La farinera

Senyor director,

Aquest era el nom que tothom a la Pobla de Segur coneixia per la fàbrica de farines: “La Farinera”, encara que la seva denominació oficial era “La Moderna del Flamisell”. Posada en funcionament l'any 1934 i propietat de la societat el “Comú de Particulars", la llogava mitjançant una subhasta, però com que llavors se'n feia poca o nul·la publicitat, sempre se la quedava el mateix arrendatari que era qui l'explotava.

En aquell temps –són els anys seixantes del passat segle XX- el blat era un article de primera necessitat, per aquest motiu tant el seu preu com la seva venda estaven intervinguts per l'Estat franquista. Per això van crear un organisme que es deia el “Servicio Nacional del Trigo” al que havia d’anar a raure obligatòriament tot el blat que es collia al territori espanyol i el seu preu de venda el decretava el Govern de la dictadura.

Els fabricants de farina, doncs, havien de comprar “oficialment” el blat al “Servicio Nacional del Trigo”, encara que hi havia un mercat d’estraperlo, en el que, fabricants i agricultors, s’intercanviaven diners per blat a uns preus més favorables, fora de la legalitat i arriscant-se molt, ja que el Règim no admetia gaires bromes.

Els pagesos també tenien una altra opció només per consum propi: portar igualment el blat al “Servicio Nacional del Trigo” i, en lloc d’un pagaré (que en deien negociable) que tenien que anar a cobrar a un banc o caixa, els hi donaven un val, dit de “canje”, que entregaven a la Farinera a canvi de farina, trit i segó. Per cada 100 quilos de blat, n’obtenien 72 quilos de farina, 10 quilos de trit i 17 de segó, hi havia un 1 % de pèrdua. El trit i el segó el venien a buscar a la farinera per consum de les bèsties. Respecte a la farina, concertaven amb el seu pastisser, de manera que rebien una quantitat de quilos de pa durant l'any, mentre que el forner, a canvi, n'obtenia la farina de la Farinera.

Tota fàbrica de farines tenia que portar un llibre oficial proporcionat pel “Servicio Nacional del Trigo”, amb fulles numerades i segellades on s'hi reflectia: existències de blat i de farina, entrades i sortides, quantitat diària de blat molturat (xafat per la fabricació), quantitat de farina diària produïda i els quilovats al comptador de la companyia elèctrica. De blats n'hi havia de quatre tipus, el menys apreciat i que donava més rendiment a l'agricultor era el Pané I i Pané II, blats híbrids inventats pel enginyer i genetista lleidatà Josep Pané Mercè (1908-1981), fill de Guissona. El millor blat venia d'Aragó, principalment de Bujaraloz,  Candasnos i Peñalba. Quasi cada mes, passava un inspector del “Servicio N. del Trigo” i comprovava les existències de blat i farina i el consum del comptador de la electricitat. Aquest inspector era tractat a cos de rei: esmorzar i dinar a l’ample, per si convenia que fes la vista grossa.  

Val a dir que hi havia magatzems de blat i farina oficials i d’amagat. A aquests darrers hi anaven a parar les compres de blat d’estraperlo i la farina molta amb aquest blat. El funcionament de la fàbrica era senzill: a vegades es treballaven les 24 hores del dia, però oficialment només constaven la meitat. Llavors es canviava el sentit dels fils del comptador de la electricitat i aquest anava marxa enrere, fins que el consum quadrava amb el llibre oficial. Tantes hores de fabricació, tan consum. 

Els trespols de la fàbrica eren de fusta i també alguns dels aparells. A l’entrar a la fàbrica,  el primer que es trobava a mà esquerra era una petita oficina, amb una finestra des d'on es veia si venía algun client. Al costat una bàscula i el forat d'una sitja per abocar-hi el blat i una boca per on s'ensacava la farina. Més enllà, al racó, hi havia el bisenfí tapat amb fusta, que traslladava el cereal. Al pis de sota tres màquines de fabricació suïssa que molturaven el gra i pujaven la mòlta per un tub cap el pis de dalt. Allí hi havia uns porgadors que separaven la farina del trit i el segó i les besses i d’altres impureses. Al mateix pis de la petita oficina existia una porta que anava a parar al magatzem oficial de blat i farina, que a la vegada donava a una obertura on avui dia hi ha un aparador del Comú, per allí descarregaven i carregaven els camions abans. 

Com va passar amb la majoria d'indústries que hi havia a la Pobla, la farinera malauradament no va poder competir amb les fàbriques grans més ben situades i amb mercats més amplis i va tenir que plegar. Així va passar també amb les fàbriques de teixits i llanes, de fideus, de xocolata, serradores i dues cooperatives: una de confecció i l'altra lletera. Els altres llocs de treball importants que van desaparèixer, pel tancament de la fàbrica de ciment de Xerallo i la informatització de les centrals hidroelèctriques, van ser els motius del  desballestament definitiu de l'economia de la nostres contrades.

Cordialment, 

Joan Coloma Llevot