PAU (i altres sigles)

Senyor director,

La veritat és que no volia posar aquest títol, però la paraula, amb significats diferents segons els interessos, dona joc/xoc; això no vol dir que en faci entenedor el contingut. Podia començar així: PIP, PAP, PEP,...PET o NYAP però em temia que s’intuís un caos, un KO o un cau de mil dimonis o interpretacions. Som-hi.

Som en temps de PAU. El final de curs (sector educatiu), sobretot per a les persones vinculades a 2n de batxillerat (alumnat, professorat i famílies), és un neguit, un malson (generalment tot el contrari a la pau interior). De vegades s’hi arriba amb alguna esgarrinxada i qui es presenta a la PAU (Prova d’Accés a la Universitat) afronta una batalla amb diversos riscos.

Sobre la pau al món, millor no dir gran cosa; només una vel·leïtat: si ja des de l’època de Pau i Treva se sap que «algun» dia es pot estar sense matar-se, ¿per què no es fa l’esforç, tipus xiclet, perquè «aquests» dies siguin més que els de la pluja de míssils i drons?

El govern (de tothom, de la normalització i de la bona gestió) ha fet un PET (Parlon Exonera Trapero) i un NYAP (Niubó Yperita Altament el Professorat).

I ara, PAP. Es pot buidar el pap per dir que alguna cosa passa amb la PAP (Prova d’Aptitud Personal) que fan les persones que volen estudiar els graus vinculats a l’educació de les criatures.

Primera dada, coneguda fa no massa, però que es va repetint any rere any: gairebé la meitat de les persones aspirants no superen aquesta prova (sobretot de competència lingüística i matemàtica). Segona, les universitats privades catalanes s’han desvinculat de la prova, ergo, a aquestes privades passen el rasclet i arrepleguen joves de classes socials que tenen competència... econòmica. No em puc ni arribar a imaginar com s’ho fan en aquestes universitats en altres titulacions (la Constitució espanyola consagra el lliure mercat, també educatiu).

PAP, des de fa poc, dona nom a una nova realitat (Polis Amb Profes), però després del pollastre que s’ha muntat, el mateix president Illa va córrer a dir que era una altra PAP (Prova Amb Polis), en fase d’experiment amb gasosa i que abans de final de curs es valoraria. Polis de paisà i sense pipa que estan en disposició d’entrar als instituts a posar una mica de pau (que cadascú en faci la seva interpretació). Aquests polis (que sembla que no cobraran del Departament d’Educació, per la qual cosa potser estarien disposats a fer vagues, sinó del d’Interior i, sense fer cap vaga, els van augmentar el sou de manera substanciosa) potser entraran en conflicte, de competències, amb profes que cobren del Departament d’Educació i ja estan fins a la PAP (Part Alta Pneumàtica) que els manté en vida, just a la línia de flotació, a punt d’ofegar-se.

Però és que encara hi ha una altra versió PAP (Polis Amb Polis). Aquests polis de l’experiment és possible que es trobin, supo-supo, a l’altra banda, polis infiltrats (de paisà i amb la pipa preparada per si passa res, que cobren el plus de perillositat perquè participen en assemblees de docents).

PEP. No voldria quedar malament, però, així de cop, em venen al cap Pep Albanell i el seu Barcelonauta i Pep Coll. Si algú del PSC em burxa i em pregunta per què tinc amnèsia, puc dir que tenia referències de Pep Mòdol, pels seus escrits al diari, però que del poblatà Borrell (amb els seus alts i baixos i l’arribada gairebé a l’estratosfera aeroespacial com a Mister PESC), res de res. Diuen que era directament del PSOE i el coneixien com a Pepe (amb les dues E tancades) i això em sona a un partit polític amb el qual no tenia gens de pudor per abraçar-s’hi i manifestar-s’hi, si calia, amb Mario Vargas Llosa com a estrella invitada.

Sembla, però, que hi ha un altre Pep que té molt poder. Ho juro, ho vaig sentir a la ràdio: «Lo Pep adverteix que el preu del petroli pot arribar a límits inassolibles per a moltes butxaques» i em vaig escagarrinar. Amb el mateix nom, un fuster de Natzaret va ser símbol d’humilitat i aquest va de milhomes.

PIP. Si digués que pip, pip és una onomatopeia (una mica infantil) potser algú recordarà un acudit de Jaimito i la mestra que explica algunes de les figures retòriques. No.

PIP (Papa Illa Policia). El MHP va anar a Roma a convidar el Sant Pare. I el Sant Pare, pel que es diu, visitarà Espanya, s’arribarà a Catalunya a beneir una torre de la Sagrada Família, anirà a Montserrat, a la presó i cap a les platges de Canàries.

Poc s’esperava el President (MH), Salvador Illa, que quedaria emparedat entre dues P, per una banda la Pontifícia del Sant Pare, però per l’altra, totes les Pasterades del seu govern amb la Policia. Estic convençut que hi ha i hi haurà moltes hòsties.

PIP. Però les Persones que tenim una edat i un Passat Insubmís també vam quedar emparedats/entrepanats als anys 90 (Policies Insubmisos Periodistes), d’uns rebíem cops de porra i d’alguns altres, insults i calúmnies (amb alguna lloable excepció; sempre hi ha alguna ovella negra ardi beltza).

Al casal de la Pau, de Barcelona, també vam tenir un PIP, com a mínim (Policia Infiltrat Polifacètic) que es feia dir, si no recordo malament, Albert Martínez. Tenia tanta capacitat de treball que, pel que sembla, hi anava de nits a deixar aixetes obertes per inundar el pis de sota i, els col·lectius del Casal (MOC, Mili KK...), després havien de destinar els minsos pressupostos a pagar la indemnització. Al cap d’uns anys se’l va destapar. Algú va dir que en temps d’Aznar i Guerra del Golf l’hi havien enviat a fer missions més arriscades, que la contraintel·ligència de Sadam Hussein va descobrir el pastís i va morir en una emboscada com un heroi. Si non e vero e ben trovato.

Darrerament La Directa va trobant més PIP (Policies Infiltrats Procés).

POP. Escoltar La Oreja de VanGog (o Renaldo&Clara...) amb una tapa de pop a la gallega podria ser una mica cacofònic o al·literatiu.

PUP. I com que ja som al final (de les beceroles de les vocals) potser que ho comencem a deixar, perquè entrar en un PUB (que s’hi assembla en la forma escrita, però que vam aprendre a dir-ne /pap/, i algú desbarrava a /paf/) i demanar un got de tub amb rocs de gel i gin del Nord pels mals del cor és una manera massa monosil·làbica/pobra (amb llicència de Pere Quart) de comunicar-acabar, més encara si l’alcohol desferma l’oratòria i es comença a dir:

-» En temps de pors jo vaig fer bup, per poc que el cap no em feu un pet, no de fer el gos -que no és el fet- ans dels tres anys que fou el BUP.

I de més gran -ço sí que cou- el curs dels trets i de més por amb brins de fe i fent-me el bo es feu el ple: la fi del COU».

Josep Manel Fondevila Tolo