Volem més

Senyor director,

Fa quatre dies (no és metàfora, sinó sentit literal: dg. 28, dl. Sant Pere, dt. 30 i dc 1 de juliol) que porto uns dimonis (lingüístics) a dins que si no els trec, m’amargaran totes les vacances (de professor).

Com dic, el darrer cap de setmana de juny (ho he sabut pels mitjans de comunicació públics) Barcelona (Cap i Casal), ha coronat dos Alejandros (gairebé Magnos). El madrileny Alejandro Sanz a l’RCDE Stadium (de l’Espanyol) (per ser exacte, a Cornellà), que va sortir a l’escenari amb un senyera agafada pel pal (tinc entès que no es poden entrar bastons, bats de beisbol, pals de bandera... als camps de futbol), ni que es reconverteixin en equipaments musicals... (A Madrid no deixen entrar estelades als camps, ni que siguin sense pal). Pensant una mica, he arribat a la conclusió que, en cas que algú l’acusi de deixar-se seduir per Catalunya, sempre pugui al·legar que mai no ha tingut una senyera a les mans. Tampoc no sé si va dir allò tan BruceSpringsteenià de «Bona nit, Barcelona» (clar, era a Cornellà, del baró socialista Balmon).

Davant de tantes anomalies, no puc més que malpensar que el nostre President SIR (Salvador Illa Roca), de l’Espanyol, va dir a la parella ParTra-TraPar (Parlon/Trapero-Trapero/Parlon, tanto monta monta tanto): «aquest cap de setmana relaxeu-vos, que no hi haurà sang i, si n’hi ha, no arribarà al riu».

Ara sí, a la ciutat de Barcelona, un altre Alejandro, Fernández Álvarez, tarragoní, que alguna vegada canta al Parlament de Catalunya (cançons de Manolo Escobar, no l’he vist mai cantant Els segadors) era coronat, amb tots els honors, president del partit en el 16è Congrés (no en feien, sembla, des del 2017) sota el lema: Volem més. Una curiositat és que havia arribat a ser gairebé un empestat en un partit popular amb assentament a Catalunya i ara, goita-te’l, dalt de tot.

A mi, tots aquests rotllos de la política (resistències, manuals de resistència, manuals de pacte amb agulles d’estendre la roba tapant-se el nas, cops de colze i punyalades...), me la bufen (vull dir: em serveixen per anar pensant mentre bufo la sopa calenta o una patata calenta que de vegades em cau al plat), però la llengua... ai la llengua... Quan veig que la llengua pateix, m’agafa un cobriment de cor, els dimonis em corsequen i fins que no els puc escopir (metàfora) vull dir: fins que no els puc fer sortir de manera ordenada i civilitzada, per exemple en un escrit, ho passo tan malament que tinc el telèfon sempre al costat per si he de marcar el 061 (emergències mèdiques) o el 112 que serveix per a tot tipus d’emergències.

Obro parèntesis. Faig una confessió, així a mig escrit. El meu patiment era perquè havia sentit això del Volem més a la ràdio i jo pensava: qui l’està cagant (metàfora) lingüísticament?. Però no tenia proves. Dimecres 1 de juliol, vaig voler anar a fons, i vaig fer la consulta a la xarxa, i per això ho he vist escrit, i ho tinc documentat i per tant, el màxim responsable de la cagada (metafòrica) sembla ser l’Alejandro, perquè és ell qui ha muntat el congrés ad hoc per a proclamar-se (autoproclamar-se sense oposició) president. I a les xarxes he trobat coses interessants/curioses. Tanco parèntesis.

La primera curiositat, segons CastalunyaPress, és que la presidenta a la comissió organitzadora d’aquest congrés del partit ha estat Plans de Lluna i, evidentment ha dit unes paraules. I jo, vinga músiques (Manolo Escobar i d’altres) que em ballaven pel cap (em començaven a mésneguitejar i no em deixaven acabar l’escrit) i cap em portava a aquesta senyora, que pels honors, devia de ser molt important.

Avui 3 de juliol (per tant caldria esmenar els quatre dies de l’introit -es pot saber quan es comença una cosa, però no com s’acaba; un bon exemple la Sagrada Família) he sortit, de matí, a prendre la fresca. He tingut un moment d’il·luminació... és la Maria de los Llanos de Luna Tobarra, que va arribar a ser delegada del govern (central) a Catalunya, però ara manipulada per la IA i els traductors automàtics. I quan he arribat a casa m’he disposat a acabar, gairebé acabar, l’escrit.

Sense que vingui al cas, però m’ha sobtat mentre em refrescava caminant, que una empresa de la comarca, suposadament contractada per l’Ajuntament de Tremp, desinfectava els carrers del nucli antic. I ja podria prémer enviar, però... és que ahir, sobretot al Passeig, vaig veure molta gent uniformada (i molta sense uniforme tot i una constitució física similar) i gairebé no entenia res... I demà és 4 de juliol, ves que no vingui el Trump a Tremp (cacofonia o pseudoparonomàsia) i volem els carrers nets.

Mentre acabava de fer aquestes ratlles (potser hauria hagut d’escriure escriure aquestes ratlles) he posat la tele i m’ha cridat l’atenció una notícia: Un menor de 15 anys mort en un tiroteig al Parc Pegaso de Barcelona. No goso dir el que penso, ni que em portaria a refer part de l’escrit (no puc estar una setmana canviant escrits de quatre ratlles). SIR Illa, mister Collboni, parelleta... tenim un problema (molt més gran que la desaparició de pancartes pacifistes a Tremp) i algú, com si estigués bufant... espelmes d’aniversari.

I ara, la part final de l’article, que ja tenia escrita des del primer dia.

Com que soc professor (de vacances oficials, no motivacionals) em permeto fer una mini classe de sintaxi, a partir d’un quadre amb voluntat pedagògica:
 
Com que l’alumnat avantatjat ja ha percebut com va el model, el pot continuar ad libitum.

En la cerca a la xarxa abans esmentada, he trobat una altra curiositat. El mateix lema, però amb tota la correcció sintàctica exigida: en volem més, va centrar el 17è congrés de la UGT.cat a Mataró, al gener de 2025 (no fa massa; per tant, el PP no sap ni copiar dels bons (lingüísticament). Sobre l’abans avalotador i jove republicà, i ara secretari general de la UGT.cat, Camil Ros només pensar: «qui et sentia i qui et sent», perquè últimament la UGT sembla l’escolania del president Illa perquè ens acompanyi a combregar, amb rodes de molí; la Belén López, de CCOO, també hi participa, potser de sagristana.

Vaig notant que alguns dimonis ja no em molesten, tant. Només em queda recordar la Montserrat Roig, que potser també se’n va espolsar algun quan va escriure Un pessic de sal..., a l’AVUI: Amadeu, (Fabregat) no em toquis el pronom feble, o potser algun Tovalló negre de l’Empar Moliner, on també ens n’hi ha parlat, dels pronoms febles

Josep Manel Fondevila Tolo