Una escola cada vegada més complexa, uns mestres cada vegada més sobrecarregats

Senyor director,

Disset anys a les aules m’han fet veure com ha canviat l’escola. I hi ha un canvi que em preocupa especialment: cada vegada demanem més als mestres mentre confiem menys en la seva professionalitat.

Fa disset anys que soc mestra d’Educació Infantil i Primària. Disset anys entrant cada matí a una escola, atenent les necessitats dels infants, ajudant-los a créixer, preparant classes, corregint, parlant amb famílies, participant en claustres, assistint a formacions, fent reunions, omplint documents i intentant, sobretot, que els nens i nenes que tenim davant aprenguin.

En aquests disset anys he vist canviar moltes coses. La societat, les famílies, els infants, la tecnologia, les metodologies i també les necessitats de les escoles. Però hi ha un canvi que em preocupa especialment. Hem anat perdent el respecte per l’ofici de mestre.

Un mestre no és una persona que simplement acompanya. És un professional de l’educació. Ha estudiat. S’ha format. Coneix el seu alumnat. Observa, avalua, planifica i pren decisions pedagògiques.

Durant aquest temps he vist créixer la sensació que el mestre ha de justificar constantment allò que fa. I mentre nosaltres justifiquem, documentem i expliquem, cada vegada queda menys temps per fer. Perquè sí: els mestres també hem de tenir temps per ensenyar.

Hem convertit l’escola en un espai on sembla que hi càpiga tot. Educar, socialitzar, prevenir, detectar, compensar desigualtats, fer d’intermediaris, atendre necessitats socials, implementar projectes, formar-nos permanentment, omplir plataformes, elaborar documents, justificar decisions i, entremig de tot això, ensenyar.

Un infant necessita aprendre a llegir. Necessita comprendre el que llegeix. Necessita escriure, calcular, raonar, expressar-se, adquirir hàbits, conèixer el món i construir una base sòlida sobre la qual continuar aprenent.

Culpar el docent dels resultats dels últims anys és la resposta més fàcil. Analitzar què està passant dins les aules és molt més incòmode. Potser el que ens hem de preguntar és si estem posant els mestres en les condicions necessàries perquè puguin fer bé la seva feina.

Les aules han canviat. La diversitat és una riquesa, però també implica una complexitat que necessita eines. Quan en una mateixa aula conviuen ritmes d’aprenentatge molt diferents, necessitats educatives específiques, dificultats de conducta, barreres lingüístiques i situacions socials complexes, no n’hi ha prou amb dir al mestre que ha de ser més inclusiu. La inclusió necessita recursos.

Necessita especialistes.

Necessita suport.

Necessita ràtios adequades.

I necessita temps.

Quan aquests elements no hi són, el mestre acaba intentant fer miracles. I els miracles no poden ser la política educativa d’un país.

A l’Alt Pirineu i Aran aquesta realitat té, a més, particularitats pròpies. És un territori extens, amb centres petits, dispersió geogràfica i dificultats específiques per cobrir determinades places. Parlar d’educació des de Barcelona no sempre és el mateix que parlar-ne des de l’Alt Pirineu i l’Aran. La realitat territorial també ha de comptar.

En aquest context neix el Sindicat de Mestres d’Infantil i Primària (SMIP), format per docents que posen damunt la taula una preocupació que molts professionals comparteixen: la necessitat de recuperar el paper central de l’ensenyament i de reconèixer el mestre com el professional que és.

El seu manifest posa el focus en qüestions com la burocratització, la complexitat de les aules, la reducció de ràtios, les eines per a la inclusió, la dignificació de la professió i la necessitat que les decisions educatives comptin amb la veu dels docents.

Potser el que necessitem no és inventar constantment una escola nova.

Potser necessitem tornar a posar l’educació al centre.

I si volem recuperar la qualitat de l’educació a Catalunya, potser hauríem de començar per recuperar una cosa que no hauria d’haver-se perdut mai: el respecte per l’ofici de mestre.

Silvia Iscla
Cap de llista de l’Alt Pirineu i Aran pel sindicat SMIP