rei del Marroc, i es diu, motivats per una sentència del Tribunal Suprem, espanyol,... que (sembla) que sanciona que es pot retornar en calent qui entra caminant (saltant la tanca) i no qui entra nedant... (Bona colla de la nostra telerada vam anar de viatge d’estudis al Sud i ens vam arribar a Ceuta; ni mitja hora de navegació des de la PuntA de Tarifa).

Com que em deixo informar, de seguida veig i escolto la crònica televisiva que diu que Mohamed VI (ara m’adono que amb pares diferents, però que es deien i es tractaven com a germans, JCI i Hassan II, sengles hereus tenen el VI com a element fraternal) és un home que la té ben posada, la gelava. Com a bon rei (quasi emperador, o dictador, com m’han dit algunes persones marroquines amb consciència política), té un munt de vassalls disposats al que calgui (sobretot a marxar del país). Aquí hi ha el dubte de la doble bandera, perquè el rei pot dir que tot això ho fan els contraris al règim per posar-li aigua al vi (frase feta) el dia de la festa. I la crònica diu que Mohamed va aixecar el dit quan el líder del Front Polisari va venir (per raons mèdiques, es va dir, al 2021) a Logronyo, i les televisions van ensenyar imatges dures d’amuntegament i morts a les tanques de Ceuta, on van entrar milers de joves.

I la crònica continua dient que el pare Hassan va muntar la Marxa verda quan Espanya estava entre verdes i madures (un dictador al llit, un Príncep que es fregava les mans perquè ben jove tocaria poder i un nou règim per construir).

I la crònica continua dient que aquella darrera crisi, de mercadeig amb vides humanes, es va resoldre quan PSC (Pedro Sánchez Castejón) va fer un gir de timó (ell que sempre sap com ha d’actuar i com a exemple l’amnistia, que primer negava i ara defensa) i va apostar per la solució marroquina (d’autonomia, diuen) per al Sàhara, quan sempre, des de les esquerres, s’havia apostat pel referèndum d’autodeterminació (desconec si Sumar et alteri van tenir problemes digestius per haver-se empassat gripaus de la mida de dromedaris).

La crònica també diu que a Mohamed VI no li ha agradat que PSC passés per Algèria abans d’arribar a Madrid per celebrar la Copa del Món de Futbol; s’ha parlat poc de la detenció al Marroc d’un periodista dissident que, al cap de poc, es va deixar en llibertat.

M’ha sobtat que a la crònica no es parli de fets tan importants com la crisi a la platja d’El Tarajal (any 2014, uns 15 morts, trets de la Guàrdia Civil i cops de culata; M. Rajoy era el president d’Espanya) o la invasió i reconquesta de l’illa de Perejil, estiu de 2002, en temps de JM Aznar.

Per les imatges de televisió d’aquest 30 de juliol, es veu algun número de la Guàrdia Civil, plantat, apartant-se de la riuada marroquina; i l’endemà, l’arribada de l’exèrcit, amb el president PSC al davant, Marlaska al costat (i Margarita Robles?).

No n’hi ha per riure.

Les televisions expliquen que s’activarà el Frontex (desplegament militar europeu com a agència de fronteres), l’extrema dreta europea ja parla (la d’aquí també deu parlar, però no surt a la tele), Meloni proposa un Schengen a la carta on s’exclogui Espanya (la presidenta Von der Leyen ja li ha comprat els camps d’internament per a immigrants en territoris amb legislacions sui generis) i, fins i tot Trump envia un missatge a mode de clatellot: als governs d’extrema esquerra (Espanya) els passa això, amb la immigració...

Fa molt que no es diu que el Marroc és el gran comprador d’armes de la indústria militar espanyola; sí que es diu que és el gran aliat, geoestratègic, dels EUA; que quan el Marroc ha de negociar un acord de pesca amb la Unió Europea (té molta costa, i per això aspira també a la del Sàhara) provoca alguna crisi, sobretot migratòria, i qui la pateix és Espanya.

Fa temps que corria la brama (paral·lela a la de Zapatero, que finalment ha esclatat) que el telèfon del president PSC havia estat infectat amb el Pegasus (i s’apuntava als serveis secrets del Marroc, mira si en saben, quan volen) ergo potser és un ostatge, un titella.

Quan els EUA van decidir fer caure el règim de Gadafi (que havia passat de ser considerat terrorista a amic de les democràcies europees; fins i tot va anar de visita oficial a Madrid, on se’n va emportar les camelles per tenir llet fresca i segura) el ministre d’Exteriors, Moratinos, va fer una ruta pel nord d’Àfrica amb un maletí (els diners no sé si els posava Europa o qui). I després van venir les primaveres àrabs, amb més caigudes sonades, el problema és que potser ens van portar directament a un llarg hivern.

Espanya, també amb fons de la Unió Europea, es vanta que ha promogut projectes per combatre la immigració il·legal (tràfic de persones en mans de màfies), per exemple, al Senegal. Es va lluny, i potser no es vol pensar que a la vora també hi ha un problema.

Sí, un problema amb un país dictatorial que no respecta drets, que no desperta expectatives a la gent jove... Trump algun dia deixarà el poder (encara que el poder trumpista potser no desapareixerà) però, de moment, el règim autoritari (i corrupte segons m’ha explicat gent marroquina, amb consciència política) de la dinastia alauita, si no hi ha un gir de guió, molt inesperat, continuarà. Per cert, la llengua i cultura amazigues, al Marroc, no tenen massa protecció ni projecció.

¿Algú ha arribat a pensar que l’alegria de Pedro Sánchez Castejon sobre la retirada de les tanques a Gibraltar podia durar molt? Quan algú diu que vol la pàtria sencera, fins a la punta de la PenyA, de Gibraltar, pot córrer el risc que algú altre digui que vol la pàtria sencera fins a la punta de la PlatjA, d’El Tarajal.

Per raons de privacitat, no voldria de cap manera que les places de Ceuta i Melilla deixessin de ser territori peninsular especial.

Però som a l’estiu, moltes vacances. A la tardor, aires nous. Com que ja es començarà a preparar al nou Mundial de futbol (Portugal, España i el Marroc; un amic m’ha proposat sigles interessants), ja no es tractaran temes secundaris (eleccions a Israel, de mig mandat per a Trump, Rodalies, Educació, fets delictius i homicidis a Barcelona...). El president PSC traurà la seva bola de vidre (per veure qui guanyarà el Mundial 2030) i convocarà eleccions en funció de la resposta: si Espanya no ha de guanyar-lo, seria molt, esperar 16 anys i ara jugar a l’Oca (de l’Oca a l’Oca i tiro porque me toca), que sigui Feijoo que passi la vergonya de la derrota, i si no, als adversaris també el va bé algun caramelet.

Las Malvinas, argentinas. Sona? No puc ni imaginar quina pancarta s’hauria vist si l’Argentina derrota Espanya.

Quan Espanya va decidir aixecar les tanques a Melilla i Ceuta, dècada 1990, un dels Goytisolo va escriure una carta a El País, on en constatava la ineficàcia i proposava importar cocodrilos. M’ha servit moltes vegades per explicar, a classe, la ironia.

Apunt final. Arran del darrer article: P...A Espanya he vist a les xarxes que la IA fa resums en què diu “és una forma emprada de manera el·líptica o censurada en titulars de premsa i articles d’opinió per reflexionar sobre la relació sociopolítica i històrica entre Catalunya i l’Estat espanyol”. Ho sento, IA, has de millorar en comprensió lectora, quedaries exclosa de PISA. T’has menjat un punt i has llegit el que el teu subconscient volia, no el que deia. Ja ni penso què llegiràs al títol d’avui.

Josep Manel Fondevila Tolo