Contrabandistes: sobreviure en temps de misèria

El contraban i els contrabandistes sempre han estat rodejats d’una certa aura de misteri i de foscor. A molts els inspira inquietud o fins i tot temor només parlar-ne. En ser una activitat fora de la llei, prefereixen no tocar el tema (“no fos cas que…”). Hi ha qui en parla obertament, amb naturalitat, mentre que els més joves potser no n’han sentit mai a parlar. Totes les opcions són vàlides: qui ho critica i condemna, qui ho defensa i alaba, o qui prefereix restar en silenci. Només faltaria.

Però el contraban va existir i continua existint. És innegable. I el Pallars, com a territori de frontera, també va ser i encara és, partícip d’aquest fenomen. L’etapa en què segurament les comarques pallareses i molts dels seus ciutadans van estar més en contacte amb el contraban va ser durant la postguerra. Una època molt dura per a la majoria. Uns temps de fam i misèria. Sobreviure era un objectiu que estava l’ordre del dia, i molts, lògicament, optaven o es veien empesos a actuar fora de la llei abans que morir-se de fam.
 
Com explica Josep Albert Planes al llibre El contraban de frontera al Pirineu català (Farell, 2011), durant la dècada dels 40, un jornal rondava les 10 pessetes. Fer contraban, passar fardos cap a Andorra i tornar amb tabac podia representar el sou d’un mes sencer. No és estrany, doncs, que en pobles del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà sortissin colles de contrabandistes amb ganes de guanyar-se un sobresou, un mitjà per assegurar-se la subsistència en un temps de penúries. 

Si bé el contraban ja es practicava molt abans de la postguerra, a partir de la dècada dels 40 i especialment durant la Segona Guerra Mundial, un altre factor va propiciar l’augment d’aquest fenomen: l’alta demanda de llana per part d’Andorra. Un dels qui, durant la seva joventut, van anar i tornar del petit país dels Pirineus va ser Ramon Grau, el cèlebre “Tat” de Bretui, traspassat fa un any a l’edat de 100 anys.
 
La llana que transportaven i compraven per unes 17 o 18 pessetes el quilo provenia dels mateixos ramats d’aquest indret del Pla de Corts i d’altres llocs del Pallars, com ara Enviny, Llessui o la Pobleta de Bellveí. Un cop arribats a Andorra, el preu del producte pujava fins a les 40 o 50 pessetes. En molts casos, però, la picaresca era habitual, i alguns posaven rocs dins del sac o mullaven la llana perquè la recompensa fos més alta.

Quines rutes seguien per arribar al Principat? Lògicament, havien de moure’s sigil·losament per les muntanyes, passant pels boscos i els corriols on no poguessin ser detectats pels carrabiners o al Guàrdia Civil. Segons el llibre de Planes, des de Tremp, les colles de contrabandistes, integrades com a mínim per 4 o 5 persones, vorejaven la serra dels Nerets fins a Orcau i feien camí fins a Andorra passant per la serra de Taús, a l’Alt Urgell. 
 
D’altres, des de Bóixols, anaven per la serra de Boumort fins a la Guàrdia d’Ares i després vorejaven pobles com Castellàs, Biscarbó i Sant Joan de l’Erm, per finalment arribar a Sant Julià de Lòria davallant pel barranc de Bixessarri. Les colles del Pallars Sobirà, més a prop del Principat, també hi accedien passant pel port del Cantó i Sant Joan de l’Erm. Des de Vilamur, per exemple, el trajecte d’anada podia durar unes 9 hores.

Un cop a Andorra, els contrabandistes es dirigien a les fàbriques de tabac, en especial a la fàbrica Reig de Sant Julià de Lòria, on omplien els sacs de rajoles de picadura i caliquenyos, mentre que anys més tard ja tornaven amb paquets de tabac ros de les marques Carmela o Charlemagne. El tabac, però, no era l’únic producte s’enduien cap al Pallars. En temps de racionament, estraperlo i mercat negre, també baixaven pots de Nescafé, alcohol o altres productes que escassejaven a Espanya per culpa de l’autarquia.
 
El viatge de retorn, després d’allotjar-se en llocs com l’Hotel Pol de Sant Julià o la fonda Font del Tupinot, era molt més feixuc. Carregant prop de 30 quilos a l’esquena, calia caminar unes 20 hores. El cansament i el fred, però, no eren els inconvenients que havien d’afrontar. Tot i que en alguns casos les autoritats feien els ulls grossos -especialment gràcies als suborns- les emboscades dels agents eren un risc habitual, tot i que els interessava més requisar la mercaderia que arrestar els contrabandistes.

Durant aquells anys durs i obscurs, el tabac i altres productes no eren els únics que circulaven en secret per les muntanyes pirinenques. També hi passaven persones que venien del sud, fugint del règim franquista, com del nord, escapant de la barbàrie nazi, en especial els jueus, però també aviadors aliats caiguts o els maquis que l’any 1944 intentarien envair Espanya des de la Val d’Aran. Qui els guiaven eren els passadors, alguns dels quals també s’havien dedicat al contraban.
 
En els darrers anys, la paraula contraban al Pallars ens ha arribat sobretot quan hem sentit a parlar del poble de Tor, i més concretament de la seva muntanya, un altre pas del contraban des d’Andorra. Els tràgics fets que hi han tingut lloc des de finals dels anys setanta fins al juliol de 1995, amb la mort de Josep Montané, Sansa, sempre han tingut els contrabandistes com a teló de fons i també com a possible mòbil de l’assassinat de l’amo únic.

No és cap secret -Carles Porta ho explica al seu llibre Tor, tretze cases i tres morts- que tant Sansa com Jordi Riba, Palanca, cobraven als contrabandistes per poder passar per les seves terres. Aquesta, però, és una altra història. Des d’aleshores, i especialment després que l’octubre del 1997 Espanya blindés la frontera hispanoandorrana amb els Grups d’Acció Rural (GAR) de la Guàrdia Civil, l’activitat dels contrabandistes sembla haver minvat, aparentment.
 
Per descomptat, és un fenomen que continua existint actualment, però no les circumstàncies que fa més de 80 anys van propiciar que molts pallaresos i pirinencs decidissin o bé es veiessin empesos a fer-se contrabandistes, paquetaires i passadors per tal d’intentar sobreviure a una època en què la misèria, la violència, la por i la repressió eren el pa de cada dia.