Les falles de Sort, una festa del foc que es consolida després de vuit anys

Senyor director,

El passat dissabte 14 de juny a Sort es va celebrar la 8a edició de les Falles de Sort, encetant així el calendari de falles del Pirineu juntament amb Durro. A Sort, aquesta festa del foc s’ha anat consolidant al llarg de vuit anys, tot i no tenir encara el reconeixement de la Càtedra Educació i Patrimoni Immaterial dels Pirineus. Entenem que s’ha percebut com una invenció contemporània i no pas com la recuperació d’una tradició pròpia. 

El cert és que no hi ha memòria viva d’una tradició fallaire a Sort, però això no implica necessàriament que no hagués existit mai. De fet, algunes fonts documentals de principis de segle XX fan esment a les falles i als fallaires en la cançó del Fallaire de Sort recollida per Higini Angles al 1919, així com també la cançó del Ball de Falles de Sort, recollida per Enric Vigo (*) al 1884. És veritat que aquestes referències podrien correspondre a fogueres populars –ja que el terme “falla” també es feia servir per descriure fogueres del solstici d’estiu, les de Sant Joan i Sant Pere–. Però a banda, la presència d’un topònim a Olp fent referència al “Faro”, suggereixen una connexió amb els rituals del foc fallaires que mereix, com a mínim, una consideració seriosa i posen de manifest que al terme hi havia hagut aquest tipus de manifestacions des d’un arquetip cultural comú.


En aquest context, cal recordar que la declaració de la Unesco no només reconeix les falles com a espectacle visual, sinó com a part d’un conjunt més ampli de festes del foc del solstici d’Estiu als Pirineus, esteses des d’Andorra fins a la Ribagorça aragonesa. És raonable, doncs, i per coherència territorial i cultural, pensar que aquestes pràctiques podrien haver estat més generalitzades del que avui dia som capaços de demostrar documentalment.

Tanmateix, més enllà del debat historiogràfic, avui podem afirmar dues coses amb certesa: en primer lloc, que a Sort, com a la resta de pobles fallaires, la recuperació i reinvenció d’una festa del foc coincident amb el solstici d’estiu, s’ha convertit en un esdeveniment de gran valor social i cultural. I en segon lloc, que aquest esdeveniment ha reforçat la cohesió local i la identitat col·lectiva de Sort i els seus nuclis.

La baixada de falles de Sort, precisament per haver hagut de crear-se a partir d’un buit, s’ha vist obligada a trobar la seva pròpia forma, a inventar una tipologia de falla autòctona i a definir una idiosincràsia pròpia. Això ha acabat generant un impacte molt notable en la participació i, sobretot, en el sentiment de pertinença. Es podria dir que a Sort s’ha anat construint una festa genuïna, però respectuosa amb la resta de pobles fallaires que, com totes les altres, compta amb la força simbòlica i estètica del foc baixant de la muntanya. Però sobretot també és –i això és clau– un espai de trobada intergeneracional entre els habitants del municipi, així com també una forma d'obrir la festa als visitants i forasters sense caure en la folklorització.

La baixada de falles popular des de Bressui –la més concorreguda– s’ha vist ampliada en els darrers anys amb una nova dimensió: la baixada prèvia i simbòlica de falles apagades des de diferents pobles de la Vall d’Àssua i del Batlliu fins a Olp i Bressui, respectivament, pobles on se sopa abans de l’encesa final. Aquesta acció ha fet que la festa esdevingui una celebració del conjunt del municipi, superant segurament, en capacitat de mobilització i cohesió, la Festa Major de Sort.

Es podria dir que el foc ha tornat a actuar com a element aglutinador, ancestral i alhora contemporani, que convoca la comunitat per cantar, ballar i compartir una emoció col·lectiva al voltant de la Falla Major. En resum, és sobretot un exemple de revitalització del patrimoni comú, des del dret a recuperar-lo, reinventar-lo i reactivar-lo i no s’ha de percebre com una falsificació, sinó com una mostra de vitalitat cultural que reforça el mapa fallaire i la seva tradició, sense desvirtuar-lo.

Després de vuit anys, les falles de Sort han començat, com a mínim, a esdevenir una tradició tant per als infants i joves com per als adults dels diferents nuclis. L’associació fallaire ha aconseguit molt més que organitzar una festa del foc: ha teixit vincles, ha fomentat la participació i ha creat un espai comú de preparació i il·lusió col·lectiva que encarna els valors que sovint es busquen des de les polítiques culturals: generar comunitat, sentit d’arrelament i orgull identitari a través del patrimoni festiu... què més podem demanar des de les institucions i què menys que continuar des de l’Ajuntament de Sort, participant i col·laborant en la seva organització.

Perquè, parlem de les falles del Pirineu com a patrimoni cultural immaterial, i ho són. Però això no vol dir que sigui un patrimoni fix i immutable, una tradició pot evolucionar, adaptar-se i fins i tot renéixer... però a més, en aquest cas, les falles són també quelcom tangible i viscut. Cada falla és una peça d’art efímer, un treball de fusta que implica esforç, contacte amb la natura i una connexió profunda amb el cicle solar i agrícola i que s’acaba cremant com acte de destrucció creatiu.

Albert Roca (professor d’antropologia) ens recordava al llibre de Falles del Pirineu que encara no sabem amb certesa quin és l’origen d’aquesta tradició, ni quins eren el significats exactes dels rituals de les baixades en el seu origen. Potser si que hem perdut parts d’aquest coneixement ancestral, però tota tradició viva és aquella que sap connectar amb el present i oferir una experiència significativa vinculant tradició, identitat i nous valors culturals. Això és el que dota aquesta pràctica, si més no, d’un sentit, tant individual com col·lectiu, tan autèntic com innegable. I és que qualsevol persona que hagi participat en una baixada de falles o hagi vist arribar la serp de foc al poble, sap que està davant d’una emoció real, que posa la pell de gallina i fa vibrar el cor. I això, precisament, és el que fa que esdevingui una tradició viva de construcció col·lectiva.

Aquest 2025, tot i la pluja, les falles van tornat a fer història. Potser no es va poder fer el concert final, però això no va impedir que els fallaires baixessin la muntanya i que les falles arribessin enceses a Sort. Aquest gest és un símbol inequívoc d’un poble que ha fet seva aquesta festa i que l’ha convertida en una tradició pròpia, sentida i estimada. Enguany han tornat a baixar uns 155 fallaires des de Bressui i uns 90 fallaires més, com a representant des pobles des d’Olp. Tot i limitar la baixada de falles enceses a major de 12 anys per un tema de seguretat, això no ha impedit que en el tram final de Sort nombrosos infants hagin pogut encendre també una petita falla i ser acompanyats pels pares fins la Falla Major.

Com deia Raimon Monterde, amb motiu de la primera baixada al 2018 (llavors alcalde de Sort) i parafrasejant un dita popular: el primer any és novetat, el segon es consolida, el tercer és costum nostrat, el quart és tradició sentida, i el cinquè any rebràs si dius que això no s’ha fet tota la vida...

Doncs ja anem pel vuitè any! Llarga vida a les falles de Sort! Crec que ens mereixem ser poble reconegut al calendari fallaire amb totes les de la llei.

Pere Bàscones
Regidor de Cultura i Educació de Sort