Porta a porta: quan el sistema funciona, però el civisme no acompanya

Senyor director,

Des de fa unes setmanes tenim instaurat el sistema porta a porta a la Pobla. És sabut per tothom que la implantació d’aquest nou model ha arribat envoltat de debat, queixes, algun crit i fins i tot una certa èpica veïnal improvisada.  Els canvis en qüestions quotidianes sovint generen rebuig, i aquest no n’ha estat una excepció.

Ara bé, més enllà del soroll, les dades —testarudes com sempre— comencen a parlar per si soles: en molt poc temps, el percentatge de recollida selectiva ha millorat de forma substancial: la recollida selectiva s’ha doblat, passant del 42% al 80%. I encara millor : els impropis de la fracció orgànica (Molt valuosa!) s’han reduït fins a un 6%. Això indica que, malgrat les incomoditats inicials, el model funciona.

Cal tenir en compte que la transició al nou model de recollida selectiva no és una idea sobtada sorgida en un despatx municipal després d’un cafè massa carregat. Res més lluny de la realitat. Els ajuntaments, especialment els petits, no tenen gaire marge de maniobra en aquesta qüestió. La transició cap a models més eficients de recollida selectiva respon a tres grans pressions:

En primer lloc, hi ha una forta pressió reguladora. Europa ha marcat objectius clars amb la Directiva (UE) 2018/851, que estableix percentatges mínims de reciclatge que els estats membres han d’assolir. A escala estatal, la Llei 7/2022 reforça aquestes obligacions i les trasllada als municipis. A Catalunya, a més, el sistema es veu reforçat per instruments com el cànon de residus i els plans PRECAT. No complir aquests objectius no és gratis: comporta penalitzacions econòmiques directes als pressupostos municipals. És a dir, ho acabem pagant els veïns i veïnes.

En segon lloc, hi ha un imperatiu ambiental. Cal reduir de manera dràstica el volum de residus i tòxics que generem i emetem al medi ambient de forma urgent (per més informació vegeu Safe and just Earth system boundaries, Rockström et al., 2023). Menys abocadors, menys contaminació, menys dependència de sistemes insostenibles. La recollida selectiva no és una moda o un caprici del consistori, és una qüestió cabdal de responsabilitat col·lectiva. 

I, finalment, hi ha el criteri tècnic. El model porta a porta no s’ha triat a l’atzar. El model porta a porta ha estat avalat per equips especialitzats en la matèria i compta amb una trajectòria contrastada en múltiples municipis de Catalunya (vegeu exemples a www.portaaporta.cat). En particular, en poblacions de dimensions similars a la Pobla, s’ha demostrat com una de les opcions més eficients per assolir alts nivells de recollida selectiva.

Dit això, tampoc ens enganyem: el porta a porta és incòmode. A tots ens resulta pesat haver de conviure amb diversos cubells a casa, separar correctament els residus i estar pendents del calendari. Sí, altera rutines. Sí, fa nosa. Sí, ens treu una mica de la nostra parcel·la de comoditat.

Però, ep: no ens estan demanant anar a la trinxera!

Malgrat això, l’oposició al nou model es va fer visible en forma de protestes, una manifestació, queixes i diferents posicionaments públics en mitjans de comunicació, on s’esgrimien arguments d’allò més variats.

S’ha apel·lat a la llibertat individual: cadascú hauria de poder decidir com (i si) separa els residus. En aquest cas la llibertat individual xoca frontalment amb els drets ambientals de les generacions futures. Quan d’aquí uns anys els nostres nets vegin la quarta ampliació de l’abocador del Pallars o tinguin els aqüífers contaminats, potser ens preguntaran què vam fer —o què no vam voler fer— per evitar-ho.

S’ha reclamat la necessitat de ser consultats. I aquí una no pot evitar preguntar-se: si encara costa entendre que el dimarts toca paper i el dijous envasos, sobre què exactament s’hauria de fer la consulta?

I també s’ha invocat a la privacitat. Tot això mentre portem a la butxaca un mòbil i utilitzem targetes de crèdit o de supermercat que informen constantment a empreses privades —no precisament modèliques en ètica— sobre què fem, què comprem i on som.

La paradoxa és fascinant: reciclatge síiii, però porta a porta noooo.

Mentrestant, la realitat amb què ens trobem als carrers és preocupant: presència de bosses fora dels dies i horaris establerts, acumulacions puntuals i situacions que poden acabar afectant la salubritat, la qualitat de l’espai públic i la imatge del municipi. Aquestes pràctiques no només no resolen el problema, sinó que l’agreugen.

Aquestes bosses no són anònimes: són el resultat d’una resistència incívica (volguda o per simple desídia) a entendre que el sistema ha vingut per quedar-se, demostrant amb poques setmanes una millora incontestable de la recollida selectiva al municipi.

En aquest punt, també és just reconèixer que, tot i que l’Ajuntament ha actuat empès per una obligació normativa, sempre hi ha marge de millora en la manera com s’implementen aquestes polítiques. La magnitud i la resistència al canvi de l’oposició pot indicar que hauria estat necessari reforçar la difusió, la informació i la pedagogia prèvia: explicar millor el perquè del canvi, els beneficis que comporta i com afecta en el dia a dia.

Això no eximeix ningú de responsabilitats, però sí que ajuda a entendre que, en processos de transformació com aquest, la comunicació és clau per facilitar l’adaptació col·lectiva.

Resulta cabdal adonar-nos que el porta a porta ens ofereix una oportunitat molt valuosa: prendre consciència real de la quantitat de residus que generem. Quan els tens a casa, visibles i separats, és molt més difícil ignorar-los. Potser, doncs, no es tracta només de separar millor, sinó de generar menys residus. Com? Apostant per envasos reutilitzables, comprant en comerç de proximitat, participant en grups de consum o reduint embalatges innecessaris.

I que ve després del Porta a Porta? El cert és que encara es podria anar una mica més enllà. Una possible línia d’acció seria implicar també els comerços i productors locals en aquest canvi de model. Imaginem una Pobla on les botigues i productors apostin per reduir embalatges de forma coordinada, oferir alternatives reutilitzables o fomentar pràctiques de consum més sostenibles que complementin l’esforç que es fa des de les llars.

Perquè, al cap i a la fi, el problema dels residus no comença al cubell de casa. Comença molt abans, en la manera com produïm i consumim al nostre país.

El repte és compartit. I, com tots els reptes col·lectius, requereix corresponsabilitat, adaptació i una certa capacitat d’anar més enllà de la incomoditat inicial per entendre el sentit del canvi.

Alícia Martinez Varela
PhD, doctora en genòmica i química ambiental marina, experta en economia circular i gestió de residus