L'ió, la tramitació dels pressupostos i altres rimes

Senyor director,

En un país normal (de ritmes polítics normals) a la tardor (clima en visIÓ europeocèntrica mediterrània) no es parlaria d’altra cosa que de la negociacIÓ i de la posterior tramitacIÓ dels pressupostos. Però com que la vida ens ha ensenyat a treure’ns la son de les orelles i qui més qui menys ha llegit l’Alícia i no ha trobat el país de les meravelles ens hem acostumat a viure al dia (no només en l’economia personal) i amb continus sotracs.

Soc ciutadà d’un país (païset com cantaria el Llach), que els va aprovar no a la tardor (no hi havia clima polític favorable) sinó que alguns partits ho van arrossegar fins a l’estiu, entre d’altres motius perquè alguna ferida, tipus HardRock o ampliació de l’aeroport que havia fet caure un Govern, encara supurava. Hi ha qui diu que tirarem de veta uns quants anys, amb aquests pressupostos catalans.

L’altre país, el que em fa xantatge emocional perquè em va ensenyar a llegir i escriure amb la llengua de Cervantes i m’extorsiona amb el NIF i les balances fiscals, s’ha acostumat a viure sense PGE (Pressupostos Generals de l’Estat); i mira que el Presidente del Gobierno havia promès que aquest any sí... clar que de la paraula (en accepcIÓ de compromís) d’aquest president potser només en queden les paraules (en accepcIÓ de promeses incomplertes i volatilitat), i no les vull comparar amb les promeses del Barça: «aquest any sí»; penso que es refereixen a la Copa d’Europa.

Parteixo del principi que estar en política es pot assemblar una mica a les arribades de l’Esperit Sant (a casa de Maria, o en llengües de foc als deixebles per la Pentecosta): fets sobrevinguts, que apareixen de cop, i la feinada és saber-los gestionar.

Sense anar massa lluny en el temps, a l’estiu hi va haver una crisi d’immigracIÓ a Ceuta. Algú hi sucava PPa a Vox esgargamelata i volia fer saltar -de la cadira- el president de les paraules, que es mantenia en la idea que -de moment- no hi veia implicacIÓ del govern marroquí.

Per televisIÓ vam veure ramades de gent que, amb fronteres obertes -però de retorn- abandonaven el somni europeu que havien vist pel forat del pany d’una ciutat -plaza- nord-africana amb sobirania rojigualda. No se sap ben bé on eren els serveis d’intel·ligència espanyols, o si es van passar de llestos. Ara, després de la visita reial, «gairebé» ja no es parla del nombre de persones que es van quedar, sobretot pels boscos que envolten la ciutat. Hi ha hagut alguna dimissIÓ, però de perfil baix, el Delegat del Govern a Ceuta.

Les últimes notícies de la tele (Amnistia Internacional va aixecar la llebre) van traient casos de militars espanyols que en la intervencIÓ de vigilància de fronteres sembla que no van aplicar bé les seves capacitats perquè, en temps de pau, van estomacar migrants; si hagués estat en temps de guerra... si es guanya, tot s’hi val, tot es tapa.

Alhora han ensenyat uns senyors amb ulleres negres parlant per telèfon el dia de la incursIÓ a Ceuta (el terme invasIÓ queda en apropiacIÓ de la dreta i més enllà) i diuen que són d’alta graduacIÓ de la policia marroquina...

Al setembre va arribar un altre cicló, Maricarmen. Un desnonament, una gran mobilitzacIÓ amb acampades a les places, una negociacIÓ amb el voltor (fons) -que s’entendreix i cedeix- i la trista defuncIÓ de la veïna, a l’hospital, que no va poder tornar a casa. Maricarmen ha posat nom i cara a l’etern drama de l’habitatge.

Al Parlament espanyol, la votacIÓ dels dos decrets llei d’habitatge -potser una mica improvisats- va tornar a propiciar la unIÓ de Junts, PP i Vox. El President no va acceptar aquesta altra traïcIÓ d’un dels socis més infidels de la investidura, va anar al racó de pensar i en va tornar amb la notícia de convocatòria d’eleccIONS generals, el 29 de novembre, primer diumenge d’Advent.

Mentre, hi ha un tema que ha arribat, gairebé, a la liquidacIÓ: l’amnistia dels noms que més sonen. Lluís Puig ja és a casa (familiar, i política, al Parlament, on el dia de l’arribada hi va haver gestos que caldrà anar valorant); Toni Comín, que va marxar essent conseller per un partit -i després a l’exili va tornar a canviar de carnet- ha anat a Madrid per jurar la ConstitucIÓ i poder ser eurodiputat; després ha travessat, a peu, la frontera, de tornada al Principat. El MHP Carles Puigdemont encara espera la confirmació definitiva i el moment oportú del retorn.

Com que hi ha un fantasma que recorre Espanya, que a l’hivern les dretes assaltaran el palau, diversos sectors -molt heterogenis- han convocat una jornada d’accIÓ i reivindicacIÓ en forma de vaga general (11-11, coincidint un sorteig milionari). Em puc estalviar d’explicar-ne alguna contradiccIÓ, ja se n’ocupa la PIMEC.

No estava prevista la tragèdia d’Urda (Toledo), un tren AVE envesteix un Iryo. 69 víctimes mortals, entre les quals s’ha parlat una mica d’una que va ser superministra amb Mariano Rajoy.

La sorpresa del cas és que el ministre del ram, després de dir que no dimitiria, dimiteix gairebé per sorpresa al cap d’una setmana, quan acaba de donar explicacions en roda de premsa (dos accidents i més de 100 morts en menys d’un any i a les portes d’una campanya electoral hi deuen fer el seu pes) però dona un titular: «en política no tots som iguals»; sembla que apunta al PP de Mazón (232 víctimes de la Dana i una sobretaula mal païda) entre d’altres; també la dimissIÓ de Montse Mínguez sembla que buscava el cos a cos amb Ayuso, sobretot pel cas d’un àtic amb moltes i formidables habitacIONS.

Tornant al tema dels pressupostos, dels quals penso que es parlarà poc en aquests dies i rellegint Paraules de l’Arcadi (Arcadi Oliveres) recupero i ressalto una idea que deia amb un to de sornegueria: el pressupost de Defensa de l’Estat espanyol (i així ho suposo d’altres) que acostuma a estar entre el 4,5 i el 5%, es fa només aplicant l’IPC al de l’any anterior, sense criteris ni previsions. Per què? Perquè el pressupost de Defensa és una pantomima (quatre rals en instal·lacions, sous, municIÓ, algun projecte estel·lar...) ja que les partides grosses (que fan que es dupliqui clarament la despesa militar/militarista) sí que necessiten ments pensants perquè s’amaguin (podríem dir, en terminologia bèl·lica, es camuflin) en altres ministeris.

Per exemple a Indústria (Jordi Hereu, el ministre de PSC -Pedro Sánchez Castejón- que prové del PSC ens podria explicar alguna cosa, com també un despistat Joan Clos, o José Montilla..); en R+D, Recerca i Desenvolupament, o d’una manera obscena, quan sota el digne concepte de CooperacIÓ internacional hi ha negocis militars.

L’Arcadi, en les seves xerrades -també al Pallars- ens va ensenyar a agafar dades, un paper, bolígraf i fer operacions matemàtiques. Començo per la que s’ha sabut fa poc, abans de la desfeta de Trump. Els EUA desbloquegen el lliurament de 500 míssils interceptors Patriot a Ucraïna, per valor de 2.000 milions de dòlars (paguen el regal Alemanya, Canadà i Noruega). Desconec si l’exèrcit espanyol també en té algun; per mandra, i per no posar en risc la IA, que no volgués hackejar les dades sensibles del Ministerio, em limito a donar preus públics de mercat «internacional». Cada míssil, 4 milions (quan faig la consulta el dòlar val 0,89 euros, per tant, per no equivocar-me, ho simplifico a la paritat). Pel que entenc, és un míssil que té com a objectiu interceptar-ne un altre d’atacant que té el mateix cost, com a mínim. (Dues tasses de cafè quan el malalt està desnodrit i pateix d’hipertensió). Clar que a la guerra també hi ha arribat el low cost, els drons; alguns a un preu tan reduït com 60 euros (igual que una joguina de Reis), que són efectius i de difícil detecció.

- La remodelacIÓ i ampliacIÓ de l’escola Els Raiers de la Pobla de Segur -tot i els entrebancs- entre 2010 i 2016, va tenir una assignacIÓ pública de gairebé 2 milions (mig míssil).

- La IA m’ajuda i em diu que el pressupost de licitacIÓ per a les obres d’adequacIÓ i ampliacIÓ de l’IES de Tremp l’any 2005 va ser de 3.970,832,16€ (IVA exclòs), o sigui tot un míssil; avui segurament seria un i mig.

¿I si el cost d’aquests míssils es dediqués a habitatge? Torno a simplificar. 250.000 € per un pis (evidentment no a Barcelona). Em surten 16 pisos per míssil.

La Marató de TV3, amb tot el desplegament de mitjans, les donacions particulars (i també les de grans empreses) recapta -arrodonint- 15 milions d’euros, diguem que en un dia. Aquell mateix dia, l’Estat espanyol gasta prop de 60 milions d’euros en despesa militar, o sigui, quatre vegades més. I l’endemà, i el dia de després, i el dia abans... o sigui, 60 milions cada dia.

Sempre hi ha qui no vol participar d’aquesta espiral militarista i fa objeccIÓ fiscal en el moment de la declaracIÓ de renda; és una manera més simbòlica que redistributiva, però fa enfadar el ministre d’Hisenda, que engega tota la maquinària persecutòria.

¿Algú gosarà donar aquestes dades, o semblants, quan es parli d’habitatge el dia de la vaga? Alguns sindicats no, perquè tenen afiliats que treballen a la indústria militar de Cartagena, Cadis o Galícia i l’amo els diu que no cridin gaire.

Pel que insinua el MHP Salvador Illa, Catalunya -l’empresariat català- vol apostar per aquesta indústria, dissimulada com a seguretat. Tothom sap que un martell pot servir per trencar ametlles, però quan se n’exporten milers, potser els compren per esberlar caps.

Per no cansar amb dades -l’Arcadi les repetia abastament de memòria, com les persones vinculades al Centre Josep Maria Delàs i tantes persones amb veu crítica- quan una administracIÓ digui que no hi ha diners, com a mínim, li hem de recordar dues idees: que quan es va decidir rescatar la banca algú va trobar diners sota les pedres (no només els catalans que de les pedres en fan pans) i que en matèria tributària hi ha forats (i com a mostra, un borbó, ni que sigui emèrit).

Qualsevol persona amb una mica de paciència s’haurà impacientat perquè al text hi ha remarcades moltes paraules acabades en IÓ (allò que a classe de llengua en diem un sufix que ve a significar concepte abstracte referit a... de decebre, decepcIÓ; de malversar, malversacIÓ... paraules que admeten el plural).

Però és que la paraula IÓ, ella sola, té molta càrrega, potser molta força. Jo la situo en el context dels neutrons, dels protons, dels àtoms... però no em pregunteu massa què és, perquè soc d’una generacIÓ que quan tenia 16 anys vaig aprofitar poc les classes de Física i Química d’un professor amb malnom diminutiu de Pitàgoras. 38 adolescents mascles en una aula fent el gamarús no era el millor context per a l’aprenentatge (algú sí que deuria aprendre, perquè a la telerada hi ha un colla d’enginyers); si no recordo malament, a l’aula del costat hi havia 38 adolescents noies (no sé si més tremendes, encara) a qui ensenyava Matemàtiques (també n’hi ha hagut que s’han guanyat la vida la voltant del nombre Pi).

Però IÓ és una paraula que donava molt joc en una classe de llengua: polisil·làbica de la mínima expressIÓ (2 lletres, 2 síl·labes; aguda acabada en vocal; res a veure amb el «diftong» de iode...); ara, si l’alumnat sap separar en tres síl·labes la paraula visIÓ li diem que és un campIÓ; ja no m’atreveixo a preguntar per la insubmissIÓ, perquè saber separar el dígraf es pot considerar una heroïcitat.

Josep Manel Fondevila Tolo