Albert Baldomà: «Ens agradaria que el CAN de Farrera fos el lloc on es pensés la nova Catalunya rural»

En un moment en què el debat sobre la turistificació i el despoblament rural crema més que mai, el Centre d’Art i Natura de Farrera, el CAN, s’aixeca com un oasi de resistència a 1.350 metres d’alçada. El que va néixer els anys vuitanta com una pensada "distòpica" en un poble aïllat del Pallars Sobirà on amb amb prou feines hi quedaven sis veïns, s’ha convertit, tres dècades després, en un motor de repoblament i un referent internacional. Guardonat amb el Premi Nacional de Cultura el 2020, el CAN no és només un refugi creatiu on hi conviuen des de grans autors de la literatura internacional fins a talents emergents; és també un espai de recerca científica on s'estudien des d'esllavissades fins a poblacions de salamandres.


Coincidint amb el seu 30è aniversari, conversem amb el seu director, el dramaturg i gestor cultural Albert Baldomà (Puigverd de Lleida, 1996), sobre l'esperit d'aquest "refugi de muntanya" per a la ment, els equilibris per fugir de la precarietat i el repte de pensar una nova Catalunya rural des del cor del Pallars Sobirà.

- Si mirem enrere, quins creus que han estat els pilars que han permès que un projecte tan singular com el vostre, no només sobrevisqui, sinó que es consolidi al Pirineu i al Pallars?

- Aquesta idea va començar a pensar-se als anys vuitanta. En aquell moment, el fet de plantejar una residència artística internacional en un poble del Pallars Sobirà on hi vivien poc més de 10 persones era una mica distòpic. Els veïns de Farrera, tant els nouvinguts d'una mena d'èxode neorural, com les sis persones originàries que quedaven al poble, van col·laborar plegats. Aquesta col·laboració entre les persones noves, els locals i la idea distòpica de fer-hi una residència va ser el que va acabar generant que el projecte existís de veritat. Els pilars han estat sobretot la confiança en les idees que semblen impossibles, la perseverança i moltes, moltes hores de feina.

«Plantejar una residència internacional en un poble on hi vivien poc més de 10 persones era una mica distòpic»

- Què és exactament el Centre d'Art i Natura de Farrera?

- El Centre d'Art i Natura de Farrera és una residència internacional situada al poble de Farrera, a uns 1.350 metres d'alçada. Pel centre hi passen artistes catalans, europeus, americans, asiàtics i de tot el món, i bàsicament venen a treballar en els seus projectes. Nosaltres oferim habitacions, espais de treball i cuines; donem l'espai físic, però també mental, perquè els artistes i els investigadors tinguin un lloc on concentrar-se al Pallars Sobirà. Les vistes, estant a la Coma de Burg, són immillorables; aquests boscos de coníferes i el circ de la Coma de Burg atrauen moltíssim el públic.

- Abans parlaves de la unió entre els locals i els nouvinguts. Com ha canviat la relació entre el CAN i el poble de Farrera en aquestes tres dècades?

- Cal pensar que quan els neorurals dels anys setanta o vuitanta van arribar, encara quedaven alguns farrerencs originals, com el Marçal o la Conxita, que els van explicar com poder viure aquí perquè llavors no era gens fàcil. La comunió entre la gent de fora i la gent local va ser total. Ara mateix ja no queda ningú nascut a Farrera, perquè aquella gent es va anar fent gran i van anar morint. Igualment, Farrera ara mateix compta amb 25 persones que hi vivim tot l'any, per la qual cosa s'ha quadruplicat la població i és un dels pobles més ben repoblats de la comarca. Sent un cas excepcional, ja que tenim la carretera principal a 15 minuts, ara mateix els veïns gaudeixen del centre amb presentacions de llibres, exposicions, festes i sopars, actuant com una mena de centre neuràlgic del poble.

- Parla'ns també de la teva trajectòria personal. Vas substituir a la direcció, fa poc més de dos anys, al Lluís Llobet. Com acabes a Farrera?

- Jo soc dramaturg i director de teatre, natural de Puigverd de Lleida, però tinc una part forta de gestor cultural i ja vivia al Pallars abans de treballar a Farrera. Després de viure molts anys a Barcelona i arran de la pandèmia, vaig decidir que volia viure a la muntanya. Per un seguit de casualitats, en un impàs, el Lluís Llobet –director i fundador del CAN que juntament amb la Cesca Gelabert l'havien portat durant 28 anys– va veure les ganes que tenia i em va proposar ser el seu substitut. Ara mateix soc dramaturg i director del Centre d'Art i Natura, i visc a Farrera.
 
- L'any 2020 vau rebre el Premi Nacional de Cultura. Més enllà del prestigi, què va suposar aquest reconeixement a escala local?

- Va servir per veure que realment tot allò que s'havia fet tenia sentit per als catalans. El Premi Nacional de Cultura, a més de ser una dotació econòmica que va salvar el projecte en un moment delicat, va ser una dosi d'energia i d'adrenalina per seguir treballant. Som un projecte de 30 anys que no han estat fàcils; s'ha de treballar cada dia amb molts pocs recursos i molt precaritzat. Moltes vegades al Pallars es coneix menys el CAN que a Barcelona. La gent de ciutat necessita sortir per anar al Pirineu, en canvi la gent de Tremp o Sort, per exemple, ja tenen aquest entorn al seu dia a dia. Tot i així, com a iniciativa molt localitzada, nosaltres valorem que els pallaresos s'allotgin al nostre centre i fem una crida a tota persona del Pallars i comarques veïnes que tingui projectes artístics o d'investigació perquè vingui i gaudeixi de les nostres instal·lacions.

«Nosaltres treballem pels artistes pobres, de manera que mai consideraré la continuïtat del centre assegurada»

- Un dels trets més curiosos del CAN és que un artista consagrat pot compartir taula amb algú que tot just comença. Per què és tan important aquesta democratització de l'espai creatiu?

- Nosaltres ens basem en valors humans, lligats al fet creatiu i a la igualtat d'oportunitats. Aquí hi ha coincidit un escriptor reconegut internacionalment com Colm Tóibín amb una professora de matemàtiques que treia el seu primer poemari. Per nosaltres és igual d'important, perquè el procés creatiu d'una persona consagrada i el d'una que fa la seva primera obra és exactament el mateix. Animem molt la gent que té un "run-run" creatiu a regalar-se el temps per treure'l, i de fet hem vist com primeres obres d'artistes que llavors no estaven consolidats han acabat fent una carrera interessant.

- Creus que el CAN té el futur més garantit ara que la intel·ligència artificial ha entrat al món creatiu, fent que els creadors necessitin encara més espais com el vostre?

- Garantit no hi ha mai res. Crec que la intel·ligència artificial serà una eina més col·laborativa; per exemple, hem tingut artistes aquest darrer any que han fet projectes on la utilitzaven. A vegades sembla que quan apareix una tecnologia és el final de tot, com ara amb els cartells, que semblen tots iguals, però fa tres anys passava el mateix amb el Canva. El que sí que sé és que la gent necessita sortir de les ciutats cada dia més, i nosaltres som com una mena de refugi de muntanya.
 
Tenim un gran problema: la precarietat del món de l'art. Els artistes no es poden dedicar només a això i acabem molt estacionalitzats. La majoria venen quan tenen vacances. Nosaltres estem en contra de la turistificació, però acabem tenint el centre ple a l'estiu, per Nadal i per Setmana Santa. La nostra lluita és dignificar la feina artística perquè els artistes puguin venir de dilluns a divendres entre setembre i juny, ja que ara només ho poden fer entre setmana aquells que tenen segones residències o els mitjans suficients. Nosaltres treballem pels artistes pobres, de manera que mai consideraré la continuïtat assegurada. Però hi confiem moltíssim.

«El CAN és com una mena de refugi de muntanya on els artistes venen a buscar un espai físic, però també mental»

- Al CAN no només hi venen artistes, sinó també científics. Com enriqueix aquesta barreja la identitat del centre?

- El Centre d'Art i Natura és un dels membres fundadors del Parc Natural de l'Alt Pirineu. Com que el Lluís Llobet és geògraf, sempre s'ha mantingut una forta vessant científica. Rebem investigadors que estudien esllavissades de cinc quilòmetres, paparres, o malalties i poblacions de salamandres. A la nit, quan tots els allotjats sopen junts gràcies a la nostra xef, es generen situacions molt divertides. Conviuen artistes cosmopolites absoluts que volen buscar paparres, amb científics que no coneixen a un artista que tothom a la taula reconeix. D'aquesta convivència en surten molts projectes conjunts de ciència i art. Potser a vegades hi ha una mica de diglòssia, per exemple, si algú ve de Berlín i hem de parlar tots en anglès, però som internacionals per al bo i per al dolent

- Per celebrar els 30 anys heu organitzat Lo Cireral. Com va anar i per què rep aquest nom?

- Lo Cireral és la trobada anual de socis del CAN, que enguany hem aprofitat per celebrar els 30 anys. Es diu així perquè se celebra el primer cap de setmana de maig, època on antigament les flors del cirerer encara eren a l'arbre. Vam ajuntar el bo i millor de la poesia a Catalunya, com Enric Casasses, Mireia Calafell o Biel Mesquida, entre d'altres, ja que la poesia sempre ha tingut molt pes al centre. Va ser un recital conjunt inaudit i un dia esplèndid que ens va portar una xifra rècord de nous socis.

- Després d'aquests 30 anys, quin és el proper repte del CAN en general i el teu com a director?

- El primer repte, que anem aconseguint, és rejovenir el públic. Quan el centre va començar, era l'única residència d'aquest tipus a Catalunya; ara n'hi ha unes 45, i d'aquestes n'hem assessorat unes 38, cosa que valorem molt positivament. El CAN sempre ha sigut molt de bocaorella i analògic, i ara necessitem que la gent jove ens descobreixi a través de les xarxes socials.
 
El segon repte és convertir-nos en un centre estratègic per a la Generalitat de Catalunya. Som un clar exemple que un altre model de repoblament, sense ni un sol bar ni turisme, és possible per fer front a la turistificació salvatge. Ens agradaria que el CAN fos l'espai des d'on es pensés aquesta nova Catalunya rural per evitar que altres pobles es deshumanitzin i pràcticament desapareguin fiant-ho tot només al turisme.

«El CAN és el clar exemple que un altre model de repoblament, sense ni un sol bar ni turisme, és possible»

- Heu tingut visites de polítics a la residència?

- Sí, pel CAN han passat figures com el Quim Torra, l'Artur Mas, l'actual consellera amb el seu director general, i també el José Montilla. Tenim visites de tant en tant, i molts d'ells resulta que també escriuen.

- Com t'imagines el centre d'aquí a 10 anys, pel 40è aniversari?

- Per als 40 anys, m'agradaria que fos una miqueta més gran. Tenim problemes d'allotjament i estem estudiant les possibilitats d'adquirir algun nou edifici al poble. L'any 2006 ja es va adquirir i reformar completament un edifici de titularitat de l'ajuntament on treballem avui en dia. M'imagino el CAN més gran, però sense grans grandiloqüències que li puguin jugar en contra. I sobretot el voldria ple de dilluns a divendres.  Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital

Altres notícies que et poden interessar