Els límits del dol i el protocol

Senyor director,

Davant d’una tragèdia com la del recent accident ferroviari a Toledo, no hi ha lloc per al dubte: el dolor, la commoció i el suport més absolut a les famílies afectades són generals. Tots ens sentim tocats per un succés que mai no hauria d’haver passat, que indigna i que deixa una ferida profunda en la consciència col·lectiva. Ara bé, compartir aquest sentiment no hauria d’impedir fer una reflexió necessària sobre com es gestiona institucionalment aquest dolor, especialment quan les decisions es prenen per inèrcia i sense mesurar el context local.

Aquest dissabte a Tremp hem viscut una nova edició de la Fira del Codony, un punt de trobada cabdal per a la vida social, econòmica i cultural del Pallars Jussà. Tanmateix, la celebració s’ha vist alterada per la suspensió d’actes destacats amb motiu dels tres dies de dol decretats arreu de l'Estat i també a Tremp. Entre aquestes cancel·lacions, la més dolorosa ha estat la cercavila, una de les activitats més multitudinàries, fruit del treball desinteressat de diverses entitats locals i, sobretot, un dels moments més esperats pels infants.

I aquí és on cal obrir un debat a través d'aquesta reflexió: té sentit traslladar d’aquesta manera les mostres de dol al carrer? Penso que una cosa no hauria de treure l’altra. Ser solidaris no exigeix paralitzar la il·lusió dels més petits ni buidar de contingut l’esforç del teixit associatiu. Als nens i nenes no se’ls hauria de privar d’aquests espais de comunitat i alegria per raó d’una desgràcia aliena que, per edat, ni tan sols poden comprendre en la seva complexitat.

Massa sovint, les declaracions de dol oficial acaben tenint més de protocol rígid que no pas de condol. Es prenen decisions perquè toca, o per evitar crítiques, oblidant que el respecte cap a les víctimes es pot expressar d’altres maneres molt més dignes i coherents, com ara amb minuts de silenci abans d’iniciar els actes o amb declaracions institucionals sentides. 

La solidaritat de veritat no s’imposa apagant la vida quotidiana d’un poble a centenars de quilòmetres, sinó acompanyant el dolor sense renunciar a allò que ens uneix i ens fa comunitat. Cal que les administracions repensin aquests protocols perquè el dol no esdevingui una inèrcia buida que acabi perjudicant, precisament, els qui menys culpa en tenen.

Un veí