La sostenibilitat també necessita autocrítica

Senyor director,

He llegit amb atenció l’article de la Dra. Alícia Martínez Varela sobre la implantació del sistema porta a porta a la Pobla de Segur, publicat en aquest diari el passat dia 26.

I començaré per una cosa poc habitual avui dia: reconeixent que és un text intel·ligent, ben estructurat i honest dins del seu marc conceptual. Això convé dir-ho.

El problema és un altre.

Perquè precisament aquest article exemplifica amb força precisió una de les grans fractures del debat actual: la distància creixent entre els relats teòrics de sostenibilitat i la realitat material dels territoris on aquests models s’apliquen.

La Dra. Martínez defensa principalment tres idees:
— que el model és eficient,
— que existeix pressió normativa superior,
— i que la resistència ciutadana respon sobretot a incomoditat, dificultats d’adaptació o contradiccions culturals.

I aquí és on apareix la gran confusió de tot el debat.

Perquè una política pública pot ser eficient i, alhora, estar mal aplicada.
Pot tenir bons resultats globals i generar disfuncions territorials serioses.
Pot ser jurídicament correcta i democràticament pobra.
Pot estar avalada tècnicament i continuar ignorant la realitat concreta del lloc on s’implanta.

Aquesta és, precisament, la qüestió que part de la ciutadania porta setmanes intentant explicar.

No s’està discutint abstractament el reciclatge.
No s’està negant la necessitat ambiental.
I tampoc s’està dient que el porta a porta sigui inviable per definició.

El que s’està qüestionant és una implantació concreta, en un territori concret, amb problemes concrets.

Carrers estrets.
Gent gran.
Horaris incompatibles.
Negocis amb dificultats operatives.
Desaparició sobtada de contenidors.
Logística improvisada.
Recollides complementàries no previstes inicialment.
Increment de tensions socials.
I una percepció creixent que el model exigeix més adaptació de la ciutadania cap al sistema que no pas del sistema cap a la ciutadania.

Aquestes qüestions no desapareixen perquè el percentatge de recollida selectiva augmenti.

I aquí apareix un segon element especialment delicat de l’article.

Quan es relativitza el debat sobre privacitat afirmant que "ja portem mòbils i targetes" que recullen dades constantment, s’està cometent una confusió preocupant: convertir l’existència d’altres formes de monitoratge en una justificació implícita per normalitzar-ne de noves.

La privacitat no és un premi reservat a qui "no amaga res".
És un dret.
I precisament per això les administracions han d’actuar amb especial cura quan entren en dinàmiques de rastreig, identificació o atribució vinculades als residus domèstics.

No perquè tota actuació sigui automàticament il·legal.
Sinó perquè el simple fet que sigui tècnicament possible no elimina la necessitat de proporcionalitat, garanties i límits clars.

I aquí és on el debat deixa definitivament de ser només ambiental.

Perquè el que està passant al Pallars Jussà no és únicament una transformació del sistema de recollida. És també una determinada manera d’entendre la relació entre administració i ciutadania.

Una relació on la discrepància sovint és llegida com resistència irracional.
On la participació arriba quan el model ja està definit.
On la crítica tendeix a ser reinterpretada com incomoditat cultural.
I on els informes tècnics desenvolupen principalment la logística d’una decisió ja presa, més que no pas una comparació oberta entre alternatives adaptades al territori.

De fet, resulta especialment revelador que una part important de les problemàtiques detectades no hagin estat assenyalades únicament per veïns indignats, sinó també a través d’al·legacions formals que han aconseguit modificacions parcials del mateix text normatiu.

Això vol dir una cosa molt simple:
que hi havia problemes reals.

No teòrics.
No ideològics.
Reals.

Potser el problema de fons és aquest: que una part del debat públic continua funcionant sota una idea força paternalista segons la qual, si una política ambiental és correcta sobre el paper, la ciutadania simplement ha d’aprendre a adaptar-s’hi.

Però els territoris no són laboratoris.
La gent no és logística.
I la sostenibilitat no hauria de convertir-se en una excusa per degradar la qualitat democràtica, la proporcionalitat administrativa o la capacitat real de deliberació pública.

El porta a porta pot funcionar.

La pregunta és una altra.

Si està funcionant així.
I a quin preu relacional, social i institucional.

Atentament,

Júlia Rosell Saldaña