Lionel Pla: «D'aquí a 30 anys el Pallars continuarà sent una 'reserva índia', però amb moltes més facilitats»

Lionel Pla i Ballabriga (Sort, 1972), ens espera assegut al castell dels comtes de Pallars, recolzant el braç sota un dels finestrals de la fortalesa que corona la capital del Pallars Sobirà. Bomber de professió, fa poques setmanes ha tornat d'Ucraïna, on han treballat com a cooperant per a l'ONG Dignitas enmig d'aquest conflicte amb Rússia que ja dura més de tres anys.


- Fa poc has estat a Ucraïna. Què et va impulsar a visitar un país en plena guerra?

- Sempre he estat molt relacionat amb el tema social aquí al Pallars. He presidit l'Associació Esportiva Pallars (AEP), he sigut secretari d'Òmnium, he estat als fallaires de Sort... Però després de molts anys es van donar una sèrie de circumstàncies que em permetien no estar compromès enlloc, i volia veure com treballaven associacions d'àmbit internacional. 

- Com és la vida quotidiana enmig d'un conflicte?

- Depèn de la ciutat. N'hi ha que continuen amb una vida bastant normal, com seria Kíiv. És una ciutat sorprenent, supercosmopolita. Sí que alguna nit sents el soroll de les alarmes i també algun dron. Però si ho compares amb altres ciutats com Mariúpol i Khàrkiv, que tenen contínuament atacs, doncs és molt diferent.

Una de les coses que em va impressionar més és que la gent té una resiliència molt important. Pots haver tingut un gran atac a la nit, i pel matí sembla que no hagi passat res, continua amb la seva vida, amb els seus rols i amistats. Fins i tot hi ha vida nocturna. Hi ha possibilitats de no aturar la teva vida.
 
- Quina ha estat la teva missió?

- El meu contacte era a Dignitas, una ONG que s'apropa molt al front. I allà portem metges, perquè que malgrat que són zones que estan sota l'artilleria o els atacs continus, molta gent gran i nens encara no han marxat. Va ser una sorpresa: la gent de la nostra edat, pares de família, sí que han marxat, perquè tenen por de ser reclutats i acabar la guerra, d'altres perquè malauradament han mort, o d'altres fins i tot s'amaguen a les cases. 

«Crec que Ucraïna haurà d'acabar cedint part del territori; la gent està esgotada»

 
- De tot el que has vist i que has viscut, què és el que potser t'ha colpit més?

- Mira, diré una cosa que sonarà una mica estrany, però la majoria dels records que tinc són molt bons. Els ucraïnesos són una gent molt accessible, molt fàcil d'entrar. Sí que al principi semblen molt durs, però són gent superamable. Quan descobreixen que ets voluntari, de seguida es bolquen amb tu. És interessant com respecten el català, com saben la història de la lluita, sobretot pel tema independentista. És molt paral·lel al que ells han viscut. Només cal començar pel tema del Donbass, que va començar el 2014, quan nosaltres també estàvem amb la consuta del 9-N.

- Com creus que podria acabar aquesta guerra?

- Jo crec que Ucraïna haurà de cedir part del territori. No hi ha molta opció perquè la gent està esgotada. Són tres anys de guerra, tres anys de patiment, de morts. I Rússia tampoc té múscul per aguantar. Tornant als moments durs, sí que en podria dir algun, per exemple veure gent amputada. Pensa que moltes zones que jo visitava estaven superminades. Llavors, trobar gent que ha perdut la cama, que ha perdut un braç... Allò és bastant xocant. Hi ha molta gent que viu de la guerra, i això passa tant a Ucraïna com a Rússia. La indústria armamentística té molt pes i no els interessa acabar la guerra.
 
- Quines reflexions treus d'aquesta experiència?

- Que tots anem en un barco i no elegim el capità. Tinc molts amics a Khàrkiv que estan a dins d'un vaixell on no van decidir estar. Potser l'experiència és que, de vegades, els capitans dels barcos que maniobren, haurien de plantejar-se molt abans si entrem en conflictes d'aquesta índole. El gran problema de les guerres és que t'hi fiques i no saps quan sortiràs. Jo, respecte al moviment independentista, fins i tot havia pensat que potser hauríem d'haver sigut una mica més bàrbars, no tant amb les mans alçades. Avui en dia penso que vam fer bé, i que entrar en escalades així una mica violentes no té futur.

- Canviem de tema, ets fill de casa Feliciano, casa Misseret, un lloc de Sort amb molta història, no?

- Casa Misseret és una casa antiga, és la casa Pairal de Sort. La veritat és que en alguns aspectes m'hi sento bastant representat, sobretot per recordar la figura del nostre avi (Felicià Pla i Pol), que va ser una persona molt treballadora pel territori. Només cal buscar una mica la història sobre les lleteries de Sort, les empreses de subhastes, de llenya, de fusta. Crec un mal del Pallars és que hem tingut grans figures que no hem acabat de valorar i exposar públicament.

«L'Associació Esportiva Pallars és una oportunitat de tenir un club de primera en un poble tan petit com Sort»

 
I ho dic amb el sentit que molts joves del Pallars no tenen un referent clar de cap a on han de tirar, com estimar el Pallars i gestionar la nostra terra. Jo moltes vegades penso que referents com Feliciano o d'altres, perquè al Pallars n'hem tingut molts, no s'estan agafant prou perquè els joves diguin "jo vull un Pallars així". 

- Ets una persona molt implicada en el món associatiu de Sort. Entre altres vas presidir l'Associació Esportiva Pallars fins al 2021. Com valores aquella etapa?

- Per mi va ser una gran oportunitat, sí. Des del punt personal vaig aprendre moltes coses, però també penso que Sort en va sortir molt beneficiat d'aquella etapa. Tenim nens a la copa del món, hi ha piragüisme, gent que està repuntant, tenim molta gent al món de l'escalada...  L'AEP és una oportunitat de tenir un club de primera en un poble tan petit com Sort. Vam arribar a tenir uns 2.000 socis, més que la població del municipi! I era un exemple per als nens: podem fer coses molt grans. M'emplena d'orgull, també veure que continua funcionant, i que la gent que està al davant ara ho està fent molt bé.
 
- Parlem dels esports d'aventura. Són un sector clau en l'economia del Pallars Sobirà, però potser en detriment del sector agrícola. Com creus que es pot reequilibrar la balança?

- Jo crec que el turisme ha d'apostar pel Pallars. No podem tenir restaurants que tinguin corder d'Austràlia o de l'Argentina. El turisme pallarès o les empreses de restauració i hostaleria han d'apostar pel producte pallarès. Però alhora el pagès també té una responsabilitat turística. No pot ser que ens trobem alguns prats mal cuidats o tancats de qualsevol manera, perquè si a ell l'interessa que el turisme aposti pel producte de proximitat, ell també ha d'apostar perquè el turisme vingui al Pallars. Si els pagesos no pensen amb el turisme, el turisme no pensarà amb ells. Tinc molt clar que poden anar de la mà i que tenim una gran oportunitat al davant.

«El turisme pallarès ha d'apostar pel producte local, però els pagesos també han de pensar amb el turisme»

 
- I el com veus la compatibilitat entre el canvi climàtic i el món de l'esquí?

- Jo tinc una gran sort, que és que potser una de les persones més reconegudes en meteorologia al Pallars és el meu germà, el Lluís Pla. Jo no penso que la neu s'acabi ni molt menys el 2030. Aquest any hem tingut una prova de què no és així. Sí que és evident que la temperatura ha pujat 1,8 graus, això és innegable, però això no vol dir que nevi menys. Hem d'invertir en la neu perquè és possible que s'acabi, i perquè de moment no tenim alternatives. Tenim la Vall d'Àssua, que des que va tancar l'estació de Llessui s'ha anat empobrint. Penso que les millors tecnològiques poden contrarrestar el canvi climàtic.

- Et vas posicionar a favors dels Jocs Olímpics d'hivern al Pirineu. Quins beneficis creus que hauria aportat al territori?

- No ens hem d'enganyar. Si a Sort tenim un CAP obert 24 hores, Bombers i Mossos d'Esquadra, és gràcies al turisme. Té una contraprestació positiva. Si no tinguéssim aquesta gent que ve als caps de setmana, no tindríem les facilitats pels que hi vivim cada dia. Per tant, estic a favor d'uns Jocs Olímpics que justifiquin certes inversions que són molt necessàries. Tota aquella gent que hi estava en contra perquè les inversions s'havien de fer igualment, ara no els veig al carrer demanant, per exemple, que s'arregli la carretera d'Enviny o que el tren de la Pobla arribi a Andorra.
 
- Ets bomber de professió. Un món amb cada cop menys pagesos ens pot condemnar a ser més vulnerables al foc?

- Jo penso que els bombers han fet una cosa molt interessant, que és ficar l'ull a la pagesia com a primera etapa de la defensa del medi. Els boscos sense els pagesos tindrien el seu recorregut, la seva vida, però no hem d'oblidar que hi ha un factor aquí que som nosaltres i les nostres imprudències, que generen grans focs. Però gràcies als pagesos ja crees un primer tallafoc. La pagesia i els bombers han d'anar plegats. També hi ha d'haver més diàleg entre els forestals, els bombers i el medi natural. No és fàcil arribar a un equilibri.
   Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital

Altres notícies que et poden interessar