Els dos pallaresos del Principessa Mafalda

Dimarts, 25 d’octubre de 1927.

Un transatlàntic s’està enfonsant davant les costes del Brasil. Els 968 passatgers i els 288 membres de la tripulació malden per fugir del vaixell enmig d’un panorama gairebé dantesc. Crits, plors i corredisses i una mar infestada de taurons. Entre aquells que intenten salvar-se hi ha un pare amb el seu fill de 14 anys. Són de Salàs de Pallars, i com molts dels seus veïns, havien decidit emigrar a l’Argentina per fugir de la misèria i a la recerca d’una vida millor. Malauradament, el destí final de Ramon i Manuel Peiró seria el fons del mar, juntament amb el Principessa Mafalda, el Titànic italià.

 
Els Peiró no eren els primers pallaresos que travessaven l’oceà. A finals del segle XIX, arran de la greu crisi agrícola causada tant per inundacions com episodis de sequera, n’havia empès molts a marxar dels seus pobles. Tal com explica l’historiador Sisco Farràs al llibre Del Pirineu a la Pampa (Salàs transatlàntic), del 1887 al 1900 Salàs va perdre el 27,2% de la seva població, passant de 1.275 a 929 habitants. A principis del nou segle, l’arribada d’un altre mal encara buidaria més el Pallars: la fil·loxera.
 
La pèrdua de la vinya, un dels pals de paller de l’economia de la Conca de Tremp, va suposar un gran daltabaix que, juntament amb les greus inundacions de 1907, van enviar una segona onada de pallaresos i pallareses cap a l’Argentina. Per sort, aquesta nova generació migrada en molts casos va ser acollida o tenia el contacte de la primera remesa de compatriotes que s’havien instal·lat a Sud-amèrica anys enrere.

Aquest procés de despoblament al Pallars, però, patiria una aturada a partir de 1911 gràcies a l’inici de les obres de la presa de Sant Antoni. La comarca tornava a omplir-se alhora que vivia una de les transformacions més importants dels darrers temps. Tanmateix, aquest període de bonança només duraria fins a la fi dels treballs hidroelèctrics l’any 1926. 
 
Entremig, però, no tot van ser beneficis per a la població local. Salàs, per exemple, va veure com 300 hectàrees d’horta eren negades per les aigües del pantà, l’energia del qual il·luminaria Catalunya. La frustració i el pessimisme dels seus habitants creixeria encara més després que La Canadenca no complís la promesa de construir un nou canal de reg com a compensació.
 

Del Pallars a la Pampa

És en aquest inici del declivi quan Ramon Peiró Ruall decideix emigrar a l’Argentina amb el seu fill. Paleta de professió, a inicis dels anys 20 havia participat en la construcció del Cafè Degà, un local que esdevindria cèlebre per les nits de cabaret durant la fira de peu rodó de Salàs, i que s’havia bastit gràcies a les indemnitzacions de La Canadenca.
   

L'orgull de la Navegazione Italiana

El 12 d’octubre de 1927, Ramon i Manuel pugen a bord del Principessa Mafalda al port de Barcelona. Viatgen en tercera classe, juntament amb altres espanyols i italians que també desembarcaran a Buenos Aires. El transatlàntic, batejat en honor a la segona de les filles del rei d’Itàlia, Víctor Manuel III, havia entrat en servei el 1908 per cobrir la ruta entre Gènova i Buenos Aires. Era considerat com l’orgull de la Navegazione Italiana, capaç de travessar l’Atlàntic en només 15 dies, “el més famós i sumptuós entre el Mediterrani i Sud-amèrica, el vaixell de vapor exprés de luxe”, resava la campanya publicitària de l’època. 

Tanmateix, aquest transatlàntic tenia un precedent tràgic. L’any 1907, el seu vaixell germà, el Principessa Jolanda (primogènita dels monarques italians) s’havia enfonsat el dia de la seva botadura. Uns mal presagis que 20 anys després tornarien a emergir quan el Mafalda estava a punt de salpar per realitzar l'enèsima travessia fins a Buenos Aires. El capità Simoni Guli havia demanat ajornar el viatge per problemes amb el motor del vaixell. Petició denegada. 
 
Després de sortir de Gènova i un cop a Barcelona, el Principessa Mafalda ha de romandre un dia sencer fondejat al port perquè el puguin reparar. Malgrat tot, el trajecte continua. Nova aturada, en aquest cas al Dakar. L’hèlix esquerra està fallant. A l’illa de São Vicente (Cap Verd), noves reparacions. El capità Guli fa una nova petició a la Marina: cal evacuar el vaixell, però la resposta és la mateixa que a l’inici del viatge i se l’obliga a continuar el viatge.
 

Un naufragi entre taurons

La tarda del 25 d’octubre, quan el Principessa Mafalda navegava prop de l’arxipèlag d’Abrolhos, a tocar de les costes de l’estat de Bahía i Pernambuco, tots els mals presagis i les alertes ignorades acaben desembocant en tragèdia. L’hèlix esquerra es trenca i obre un forat al casc del vaixell per on comença a entrar l’aigua. Quan la sala de màquines s’inunda, les calderes exploten. El transatlàntic s’està enfonsant sense remei. 

Malgrat que diversos vaixells responen a la crida de socors, el vent, la mala mar i la foscor creixent amb l’arribada de la nit dificulten el salvament dels passatgers. Molts d’ells, empesos pel pànic, decideixen saltar per la borda. Ara bé, a banda dels bots salvavides, hi ha d’altres actors que arriben a aquesta escena de terror: taurons. Les aigües d’aquest racó de l’Atlàntic es tenyeixen de roig. 
 
La catàstrofe del Principessa Mafalda va causar la mort de 314 persones, entre les quals Ramon i Manuel Peiró, qui sap si ofegats o bé devorats pels taurons. Ells no van tenir tanta sort com tres altres pallaresos, Emili Pallàs, de Basturs, i les germanes Florentina i Assumpció Duran, que 13 anys abans havien sobreviscut al naufragi més famós de la història, el del Titànic. 

La notícia de la mort dels Peiró no va trigar a arribar al Pallars, on altres famílies salassenques també estaven a punt d’iniciar el viatge cap a l’Argentina. Cèlia Boixareu havia d’embarcar amb els seus fills per anar a trobar el seu marit, Francisco Balust, que ja era al país. 

 
Quan Boixareu va saber la sort que havien corregut els Peiró, es va negar en rodó a travessar l’oceà i el marit no va tenir més remei que tornar a Salàs. Com Balust, la família Farriol també va emprendre el camí de tornada, tot i que amb més fortuna. Van desembarcar a Barcelona l’1 de novembre de 1927 amb l’equivalent a unes 50.000 pessetes estalviades. 

Moltes altres famílies sí que van quedar-se a Sud-amèrica i actualment els seus descendents hi continuen vivint. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, l’Argentina és el país estranger amb més pallaresos i pallareses (698). La gran majoria ja hi va néixer, però les seves arrels són al Pallars, especialment al Jussà, d’on fa més d’un segle els seus avantpassats van haver de marxar amb el poc que tenien cercant un futur millor.
 

Altres notícies que et poden interessar