Laura Gordó: «Al Pallars hi ha talent i oportunitats, però ens falten comunicacions i sòl industrial»

- Mantens, doncs, aquest vincle amb el periodisme i l’escriptura?

-  Sí, el mantinc, tot i que no tant com m’agradaria. Ara mateix estic en un moment molt intens, tant a nivell professional com personal, amb dos nens petits i en plena criança. Però sempre hi tinc un peu. De tant en tant em demanen algun article, com fa poc a la revista Horizons, o presentar alguna taula rodona. No és que ho vagi buscant activament, però sempre hi ha alguna cosa que m’hi manté connectada.

- Com es produeix el salt de la periodista que explica històries a l'empresària que gestiona projectes?

-  Sempre explico que abans era just al revés que ara. Jo treballava pràcticament tot el temps com a periodista, però mai havia desconnectat del tot de l’empresa familiar. Haver nascut en una empresa com Cal Tomàs fa que, encara que no hi treballis directament, en formis part emocionalment i també logísticament. Encara que em dediqués al periodisme, sempre m’havia ocupat de la imatge de l’empresa, sobretot de la comunicació.

També d’alguna cosa comercial, perquè al final és casa meua. Recordo que quan estudiava a la UAB i vivia a Sant Cugat, entrava a xarcuteries que m’agradaven i els proposava el nostre producte, sense catàleg, sense cap estratègia, i sense pensar que un dia m’hi dedicaria de ple. Quan és una empresa familiar, i que has mamat des de petita, les fronteres són molt difuses.

«Sempre hi ha hagut molta cultura empresarial a la Pobla; això ve de lluny»

- I en quin moment decideixes fer el pas definitiu?

- Va ser qüestió de sentiments i de sentir-me atreta cada vegada més pel projecte empresarial. Jo sempre he tingut molt bona relació amb el meu germà, que ja s’havia incorporat a l’empresa. Sempre dic que, a banda de germà i soci, és el meu millor amic. Compartíem il·lusions de projectes a l’empresa, i, a poc a poc, em va anar creixent un sentiment molt fort cap al projecte empresarial.

Fins que vaig arribar a un punt que vaig pensar: per què no m’hi dedico de ple? El periodisme no l’abandono, però passa a ser una cosa complementària. No va ser una decisió forçada per cap situació laboral. De fet, tenia molt bona feina com a periodista. Va ser una decisió pròpia.

- Abans d’incorporar-te plenament a l’empresa, quina va ser la teva trajectòria com a periodista? 

- Vaig començar a Segre, substituint durant un estiu la corresponsal del Pallars mentre encara estudiava. Després vaig treballar com a freelance per El Periódico de Catalunya, als informatius de TV3 i col·laborava amb diverses revistes. 
 
- La Pobla de Segur destaca dins del Pallars per una forta cultura empresarial, especialment en el sector agroalimentari. A què ho atribueixes?

- A la Pobla sempre hi ha hagut molta cultura empresarial, i això ve de lluny. Als anys cinquanta, seixanta i setanta hi havia moltes fàbriques, era un poble molt industrialitzat. Crec que aquest esperit s’ha anat transmetent de generació en generació. També hi ha hagut poc funcionariat, i això suposo que hi ha ajudat, tot i que no és una opinió fonamentada científicament. Però sí que hi ha un llegat empresarial molt clar.

- Què pot oferir una empresa agroalimentària com Cal Tomàs des del Pallars que no pugui oferir una d’un altre territori?

Hi ha dificultats evidents, com les comunicacions o la manca de sòl industrial. Arribar a restaurants de Barcelona des de la Pobla no és el mateix que fer-ho des del Vallès, tot i que hi arribem cada dia. Però també hi ha avantatges molt clars. Per exemple, és molt més fàcil tenir una explotació ramadera ecològica aquí que en altres zones més urbanitzades. I sobretot hi ha l’autenticitat del territori com a valor afegit. Això pesa molt.

- Creus que el periodisme fet des de fora de les grans capitals està prou valorat actualment?

- Jo crec que cada vegada té més sentit, tot i que no sé si es valora prou. Però sí que veig un canvi. Potser durant molt temps ens hem enlluernat amb el que venia de fora, i ara tornem a donar valor a allò que tenim a casa.

Com a periodista, ho valoro molt. Veig la feina que feu vosaltres a Pallars Digital, la que fa el Tomàs Garcia Espot, l’Alba Alegret... I penso que és imprescindible. Si ningú explica què passa aquí, el territori no existeix. Hem de mirar més cap a dins, i crec que hi ha com una cultura de tornar a casa, en general. També amb el periodisme.

«No m’he trobat frens pel fet de ser dona, però sí petits detalls generacionals»

- Com a dona empresària, t’has trobat amb barreres específiques en el món dels negocis? Sobretot en un entorn rural com el nostre.

A grans trets, no. No puc dir que m’hagi frenat cap projecte pel fet de ser dona. Ara bé, sí que existeixen petits detalls, sobretot generacionals. Per exemple, comentaris o actituds que donen per fet que el meu germà és qui mana, i jo l’acompanyo. Ell n’és molt conscient i sempre ho tenim molt present. Som socis al 50%, i això ho deixem clar sempre que cal. Són detalls que no han frenat res, però existeixen.

- Quin consell donaries a una noia que vulgui començar la seva pròpia aventura empresarial al Pallars?

- Que tiri endavant. No crec que avui en dia es trobi barreres pel fet de ser dona. Hi ha moltes dones joves empresàries, també aquí.

- Quina visió tens del futur de la teva terra? Som en un bon moment per al talent jove al Pallars? Hi ha oportunitats?

- Jo crec que sí. Les noves tecnologies han obert camins que fa 20 anys no existien. Pots treballar des d’aquí per a qualsevol lloc. Pots muntar projectes que abans eren impossibles. Ara bé, hi ha dues mancances molt clares: les comunicacions i el sòl industrial. Si això millorés, el potencial seria enorme. Però precisament perquè falta, també hi ha molt per fer. És una terra molt verge en molts sentits. I això, per a qui tingui iniciativa, és una oportunitat.

«La comunicació és indispensable; va marcar un abans i un després en la nostra empresa»

- La teva formació com a periodista t'ha ajudat a "explicar" millor el vostre producte? Creus que avui dia un bon embotit o una bona carn necessiten, a més de qualitat, una bona història al darrere?

- Totalment. La comunicació és indispensable. El 2016 vam fer una aposta molt forta per la imatge i el disseny de Cal Tomàs. Va ser una inversió molt arriscada per una empresa petita, però va marcar un abans i un després. Teníem molt bon producte, però no l’estàvem explicant bé. Vam apostar per una imatge trencadora, amb una història real al darrere, i va funcionar. Va ser una de les millors decisions que hem pres.

- Com a apassionada de la gastronomia, creus que estem valorant prou el sacrifici que hi ha darrere de la producció artesana al Pallars?

- En l'àmbit gastronòmic, sí. Jo crec que sí. Hi ajuda la feina que fa cada empresa en el dia a dia. Que tu creïs una bona marca, jo una altra, i que més d’una empresa ho faci, suma. En el nostre cas, que el nostre nom surti a les cartes de restaurants de Barcelona o Madrid, fa país. Això ajuda a valorar el producte d’aquí. 

- Els vostres pares deuen estar molt orgullosos de vosaltres, oi?

- Sí, la veritat és que ho viuen amb molt d’orgull. Estan molt contents. Mon germà i jo som la quarta generació. Els besavis tenien una carnisseria; els meus padrins, també; i els meus pares tenien una carnisseria i una granja. Van començar a vendre a restauració, van ser ells qui van fer aquest gran pas, de no limitar-se amb una botiga.

Després vam arribar el Miquel i jo. Els últims anys amb ell i jo al davant l’empresa ha crescut molt i ha evolucionat ampliant fins a cinc botigues i creixent en el canal de la restauració. Però van ser els nostres pares els que van crear la base del que avui és Cal Tomàs.
 
- Fa cinc anys vas publicar La noia de les ovelles pigallades. Quina valoració en fas?

Molt bona. Va ser una oportunitat per poder publicar una novel·la i posar-m’hi seriosament. Em va obligar a tenir una data i un encàrrec. Jo ja havia fet tres anys de narrativa a l’Ateneu Barcelonès i tenia una novel·la començada i va aparèixer aquesta oportunitat. Ho valoro molt positivament perquè m’ha permès publicar. No era una història que jo hagués plantejat inicialment, però ho vaig gaudir i em va servir per aprendre. I estic contenta: ja en portem tres edicions.

«Som la quarta generació d'un ofici i un negoci que ha evolucionat molt»

- Tens altres idees al cap?

Sí, idees en tinc moltes. I tinc una novel·la començada. Si l’acabaré d'aquí a dos anys o d’aquí 15, no ho sé. Ara mateix no tinc temps, gens. M’encanta escriure, però no m’hi puc dedicar. En un futur m’agradaria, i tant. Fa poc em van fer un altre encàrrec editorial i em va costar dir que no. És una cosa que m’acompanya en el meu dia a dia. I, tot i que no escric, llegeixo molt. No tinc massa temps, però puc passar-me una hora llegint abans d’anar a dormir, obrint-me l’ull perquè tinc poques hores...

- I ja per acabar, que creus que li falta al Pallars?

- Bones comunicacions i sòl industrial.

- I què li sobra?

- Li sobra talent i oportunitats. Que en té moltes.