Senyor director,
L’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics (IEET) es va crear el 2012 amb una finalitat clara: contribuir al sosteniment dels serveis i infraestructures que la pressió turística pot afectar, especialment en zones de gran afluència, i a la promoció turística. Amb els anys, aquest impost ha evolucionat i ha anat incrementant les seves tarifes de manera progressiva i, sovint, sense un retorn clar ni equilibrat cap al sector que les genera. Des de la seva entrada en vigor, l’IEET s’ha convertit en una font rellevant de recaptació per la Generalitat, on la ciutat de Barcelona té un paper important.
Aquest 2025, s’ha acordat una nova modificació que ha generat un fort rebuig dins del sector turístic: un increment dràstic de la taxa que, com a mínim ha duplicat i fins a quasi quintuplicar els imports en altres casos, i sobretot, amb unes formes que vulneren els principis bàsics de seguretat jurídica i proporcionalitat.
El soroll polític i jurídic: una successió de decrets llei i manca de garanties
La imposició del nou model de l’IEET s’ha fet a través de tres decrets llei consecutius (DL 6/2025, 9/2025 i 10/2025). Aquesta via expressa ha estat àmpliament criticada pel seu caràcter excepcional, ja que evita els procediments parlamentaris ordinaris, la consulta pública i el debat sectorial. El recurs sistemàtic al decret llei desvirtua l’esperit de l’article 64 de l’Estatut d’Autonomia, que el reserva per a situacions de necessitat extraordinària i urgent.
A més, s’ha ignorat el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que ja va advertir en altres ocasions sobre la inadequació d’aquest mecanisme per regular matèries de naturalesa tributària amb impacte econòmic estructural.
El relat: del problema d’habitatge al turisme com a boc expiatori
Amb aquest nou acord, es vol imposar un relat simplista i demagògic: vincular directament el problema de l’habitatge a la presència de turisme i, en particular, als habitatges d’ús turístic (HUT).
El parc d’habitatge social representa a Catalunya només un 1,5–1,7% del total, molt lluny de la mitjana europea del 9–15%. La crisi d’habitatge té causes molt més profundes, manca d’inversió pública, parc d’habitatge social absolutament insuficient… mentre la despesa pública en habitatge social no arriba al 0,1% del PIB, quan la mitjana europea és del 0,6%.
Paral·lelament, dinàmiques d’inversió privada per rendibilitat i l’arribada massiva de nòmades digitals i expatriats —amb un 43% dels nous lloguers destinats a estrangers— han disparat els preus gairebé un 70% entre 2014 i 2024, destil·lant gairebé la meitat del salari mitjà només al lloguer.
Pretendre revertir aquestes xacres històriques amb la fiscalitat turística —amb una potencial recaptació de 200 milions d’euros a l’any— resulta tant injust com ineficaç, perquè no compensa dècades d’inversió pública inexistent ni resol la insuficiència estructural del parc residencial. El turisme no pot assumir, per la via fiscal, el cost de dècades d’absència de polítiques públiques en habitatge.
Un càstig uniformitzador: el problema de fer pagar a tothom per igual
L’aplicació uniforme de l’increment de la taxa ignora les diferències territorials i les realitats econòmiques diverses del país. L’augment perjudica especialment les zones turístiques emergents, els municipis de l’interior, les comarques de muntanya i les destinacions que treballen activament per desestacionalitzar el turisme i generar activitat fora de temporada.
En comarques altament turístiques com l’Alta Ribagorça (fins al 30,7% del PIB), el Pallars Sobirà (26,7%), i la Cerdanya (16,6%), el turisme és una font econòmica cabdal, i resulta més que evident l’impacte desproporcionat que pot tenir aquest increment sobre economies locals altament dependents del sector i molt estacionals.
Unitat del sector: una resposta clara i cohesionada
Malgrat aquest escenari, cal posar en valor la unitat que ha mostrat el sector turístic català. Patronals, associacions empresarials i entitats professionals han reaccionat de manera coordinada, oferint propostes per modular la taxa segons la temporada, compensar zones vulnerables, i garantir la reinversió territorialitzada dels recursos recaptats.
Aquest consens és el reflex d’un sector madur, que no nega la necessitat de contribuir fiscalment, però que exigeix criteris de justícia, equitat i sostenibilitat. L’exigència és clara: no més càrregues sense retorn, no més improvisacions legislatives, i no més demonització d’un sector que genera ocupació, riquesa i projecció internacional.
Conclusió: una oportunitat perduda
El PIB turístic català és més del 14,5% de forma global, tenint en compte que moltes comarques de Catalunya amb un PIB segregat arriben a més del 60%.
No pot ser que la manca de diàleg, la improvisació legislativa i la voluntat política, puguin perjudicar greument el turisme.
L’acord sobre l’IEET ha de representar una reforma útil i justa, sent una oportunitat per avançar cap a una fiscalitat turística equilibrada, racional i objectiva.
Cal una nova mirada responsable, descentralitzada, basada en dades i que no criminalitzi el turisme, sinó que el reconegui com un actiu clau de país. Catalunya no es pot permetre el luxe de trencar el pont entre la política fiscal i la realitat econòmica. Hem de desestacionalitzar, desconcentrar i potenciar el reequilibri territorial.
Carles Rabaneda
President de Pimec Turisme
Avís:
Els continguts publicats a la
secció del lector Dis la teva! no necessàriament s’adiuen a la línia editorial de
Pallars Digital. Aquest mitjà no es fa responsable de les opinions que aquí s’hi expressen.
Amb tu, el periodisme al Pallars és possible!
A Pallars Digital treballem per oferir-te una informació rigorosa, lliure i honesta. Per mantenir-ho, necessitem el suport i el compromís de persones com tu.
Subscriu-t'hi
.jpg)
