P...a Espanya

Senyor director,

Ha acabat el Mundial de Futbol i jo també voldria gosar dir la meva.

La primera, és que sé molt poc de futbol, per la qual cosa, si alguna persona més entesa em vol contradir, ho acceptaré esportivament (en el sentit original del terme, no en la versió moderna-actualitzada de sempre voler guanyar).

La segona, felicitar els actors (en aquest cas em puc estalviar el femení, i demanar perdó perquè no vaig escriure res sobre la Copa d’Europa femenina del Barça). Els actors són uns professionals: entrenadors, jugadors (titulars i suplents), cos tècnic (preparació física, psíquica...) que cobren (milionades) per fer la seva feina i, a més, desperten passions, en el sentit més extensiu.

Una colla de canalla (mitjana de 25 anys, diuen; això implica algú a la trentena, perquè n’hi ha de 19 anys) que ha aconseguit colar més pilotes, que el rival, a la porteria contraria; això és el que diu el reglament (però hi pot haver canvis). Ara per ara, que no et colin gols, o pocs, és un mèrit, meritori, però no puntua.

Podem fer similitud amb altres sectors, per exemple en la política, on qui ha aconseguit ficar més vots (o gols) a l’urna no té l’èxit assegurat; la boxa, on a part dels cops de puny, hi ha una puntuació tècnica o qualsevol concurs-oposició a l’administració (ni que estigui una mica arreglat), coordinador/a de..., càtedres, director/a de... on no només val la puntuació d’un apartat, sinó el global de competències-mèrits per arribar al podi.

Canvis, canvis... als camps de futbol n’he percebut algun; com les pauses d’hidratació, però no en descarto d’altres (com introduir les pauses de reflexió, que ja existeixen al bàsquet, amb un altre nom). El fet de tapar, als estadis, les marques que no paguen no sé si és una novetat que té a veure amb l’esport o amb el negoci.

I més canvis que auguro. El principal, la mandanga de les pròrrogues. Una societat (occidental), que tendeix a reduir la jornada laboral perquè les persones puguem viure més relaxades, i donar oportunitats laborals a d’altres, no pot acceptar (ni que sigui en el futbol, on es permeten massa llicències) que hi hagi sobreexplotació en forma d’hores extres (no remunerades) al camp.

Penso que també ha estat la primera vegada en què l’organització del Mundial no era responsabilitat d’un sol país (de Qatar se’n va parlar bastant per la blanquejada política del sistema polític) i ara ha estat un triumvirat (EUA, el Canadà i Mèxic) on, a part de les tensions presidencials a la llotja, cadascú podia sucar pa allà on li convenia.

Esperaré, pacient, les propostes de canvi i acceptaré, resignat les que em vagi trobant. No sé per què em sona que aviat hi haurà un Mundial (PEM/MEP, Portugal, Espanya, el Marroc, o a l’inrevés, però Espanya al mig, per raons ortogràfiques, per començar en vocal), que encara pot ser més sonat.

No vull deixar d’esmentar alguns fets que m’han cridat l’atenció aquests dies; així, sense cronologia ni rànquing d’importància:

- és la primera vegada que veig que un capità, de la selecció espanyola, surt al camp agafat de la mà d’una nena que porta nikab (no sé si l’alcalde lleidatà -com tants d’altres polítics- mirava la roja i ho va percebre).

- he sentit dir que l’emperador dels EUA va fer gestions perquè a un jugador de la seva selecció, de manera preventiva, se li perdonés una targeta vermella i la FIFA va claudicar.

- clar que de coses sempre en passen, quan hi ha tantes pilotes en joc. Al Mundial d’España 82, del Naranjito, la roja va marcar 12 gols a Malta, just els que calia per poder passar de fase. (Els socialistes encara no governaven; Felipe González es va convertir en el puto amo uns mesos més tard, quan encara no estava de moda discutir resultats electorals).

Des de la nit de diumenge (hora espanyola) noto a l’ambient una eufòria, una il·lusió... que em sonen (ho han tornat a fer, al cap de 16 anys; i penso, i si ho tornéssim a fer, d’aquí uns anys).

Per raons de privacitat que no venen al cas, no diré com ni on vaig veure el gol d’Iniesta, ni com vaig saber del gol de Ferran que, ben pinxos, han fet PinxA Espanya.

I penso en la PobrA Espanya, els nervis de fa poc, l’empat amb Cap Verd, o la victòria contra França (tot i el cas M. Rajoy) el 14 de juliol (massa dolor el dia nacional de la França republicana) i altres nervis com la sentència contra un germaníssim David SC (a qui sembla que li van arreglar una menjadora, però que té un Goliat judicial al davant que la hi ha fet de mal pair), una Begoña que pot viatjar a l’estranger segons la fulla de margarida d’un jutge que es pentina amb la clenxa cap a un costat, una sentència del TJUE sobre l’amnistia, Feijoo que diu que guanyarà la Copa i les eleccions (agraeixo, així entre parèntesis, a Pedro Sánchez que no hagi convocat eleccions -tot i que el PP les hi demana des de fa anys- perquè Feijoo hagi gosat poder ser president, perquè no me l’imagino a la tribuna antibales saludant-se amb Trump amb un anglès pitjor que el meu. Si Feijoo ha de ser president, que ho sigui quan no passin coses importants).

PobrA Espanya, que ha aconseguit silenciar els 90 anys del 18 de juliol, perquè es parlava-pensava en el 19 de juliol.

PobrA Espanya, que va haver de veure un 10-déu menut (argentí criat a la Masia) que tant havia aportat als calaixos d’Hisenda en impostos, sancions i pactes fiscals milionaris, i que ara vola lluny.

PobrA Espanya, que va haver de suportar -a l’espectacle de la mitja part- l’au migratòria de Shakira que, de moment, ha aconseguit que la Hisenda espanyola li retorni una picossada milionària.

I va arribar la pròrroga, i la glòria.

PinxA i PobrA Espanya, perquè la pluja de milions de la puntada de Ferran segurament no regarà la Meseta castellana. Hi ha molts representants, assessors, despatxos que no fan pudor de suor de samarretes, però que també fan molt esforç, com a mínim, mental.

PinxA Espanya, perquè ha derrotat supersticions, almenys les dels rivals. Sí, de Milei (vestit i lloc on veure el futbol), però de moment continua intacta la seva política, i també s’han esvaït els vaticinis del grup de xamans peruà. 

Els ànims espanyols són unísons, segons algunes veus; deu ser això del patriotisme. Si diumenge era la festa a la vora de Nova York, dilluns es trasllada a Madrid (amb permís del jet lag). La família reial rep la família futbolística, segons l’entrenador de la Fuente, a la Zarzuela i després, PSC (que ha passat per Algèria a comprar unes bombones de gas) rep la mateixa família a la Moncloa. I cap al carrer, rua i Cibeles.

L’espectacle davant la deessa (retransmissió per rtve) prefereixo no qualificar-lo; el temps dirà si la icona de la fertilitat prodiga èxits o es revenja amb temporades estèrils.

S’havia parlat del Mundial de Messi, i ha acabat plorant, tot i els gols que s’emporta; del de Lamine que, tot i els elogis, no obté cap premi personal. La guerra anglofrancesa acaba amb derrota continental, encara que el pichichi és Mbappé. El gol de Bellingham pot portar cua.

Joan Maragall, pare de poetes i padrí de polítics, fa anys que s’adreçava a Espanya, una Espanya que sovint sordeja.

Escolta, Espanya, -el gol que fa
un fill de parla -no castellana:
nom sense accent -com toca al cas,
juga en un club -color blaugrana.

I respecte de don Andrés, fa 16 anys, algunes similituds
Escolta, Espanya, -el gol que fa
un jugador -del club blaugrana.

Josep Manel Fondevila Tolo