Crònica d'una trempolina a l'Alsina: un miracle a Tàrrega

Senyor director,

Baixar de Tremp a Barcelona en bus un divendres de juliol ja és, per si sol, un esport de risc. Però jo, confiada, he pujat al bus a les 16h, a uns modestos 38°C, amb la ingenuïtat de qui ha viscut altres viatges amb l’Alsina Graells envoltada d’un microclima polar. Tant és així que, fidel a la tradició, m’he endut un mocador per tapar-me. Innocent de mi.

Per sort -o per intuïció animal- també he agafat una ampolla d’aigua per sobreviure del trajecte de casa fins a la parada. El que no podia imaginar és que aquella ampolla seria el meu únic suport emocional durant la primera hora de trajecte, perquè l’aire condicionat del bus havia decidit fer vaga. I allà estava jo: una menopàusica perduda, amb el vano com a única arma contra la combustió espontània.

Al cap de poca estona he començat a marejar-me. Em trobava fatal. He anat a comentar-li al conductor, que m’ha mirat amb una sorpresa tan genuïna que per un moment he dubtat de mi mateixa. "¿Tiene calor?", m’ha dit, com si jo fos la primera humana de la història en experimentar aquesta sensació. He estat a punt de disculpar-me per la meva pròpia biologia.

Arribem a Tàrrega. Jo només pensava en ficar el cap sota una aixeta. L’estació és relativament nova, inaugurada fa un any com a molt. Doncs ves per on: tampoc té aire condicionat. Visca els refugis climàtics de Ponent.

He anat cames ajudeu-me cap al lavabo, on de dues aixetes només en funcionava una. Però mira, amb una ja he pogut evitar la deshidratació irreversible. Un cop mig refeta, he anat directa a la màquina de begudes per comprar una aigua fresqueta. I com jo, un munt de gent. Però la màquina, solidària amb el bus, també estava espatllada. Tot plegat semblava una broma de mal gust.

Després de mitja hora de parada, hem tornat a pujar al bus. I llavors, el miracle: l’aire condicionat ha començat a funcionar. No he entès res. Que potser el bus, de pujada, no tira? Que s’ha pensat que anava fresquet i no calia? Que el motor necessita un rosari i tres parades per reaccionar? No ho sé. Només sé que hem ressuscitat.

I així, entre suor, humor negre i un vano que ha treballat hores extra, he arribat a Barcelona. Un trajecte que hauria de ser rutinari s’ha convertit en una epopeia climàtica digna de ser narrada. Sort del miracle de Tàrrega.

Elisenda Martínez Batalla