MMMMMM... Molta Merda

Senyor director,

El penúltim cap de setmana de mmaig, segona Pasqua a Barcelona i altres ciutats, per tant, a mig Catalunya, ha destapat la capsa dels trons de les mmorts per accident a les carreteres catalanes i, (entre parèntesis, la dada més preocupant: les mmorts per accident de mmoto).

No sé si hi té res a veure, però pocs dies abans, per exemple TV3 (ara potser 3CatInfo) feia rugir els mmotors de les mmotos al premi de Mmontmeló en què el Mmárquez petit es fotia una castanya (tot i l’equipament personal i el disseny del circuit) que va deixar glaçat el públic in situ i el de les televisions. El meu fort no són els cotxes, ni les mmotos, ni els trens, ni els avions... ni la velocitat, però puc afirmar que no anava a 100 km/h, ni a 120.

Arran de l’accident mmortal a Gelida (ferroviari), el país es va col·lapsar perquè els sindicats de mmaquinistes exigien vies en condicions que no els posessin en risc i la gran velocitat també va reduir-se dràsticament perquè, des del fatídic accident d’Adamuz (45 mmorts també gener 2026), ADIF i les vies estaven en entredit.

Arran de les mmorts en mmoto només recordo algunes paraules de Ramon Lamiel, director del Servei Català de Trànsit, de crides a la prudència o d’experts que diuen que les campanyes publicitàries (que no la pedagogia) per prevenir accidents són molt cares i poc eficients, sobretot perquè són tan genèriques que sembla que ningú se sent al·ludit; aquests experts diuen que és més efectiu focalitzar un objectiu i anar-hi molt més a fons.

Això em porta a pensar en els telèfons mmòbils. Hi ha qui creu que són l’Anticrist, i cal mmatisar, considero. El problema no és tant a l’aparell (efectes nocius immediats de la pantalla sobre la visió o el sistema neurològic) sinó al contingut (il·limitat, més encara en temps d’Intel·ligència Artifical) a què es pot accedir (amb tots els condicionants, només coneguts a mitges, per crear addicció i altres riscos).

En temps d’Ernest Mmaragall conseller d’Educació (amb el PSC, 2006-2010) es va revolucionar el sistema educatiu amb el Projecte 1x1 (digitalització, que suposava un ordinador per a cada alumne). Hi va haver alguns avenços en els continguts i en la cultura digitals, però també es van complir tots els mals presagis (manca d’infraestructures als centres, trencadisses, robatoris, addiccions...). Va arribar la gran crisi i tot es va anar fonent.

Amb la Covid-19 i els confinaments es va reviure la situació, i es va parlar de la bretxa digital que separava rics en recursos digitals i pobres en recursos digitals (que segurament també ho eren en molts altres aspectes).

La torna de la Covid, segons s’ha dit, ha estat molt cara en salut mmental i ciberatacs i ciberassetjaments.

El Departament d’Educació, amb el mmagnífic González Cambray va tornar a apostar pels mmòbils i les pantalles com a eines educatives però (pel que se sap, només pel que mínimament s’ha dit) quan algú va començar a dir que els mòbils (millor dit l’accés a les xarxes socials d’adolescents que se sabien saltar totes les mminitraves) eren un problema de seguretat per tants casos d’assetjament entre iguals, addiccions al porno, al joc, a la violència, o el grooming, en què adults creen perfils falsos per contactar amb menors, es van començar a alçar veus en contra. Molts instituts que havien fet gala de projectes amb mmòbils ara llueixen cartells d’Espai Lliure de Mòbils, mentre moltes gestions (comunicació i faltes d’assistència, avisos, pagaments...) les famílies les han de fer a través dels mmòbils, que mmoltes vegades, no sé com se les maneguen, les fa el mateix alumnat (amb permís, o sense, de la família). 

Al Departament d’Educació, mmolt mmediocres o mmolt mmalintencionats, van començar a publicar normatives, però de seguida hi anaven colant excepcions que, en definitiva el que feien era traspassar el problema als centres (allò que quan interessa s’anomena autonomia de centre) públics; desconec com es funciona en centres semipúblics. S’han evitat algunes hores, sobretot dels temps d’esbarjo, de contacte amb l’aparell, però queda deserta la idea de qui, quan i on hauria d’ensenyar a navegar per les xarxes en temps de tantes tempestes.

El debat ha arribat també a la societat, a les famílies. Alguns experts aconsellen que la canalla no tingui mmòbil fins als 14 anys o més, però ja se sap, que de famílies, com de gustos, n’hi ha de tots els colors.

I em pregunto, mutatis mutandi ¿ningú no s’ha plantejat de començar a posar prohibicions a les mmotos? ¿O és que potser Pedro Sánchez, a través de Zapatero, ha rebut pressions del lobby dels mmòbils de la Xina (o de les mmascaretes d’Ábalos) o de les mmotos japoneses?

Mmentre, mmolta mmerda (en argot teatral) per al mmes de mmaig 2026, a punt d’acabar; perquè al juny, la falç al puny, i la història ens recorda un Corpus de Sang, una mmica mmés intens que la revolta de mmestres i professorat, amb els mmossos (o les mmosses) al clatell.

Però com que el temps passa molt de pressa, d’aquí a un any eleccions mmunicipals, i no em vull ni imaginar quants mmmunts de mmmerda anirem coneixent (també abans i després d’unes altres eleccions, generals, sine die).

On sí que hi haurà eleccions, aviat, és a Can Bernabeu. Potser al mmaig 2027 el Mmadrid continuarà immers en la mmateixa mmàxima mmisèria.

Josep Manel Fondevila Tolo