Senyor director,
Als carrers de Tremp sobren noms d'homes i falten noms de dones. El nomenclàtor és també una manera d'explicar la història, de decidir què recordem i, sobretot, a qui volem recordar.
Els drets de les dones han experimentat una transformació extraordinària durant els darrers 90 anys. Una transformació que sovint donem per descomptada, però que convé recordar. Durant el franquisme les dones estaven jurídicament subordinades als homes: primer al pare, que exercia l'autoritat familiar, i després, si es casaven, al marit. La desigualtat arribava fins a extrems que avui ens semblarien inversemblants: una dona casada necessitava la llicència marital per treballar, signar contractes o obrir un compte bancari i disposar dels seus propis diners. En el nostre món rural, a més, ser una dona "sola" podia convertir-se en motiu d'escarni, sospita i vigilància per part de la mateixa comunitat.
No va ser fins al 1975, encara en vida del dictador, que es va eliminar la llicència marital i es va reconèixer a les dones casades una capacitat jurídica més ampla. La Constitució de 1978 va establir les bases de la igualtat legal entre dones i homes, unes bases que no es desplegarien per fer-la efectiva fins l'any 2004, quan es comencen a aprovar lleis orgàniques contra la violència de gènere i la igualtat efectiva.
Aquesta perspectiva històrica és necessària per entendre una realitat que, si ens aturem a observar-la, resulta força eloqüent: la pràctica absència de noms de dones al nomenclàtor de Tremp.
Feu la prova. Consulteu el nomenclàtor del nucli urbà i busqueu-hi dones. El resultat és ben escàs: tenim la placeta de la Cisca -sí, existeix, busqueu-la!- i dos espais verds: el parc de Flors Sirera i la controvertida plaça de la Princesa Sofia o plaça del Vall.
Per entendre com hem arribat fins aquí cal mirar enrere. A Tremp, la pràctica d'assignar noms de persones als carrers té poc més d'un segle d'història. Abans, els noms responien sobretot a criteris funcionals, geogràfics o populars. Capdevila i Soldevila identificaven les parts alta i baixa de la vila; Mercadal, del Forn, de Sols, del Mig o la Costa descrivien espais o característiques del nucli. També hi havia el carrer de la Font -avui Pare Manyanet-, el de la Creu, el de l'Hospital, el de Capelles, o el de l'Estudi, actual plaça del Mercat. Alguns noms, com Picamill o Peresall tenen un origen menys evident, tot i que aquest darrer podria estar relacionat amb el nom d'una antiga casa.
Quan es van desenvolupar els ravals d'època moderna, tampoc no hi va haver gaire complicació: el carrer de les Adoberies indicava l'activitat que s'hi duia a terme, mentre que Sant Roc i Santa Bàrbara responien a advocacions religioses, al temps que Sant Jaume indicava el camí per anar al monestir homònim. També hi havia l'Era del Comú.
Però al segle XX les coses van canviar. Els homes que exercien el poder polític a Tremp, independentment de la seva adscripció ideològica, van incorporar la pràctica -aleshores força estesa a les ciutats- de batejar carrers amb noms de personatges masculins. I no tan sols els nous eixamples: també es van substituir denominacions antigues, populars i arrelades. Amb la Transició, alguns d'aquests noms tradicionals es van recuperar, però no tots.
El resultat és el nomenclàtor que tenim avui: un mosaic de ciutats catalanes, muntanyes, antics camins, esdeveniments, polítics i suposats benefactors. Un nomenclàtor que malgrat aquesta diversitat continua tenint una absència clamorosa: la de les dones.
No és casualitat. Hem heretat una memòria pública construïda durant segles des d'una societat patriarcal, en què els homes ocupaven els espais de decisió i, per tant, també decidien qui mereixia ser recordat. Les dones hi eren, treballaven, sostenien famílies, participaven en la vida econòmica i social i, sovint, feien possible allò que els homes després capitalitzaven.
Tanmateix, si la manca de dones ja és prou significativa, encara resulta més sorprenent observar quins homes sí que hi han trobat un lloc. Al nomenclàtor de Tremp hi ha personatges la trajectòria dels quals mereix, com a mínim, una revisió crítica. És el cas d'alguns representants del franquisme local o comarcal, com el bisbe Iglesias, l'alcalde Altisent o el magistrat Saura. Noms que ens remeten a una determinada concepció de l'ordre polític i social, resumida en aquella coneguda divisa de "Déu, pàtria i llei".
També és discutible que des de 1922 la principal via de la ciutat, la Rambla, estigui vinculada al nom del doctor Pearson. Per a uns, un benefactor que va contribuir a portar la modernitat i l'electricitat a Catalunya; per a altres, una figura inseparable de la construcció de grans infraestructures que van comportar l'emigració forçada, les penúries i unes condicions de vida molt dures per a nombroses famílies pallareses. La història, com gairebé sempre, és més complexa que el nom d'una placa.
Però hi ha un cas que mereix una atenció especial: el del general Manuel Cassola. La seva presència a les plaques del carrer s'ha justificat sovint per la seva actuació com a ministre de la Guerra en impulsar un projecte de reforma militar que pretenia establir el servei militar obligatori sense les exempcions econòmiques que permetien a les famílies benestants evitar-lo. Una justificació que, a més, cal matisar: el projecte no va arribar a prosperar en els termes que havia plantejat i les possibilitats de substitució i redempció econòmica no van desaparèixer definitivament fins a reformes posteriors.
La seva trajectòria no es pot reduir a aquesta iniciativa. La seva activitat militar a Mèxic i a Santo Domingo no ha estat estudiada, i tampoc tenim coneixements específics sobre la seva actuació a Espanya contra carlins i republicans. Però coneixem força bé la seva actuació a Cuba i les seves responsabilitats en operacions conegudes per la implementació de mètodes d'extermini econòmic i guerra asimètrica destructiva.
Així Cassola va provocar intencionadament la fam de la població civil cubana en ser posat al capdavant de la Trocha de Júcaro a Morón; va comandar els atacs generalitzats contra béns civils i la destrucció de teixit urbà i rural sent comandant general i governador civil de Las Villas i del Departament del Centre, amb la destrucció dels pobles de la reraguarda independentista, i permetent que a la seva demarcació operessin cossos de Voluntaris (milícies extremistes) que efectuaren violacions, saquejos i execucions sumàries dels civils sospitosos. És a dir, que Cassola era una peça clau de la maquinària de repressió i execució de l'Estat espanyol a Cuba.
I és aquí on apareix la qüestió de fons: quin criteri fem servir per decidir qui mereix tenir un carrer dedicat? No es tracta de substituir noms d'homes per noms de dones, ni d'esborrar la història que ens incomoda. Es tracta de revisar-la, contextualitzar-la i, sobretot, ampliar-la. De debò que a Tremp i al Pallars no hi ha hagut dones amb prou mèrits per tenir un carrer? O és que durant tant de temps hem assumit que la memòria col·lectiva havia de tenir rostre d'home que ni tan sols ens hem plantejat aquesta pregunta?
Potser ja és hora que deixem de ser simples espectadors. Perquè una ciutat també s'explica a través dels noms que posa als seus carrers. I si aquests noms no ens representen a totes i a tots potser és que encara tenim molta feina per fer.
Som de claca?
Jacinto Bonales Cortés
Avís:
Els continguts publicats a la
secció del lector Dis la teva! no necessàriament s’adiuen a la línia editorial de
Pallars Digital. Aquest mitjà no es fa responsable de les opinions que aquí s’hi expressen.
Amb tu, el periodisme al Pallars és possible!
A Pallars Digital treballem per oferir-te una informació rigorosa, lliure i honesta. Per mantenir-ho, necessitem el suport i el compromís de persones com tu.
Subscriu-t'hi