Carles Monegal: «L'artista s'ha cansat de l'art digital, de la reproducció fidel i exacta de l'obra»

Quedem a Quiosc Gallery de Tremp, la galeria d'art contemporani que durant 25 anys s'ha omplert d'obres d'artistes d'alt nivell i que ha estat vinculada a un taller de litografia que produeix i executa edicions d'estampes d'artistes contemporanis. 

El seu impulsor, en Carles Monegal i Torros (Tremp, 1958), em renya molt elegantment tot just travessar la porta. "Arribes 20 anys tard". Ho accepto. Com és possible que fins ara no hagi entrevistat un dels últims mestres litògrafs de Catalunya? El motor d'una galeria d'art que ha acollit una vuitantena d'artistes de talla internacional?


Potser arribi tard, però aprofito l'excusa de la seva jubilació, aquest passat estiu, per tenir-hi una conversa i fer un repàs professional i personal de tots aquests anys.

- Comencem per lo bàsic. Què és la litografia?

- La litografia és una tècnica d'impressió relativament moderna, inventada per Johann Aloys Senefelder el 1796. Fins llavors, totes les impremtes treballaven amb planxes de coure o de ferro, que anaven escasses quan hi havia guerra, perquè s'utilitzaven per fer bales. Senefelder, per casualitat, es va adonar que hi ha un tipus de pedra calcària, una calcària pura, la calcària litogràfica, que és de sedimentació lenta i té la propietat de poder retenir dibuixos grassos. Totes les impremtes van deixar el coure i es van passar a la pedra. Va ser una revolució, perquè la pedra es pot reutilitzar i, per tant, el procés d'impressió es va abaratir.

- Com va descobrir la litografia i què el va atraure d'aquesta tècnica d'impressió en un món cada cop més digital?

- Va ser a Barcelona, on ens reuníem tota una colla del món artístic els diumenges a les 12h de la nit a plaça Reial, en un local que es deia Karma. Jo feia fotografia revelada a pinzell. Allà, dos bons amics, em van comentar que, pel tipus de fotografia que jo feia, estaven segurs que la litografia em podria atraure. I sí, em va agradar i em vaig apassionar. Vaig començar a treballar amb la pedra, em vaig trobar en un entorn fantàstic d'artistes que venien del Japó, d'Estats Units o de Suïssa expressament per fer litografia amb pedra, també artistes catalans. Ens reuníem tots a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona a fer litografia. L'ambient era molt propici, molt agradable, i em va seduir. Allà em vaig treure el títol de mestre superior de litografia.

- Com van ser els seus primers anys com a aprenent? 

- L'aprenentatge et demana molts anys. És un treball molt de cuina, i aquesta és una altra de les coses que em van captivar, perquè jo venia de la cambra fosca i de la cuina de la fotografia. Per tant, estar treballant amb gomes aràbigues, amb àcids nítrics, amb la pedra... em recordava tot això. I també em recordava l'altra cuina, la dels aliments, que també m'apassiona.
 
- Sí? És bon cuiner?

- Vaig estudiar cuina internacional. M'agrada molt viatjar, i llavors pensava: necessito fer alguna cosa que, vagi on vagi, si no parlo l'idioma de la zona, hi pugui treballar. En aquell moment, a les cuines d'alt standing de qualsevol país s'hi parlava en francès, i no el dominava. Per tant, vaig aprendre a cuinar, i amb això ja podia treballar on em vingués de gust.

«És gratificant veure la quantitat d'artistes de primer nivell que he conegut i que han esdevingut amics»

- Quins han estat els moments més gratificants de la seva carrera? I els més difícils o frustrants?

- Els més gratificants, la quantitat d'artistes de primer nivell que he conegut i que han esdevingut els meus amics. Això és molt enriquidor, perquè l'artista té una manera de pensar diferent al comú dels mortals. Té un altre encefalograma, són gent molt oberta, alguns amb moltes manies, també. Però en definitiva, gent molt interessant i normalment, culta. També que he pogut viure del que m'agrada i m'apassiona i això ho considero un privilegi. A nivell negatiu no gaires coses, la veritat.

- Quina és la part del procés de la litografia que més li agrada?

- N'hi ha dues. La més inicial, que és l'artista dibuixant a la pedra i jo al seu costat, assessorant-lo, i veure després l'emoció de l'artista, inclús el tremolor de les seves mans, o el síndrome de la pedra buida, ja que la pedra no deixa de ser un llenç en blanc. I la segona, que és quan jo estampo aquest dibuix a través de la litografia. Estampar el dibuix d'un altre, sobretot si són artistes de primer nivell, és tota una responsabilitat. Quan, després de tot, li ensenyes el resultat a l'artista i et dona el seu ok, aquest és un altre dels moments que t'omple.

- Recorda alguna obra o artista amb qui li fes especial il·lusió treballar?

- N'hi ha molts, però en recordo dos de molt especials. Un és Tom Carr, amb qui guardo una molt bona amistat. Ell només feia litografies amb en Francesc Bordas, però quan em va descobrir, ara en fa amb tots dos. No en vol saber res més de ningú. I per això, és clar, hi ha d'haver molta complicitat. Abans de la pandèmia vam muntar aquí a Quiosc Gallery una exposició preciosa, que ha estat la més llarga que hem tingut, ja que ens va enganxar de ple el confinament.

«Un gran artista és capaç de donar-li la volta a un problema i acabar fent una peça única»

L'altre és Vicenç Viaplana, per mi un dels millors artistes plàstics que tenim actualment a Catalunya i que ara porta la galeria d'art Marc Domènech, una de les més sòlides de Barcelona. Ens vam conèixer de casualitat i no sabia com dir-li que volia que exposés la seva obra a Tremp, en un local ridícul en comparació amb els que ell estava acostumat. Doncs em va dir que havia sentit a parlar de Quiosc Gallery, i que sí, que busquéssim una data. Em vaig quedar mort. Va ser una exposició preciosa. Al final n'hem fet tres! Amb ell també hem fet una de les litografies mes boniques que recordo. I parteix d'un error, d'una primera prova que va sortir malament. Això és ser un gran artista. Donar-li la volta a un problema i acabar fent una peça única, fantàstica.
 
- Com veu la relació entre l'artista i el litògraf? El litògraf és només un tècnic o també un col·laborador creatiu?

- Sí, la del litògraf és una obra coral, és una obra a tres. La pedra, l'artista i el litògraf.

«La del litògraf és una obra coral, una obra a tres: la pedra, l'artista i el litògraf»

- Inclou també la pedra.

- Sí, la pedra és l'element més important. És ella qui mana, i no et pots barallar amb una pedra. Tens sempre les de perdre. L'artista dibuixa a la pedra i aquesta agafarà o deixarà d'agafar el que ella vulgui. Un cop a l'artista li agrada el que ha creat, la feina del litògraf és, durant l'edició, anar reconduint la situació per tal que la pedra sigui fidel al dibuix que ha fet l'artista. Jo sempre dic que l'has d'anar acaronant, que és una mica com una amant, que has de ser subtil, però l'has d'anar portant al llit, en definitiva.

- Creu que la litografia té futur? La gent jove s'interessa encara per aquest tipus de tècniques d'impressió artesanals?

- Hi ha una resurrecció de la litografia per part dels joves. La gent s'ha cansat molt de l'art digital. L'artista ja n'està una mica tip de la reproducció fidel i exacta de l'obra, i aquest atzar que té la pedra, el fet que també intervingui, cada vegada està agradant més. S'acaben d'obrir tallers per part de gent jove a Madrid, a Bilbao... a diferents llocs del món. Per desgràcia, aquí a Catalunya no, tot i que ara hi haurà una part de litografia al Taller Tartera de la Seu d'Urgell, que ho porten tres bones amigues. Una d'elles és la Sara Cabo, que ha estat assistent meva, s'ha format amb mi i és tècnica superior, a part de tenir el màster de Belles Arts.

«L'artista s'ha cansat de l'art digital, de la reproducció fidel i exacta de l'obra»

- Què significa per a vostè ser considerat un dels últims mestres litògrafs de Catalunya?

- Bé, és un orgull, però encara en queda algun altre a Tarragona, l'Alain Chardon, tot i que també està jubilat com jo. En queden pocs, però estem passant el testimoni a la gent jove, i això és el més important.

- Ara que s'ha retirat, què trobarà a faltar més del seu ofici?

- Res. La jubilació és una pàgina més del llibre de la meva vida.

- Quins són els seus plans ara que ja no treballa al taller? Continuarà vinculat d'alguna manera al món de l'art?

- Faré petits encàrrecs pel simple gust de fer-los. Ara, per exemple, estic preparant la reedició d'una etiqueta històrica de Caves Llopart. Fa uns anys, fent unes reformes a les vinyes, la família propietària va trobar en un armari antic un plec de fulls d'etiquetes de l'any 1820 fetes amb litografia. Es van posar en contacte amb mi a través d'una amiga que tenim en comú i m'han encomanat fer aquesta edició especial. Ja he digitalitzat la imatge i ara estic en el procés de transferir-ho a la pedra i reproduir-ho. En definitiva, a partir d'ara faré les feines que em vingui de gust fer.
 
- Ha nombrat fa una estona Quiosc Gallery. Li ha servit la galeria per vehicular la seva passió per l'art?

- Sí. La primera premissa per exposar-hi era sempre que jo em sentís a gust amb l'obra que em rodejava, perquè jo era el que m'hi passava més hores, a la galeria. La meva tendència ha sigut sempre anar cap al minimal i el conceptual, que són dos disciplines que m'agraden molt dintre de l'art contemporani. Sóc hereu de l'expressionisme abstracte americà, que va ser la tercera gran revolució de l'art. Després van anar sortint ramificacions i variants, que he trobat sempre molt interessants, i aquesta és la línia que m'he marcat.

També hi ha hagut una voluntat didàctica. Has de pensar que Quiosc Gallery ha estat l'única galeria d'art amb exposicions d'artistes de primer nivell en un àmbit territorial des de Lleida fins a Andorra. M'interessava, doncs, fer una tasca didàctica cap a la gent d'aquí, que poguessin veure obres que només veurien a Barcelona, Madrid, París o Nova York.

«Amb el temps t'adones que on tinguis ubicada la galeria d'art no és lo més important»

- Fins a quin punt un plantejament tant ambiciós ha estat sostenible?

- Doncs mira, vaig començar de lloguer en un petit local a la plaça del Mercat, on la idea era estar-hi sis mesos. Jo li vaig dir a la Fina, la meva companya: "dona'm sis mesos per treure'm l'espina de no haver tingut mai una galeria d'art a Tremp". Han passat 25 anys! Ràpidament vaig trobar clients i t'adones que allà on tinguis ubicada la galeria d'art no és lo més important. Els clients d'art contemporani són fidels, sobretot si tens figures rellevants, artistes que s'ho valen. Jo el que feia molt era obrir la galeria a demanda. Entre setmana, cap de setmana, el dia que fos. Obria les portes al client, després si calia anàvem a fer un cafè i es quedava tres peces. Fantàstic. Sí, ha estat rendible.

- Vostè forma part d’una família destacada, la família Monegal. Com ho ha portat, això?

- M'ha marcat des de petit. El meu pare era un personatge molt curiós, que a banda de ser metge, era un col·leccionista compulsiu. Els meus diumenges al matí consistien en anar a la catedral de Barcelona a veure el Sant Crist de Lepant, però anant cap allà entràvem a la Sala Parés a veure l'exposició que hi havia, després a la Sala Dalmau... Sortint de la catedral anàvem al Museu Frederic Marès, que encara era viu i eren amics amb mon pare, i ens assèiem a fer un cafè amb ell. Parlàvem de talles gòtiques, de col·leccionisme... del que fos. Tenien discussions molt divertides. M'ho passava bé. Per tant, jo ja vaig néixer i créixer en aquest entorn.
 
- La passió per l'art l'hereta del seu pare.

- Sí. A casa nostra venien personatges de l'esfera de la poesia, de l'art, de les lletres... S'hi feien tertúlies amb poetes, escriptors, gent del món de l'art... i això de petit et marca. Com a detall, mon pare tenia tota la sala del menjador plena d'armes antigues. I la ceràmica que col·leccionava i que ja no sabia on posar, la va acabar enganxant al sostre del saló. Tenia un gabinet molt ampli de curiositats.

«Espero que la gent que arriba al Pallars canviï una mica la mentalitat endogàmica que tenim»

- Com veu el Pallars?

- Espero que la gent que va venint de fora i que s'hi va instal·lant canviï una mica la mentalitat i la sang del Pallars, perquè aquí encara hi ha molt de caciquisme, molta endogàmia. Políticament és un desastre, tot es perpetua. Crec que aquesta saba jove, de gent que ha viscut en altres llocs del món, sumada a la multiculturalitat que tenim, a la llarga serà molt positiva. Tenim tendència a pensar que som el melic del món. I no. La realitat és que al meu entorn li preguntes on és Tremp i et diuen: "què?". Ningú no sap on és Tremp, la veritat. 

- Les comunicacions no hi ajuden.

- Tenim unes comunicacions que són les que són. El Pallars està mal comunicat per tot. El trajecte entre Barcelona- i Llançà, per posar un exemple, és d'una hora. No m'estranya, doncs, que la gent de la capital tiri més cap a l'Empordà. Però a la que vols venir aquí, o vols anar cap al sud... Que aquesta és una altra pel·lícula, la de les Terres de l'Ebre. Jo sempre he dit que som les "hurdes" de Catalunya. Som territoris molt deixats de la mà de Déu. Aquestes endogàmies que et comentava abans són típiques d'aquests territoris. Endogàmies mentals, endogàmies polítiques, inclús endogàmies de sang.

«M'he sentit incomprès moltes vegades, però normalment és per gent que se me'n refot»

- Ens falta, potser, sortir una mica de casa nostra? Conèixer món?

- Sí. Jo soc un exemple de "roda el món i torna al Born". He viscut anys a l'Índia, he viscut a Ginebra, he viscut a París, he viscut a Londres, a Barcelona, per descomptat, a Madrid... Sempre mantenint els meus vincles aquí, però veient altres panorames i altres maneres de pensar, que és important.

- S’ha sentit incomprès?

- A veure... m'he sentit incomprès moltes vegades, però normalment és per gent que se me'n refot. Ja fa molts anys que passo de moltes coses. Llavors, doncs et diria que no. Els que m'havien de comprendre, ja m'han comprès.   Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital

Altres notícies que et poden interessar