El discapacitat, el gran oblidat de les zones de muntanya

Senyor director,

Soc la mare d’una noia de 36 anys amb discapacitat intel·lectual amb residència a la població de Rivert, a 9 km de Salàs de Pallars, punt més proper on arriba la línia del servei regular de viatgers.

A la meva filla se li ha adjudicat una plaça pública per assistir al centre ocupacional d’Alba Jussà, situat a la població de Tremp, que té com a objectiu fomentar l’autonomia i la presa de decisions de les persones amb discapacitat dels pobles de les comarques de muntanya, millorant la seva qualitat de vida.

Per tal de poder-hi arribar, durant tot el curs passat, se li va permetre fer ús del transport escolar gratuït que el Departament d’Educació posa a disposició dels alumnes en fase d’ensenyament obligatori que hagin d’escolaritzar-se fora del seu municipi de residència a centres públics ordinaris o d’educació especial, servei la gestió del qual el Decret 161/1996, de 14 de maig, deixa en mans del Consell Comarcal corresponent. Se’ns planteja l’ús d’aquest servei com un fet extraordinari, doncs la meva filla ja fa molt de temps que va superar la fase d’escolaritat obligatòria, només pel trajecte fins a Salàs, i només quan els horaris coincideixin, fet que per un quart d’hora de diferència la va excloure del trajecte de tornada, i que s’agreuja durant el període estival, des de l’acabament del curs escolar i fins al 15 d’agost, data en la qual acaben les activitats del centre ocupacional.

També es dona la trista circumstància que un altre dels meus fills, amb una malaltia incurable, està ingressat de manera intermitent a la Vall d’Hebron, fet que m’obliga a desplaçar-me sovint a Barcelona i, tractant-se la nostra d’una família monoparental, impedeix que la meva filla, que té un grau d’autonomia suficient per quedar-se sola a casa i més tenint en compte el gran recolzament veïnal que hi ha a Rivert, pugui assistir al centre ocupacional.

I aquest no és un problema de legislació, doncs el Codi d’accessibilitat de Catalunya, publicat pel Decret 209/2023, de 28 de novembre, que trasllada a l’ordenament català el Real Decreto 193/2023, de 21 de març, explicita al seu preàmbul que “Una societat accessible és fonamental per tal que totes les persones puguin dur a terme les activitats de la vida diària i quotidiana de la manera més autònoma possible ja que l’accessibilitat incideix directament en la funcionalitat de totes elles, en la seva qualitat de vida, permet l’exercici dels drets i evita les desigualtats...”. Aquest codi integra el conjunt de les condicions d’accessibilitat universal, física, sensorial i cognitiva en els àmbits de més impacte de la vida diària: adequació d’espais, accessibilitat en l’edificació, accessibilitat dels productes de consum (comercials, culturals, tecnològics, etc.), accessibilitat dels mitjans de transport per carretera, ferroviari, etc.

I l’article 1 del Real Decreto 193/2023 diu “El objeto de este Real Decreto es regular las condiciones básicas de accesibilidad y no discriminación de las persones con discapacidad para el acceso y utilización de los bienes y servicios a disposición del público y establecer una serie de medidas de acción positiva y otros apoyos complementarios orientados a compensar las desventajas de partida que experimentan de forma generalizada las persones con discapacidad”.

Però, de què serveix establir les condicions que ha de tenir un transport per ser accessible si el transport no existeix? De què serveix tenir adjudicada una plaça pública si una persona amb discapacitat intel·lectual que no tindrà mai accés al permís de conducció no hi pot arribar?

Per tant, els drets estan legislats però les administracions locals no posen els mitjans per tal que es puguin fer efectius. Sense anar més lluny, els serveis socials del Consell Comarcal del Pallars Jussà inclouen plans d’igualtat de gènere, atenció psicològica i d’assessorament jurídic a les dones, cures per a infants i adolescents de 0 a 16 anys per tal d’afavorir la conciliació familiar i laboral, orientació i teràpies familiars, atenció a les persones grans, atenció a la immigració i primera acollida, atenció integral LGTBI, entre d’altres. Dels discapacitats i del gran problema que representa per algunes famílies fer-los arribar a Alba Jussà que, d’altra banda, és l’única entitat dels dos Pallars que ofereix serveis per que aquest col·lectiu pugui tenir una vida plena, ni se’n parla.

En definitiva, donats els mínims serveis bàsics, la poca oferta laboral, les carreteres en mal estat, el dèficit en les comunicacions i la escassedat del transport públic, encara us sorprèn que es despoblin les zones de muntanya?

Costanza Sampablo Lauro