Pilotes d'or

Senyor director,

Mentre escolto (o sento, com diuen a CatalunyaMúsica) la ràdio un dia plujós en què hi ha interferències al dial i els forats de l’A2 també fan la seva feina ensordidora, em sembla percebre pilota d’or. El primer que em ve al cap és Zelenski (costa recordar el seu passat professional, i no hi suco més pa perquè la cruesa d’aquesta guerra, com la de totes, ens hauria d’avergonyir). Ara li toca el paper de fer la pilota a la gent que té poder, o que s’ho creu.

L’esbroncada en directe a la Casa Blanca, per un altre titella sense escrúpols del pensament més reaccionari en busca d’un relat, és signe de dependència; o que la suposada solidaritat europea, amb Von der Leyen al cap, envers Ucraïna és, potser, només interès.

La sorprenent visita del MHP Salvador Illa a Kíiv -amb Collboni (a més de portar una credencial, metafòrica, del PSC -Pedro Sánchez Castejón) va ser del tot il·lustrativa, perquè en declaracions va dir allò que tothom podia imaginar: que Catalunya ajudarà a la reconstrucció del país. No cal tenir massa llums per entendre que es refereix a Foment del Treball (l’empresariat català que es farà d’or, com també es va fer d’or el sector del tèxtil durant la I Guerra Mundial, que resava perquè no acabés mai). La ciutat de Mostar és un exemple modern de repartició del pastís després de la Guerra dels Balcans: primer s’hi envien els cascos blaus i després les excavadores; ara caldrà veure què es farà a Gaza.

(Mentre escric, em sembla veure, a la tele, sor Lucía Caram entre militars ucraïnesos; em cal més informació, o temps, per estirar aquest fil).

Mentre, a Catalunya, s’està activant una indústria neta i productiva: l’armamentística, però que segurament arribarà tard a aquesta guerra; caldrà esperar que pugui fer destrosses a la propera, i després, que el mateix IBEX 35 faci reconstruccions.

M’han dit que això ja ho va provar el MHP Pasqual Maragall, però que va escoltar alguna veu contrària, en públic (sobretot a la premsa) i també alguna en privat, com l’Arcadi Oliveres; i el descregut Pasqual Maragall (net del poeta creient Joan Maragall) va fer per aturar les pretensions. Que un president creient -i practicant- ara en faci bandera, a mi em fa descristianar. Clar que d’Illa ja sabem la seva capacitat per ser del 155 i demanar un nou finançament; manifestar-se amb Pablo Casado (i Alejandro Fernández a la proximitat d’una escopinada), Vox i la Societat Civil Catalana a Barcelona per la unitat d’Espanya, el dia 8 d’octubre del 2017, com viatjar a Extremadura per celebrar aquest darrer 11 de setembre; anar a les presons el dia que ve el Papa però no quan hi havia líders d’altres partits polítics; negar l’amnistia i ara defensar-la... 

També es pot considerar pilota d’or l’Ada Colau. Es va donar a conèixer en l’activisme dels moviments socials PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), contra els desnonaments; drama que sempre ha anat a més. Diuen que les clavegueres de l’estat li van servir el primer mandat com a alcaldessa de Barcelona quan El Mundo va publicar un número de compte, fals, a Suïssa, atribuït al pediatre-polític Xavier Trias. 

Respecte del segon mandat potser caldrà anar movent la moviola per analitzar la jugada; veure si és una barrada -com dèiem de petits-, una pilotada (o un pelotazo) de l’unionisme polític caricaturitzat en Manuel Valls (que quan deixa de ser Primer ministre a París ve a rebolcar-se al fang de la ciutat natal del pare, exiliat per la Guerra del 36) o és que l’alcaldessa (en funcions i a punt de ser desnonada democràticament) es deixa marcar un gol que li dona molts guanys immediats, semblants als de les travesses amb futbolistes o àrbitres comprats. Ara l’Ada ha de fer la pilota a uns partits i a uns personatges que no busquen autor, com a Pirandelo, sinó poder, com a Maquiavelo (perquè soc d’una generació que va conèixer en castellà els noms de filòsofs, pensadors, artistes, polítics...).

Des de l’activisme també hi ha un personatge, amb nom d’àngel, que va volar molt amunt. Potser perquè duia plom a les ales, o alguna perdigonada, va acabar arrossegant-se per terra. Va fer la pilota i va aconseguir, del pujolisme, allò que se’n diu una menjadora. Diuen que dels deutes del seu extint partit ens en vam fer càrrec els catalans a través del 3% per mediació de Lluís Millet i el Palau de la Música. 

No se sap de cert si un paparazzi va captar unes pilotes d’or d’un Borbó a la coberta del Fortuna; el que sí que es va publicar (a l’altra banda de la frontera política, que no lingüística) va ser la imatge d’un rei (sense corona), d’esquena (a la realitat), cremat (pel sol) i amb el cul a l’aire. Potser era un auguri.

La vida del Borbó, fill, tot i l’aparença de no haver trencat mai un plat, sembla que és intensa i amb vicissituds semblants al Dragon Khan: el discurs del 4 d’octubre del 2017, la feinada de telefonista perquè el capital social català marxés cap a l’exili espanyol, l’enfangada de la Dana, el viatge a Ceuta i Melilla, o la vida domèstica... però, pel que sé, la situació més compromesa sempre la vivia a l’AGBS (caserna de Talarn) quan venia a fer el lliurament de despatxos a una nova promoció de sergents i la premsa li preguntava «por sus novias». No podia dir que no s’entendria el fet d’aparellar-se amb Isabel Sartorius... perquè portava un cognom comunista, o que de l’Eva Sannum massa gent havia vist massa coses, com una fotografia en top less.

Quan va arribar la Letizia els aparells de l’estat ja estaven greixats: difondre fotos de la Letizia pre-princesa podia ser motiu per acabar en calç viva i qui n’expliqués intimitats, que es preparés. Jo mateix em vaig mossegar la llengua durant anys; sabia un quasisecret, que la Letizia parlava en català «correctament correcte» en la intimitat, no com un pretensiós que s’ha acabat afaitant el bigoti. Però les intimitats acaben sortint per la finestra. És el que va fer la reina, parlar en català en públic (segons em diu la meva assistent IA, aquest darrer 9 d’abril, a Lleida) amb motiu dels premis Ap!Lleida a dones emprenedores. 

La parella reial -quan eren joves prínceps- també ha viscut-protagonitzat algun escàndol, com el segrest d’El Jueves (la revista que sale los miércoles) perquè un tal Manel Fontdevila hi va dibuixar dos cossos copulant (i un entorn de pilotes), quan em sembla que el govern de l’Estat regalava el xec nadó (sempre va bé que entrin dinerets a casa).

Tothom sap que al món del futbol hi ha moltes pilotes i, de vegades, ous d’or; sense saber on campa la gallina.

Em ve al cap un Carles Puyol que, des de la banda contrària, demanava el canvi a l’entrenador Pep Guardiola, perquè estava extenuat, cosa estranya en el poblatà. L’entrenador, eren altres temps, es va posar la mà als genitals i sembla que li deia: «posa-hi ous» o «pels meus ous que no et canvio».

No va tenir la mateixa sort -els temps i l’entorn van canviat- (des de molt que ho canta Bob Dylan) Luis Rubiales, president de la Federació Espanyola de Futbol. Penso (la IA també m’ajuda una mica) que al 2023, a Austràlia, final de la Copa del món de Futbol Femení, Espanya guanya Anglaterra.

El personatge fa el gest tan conegut d’agafar-se els genitals amb la mà, adreçant-se a l’entrenador, com dient: «qué huevos que tenemos». Després fa un pico a Jenni Hermoso.

Tot això davant de les càmeres internacionals i de les joies de la Corona espanyola, la reina Letizia i la princesa Leonor. Sempre hi ha algun beneit, a la vinya del Senyor. 

«No dimitiré, no dimitiré...» com les negacions de Sant Pere o les galtes de l’Ayuso. Comença un procés que es va fent gros (hi ha coses que se saben i d’altres que potser no), l’inhabiliten a les federacions internacionals de futbol i ... acaba dimitint. 

(«No amnistiaré, no amnistiaré...» deien marchenes i llarenes).

Igual que cada any arriba la Fira dels codonys, a Tremp (i no sé si té alguna relació amb el tema tractat fins ara, potser només una similitud fonètica) aviat tindrà lloc un esdeveniment vinculat al futbol, la gala del lliurament de la pilota d’or. Diuen que Mbappé -penso que pichichi al darrer Mundial- pràcticament se n’ha autoexclòs, sobretot pel cas Ceuta. No va lluir, sencera, una samarreta del Reial Madrid pro-Ceuta; en va tapar una part. Va destapar el seu pico de oro i en declaracions va dir que la dignitat humana no té fronteres; que la mereix la població de Ceuta, però també la mereixen les persones que malviuen amuntegades per intentar fugir d’unes realitats infernals.

Si Putellas i Yamal guanyen les pilotes d’or, que ho visquin amb tot l’honor i a esperar que passi un any.

Josep Manel Fondevila Tolo