«El favor»

Hi ha molts motius que m’impulsen a anar a veure una obra o una altra. Tant de bo tingués el temps i el poder adquisitiu per no fer una altra cosa que anar al teatre, escriure sobre teatre, llegir teatre i, no ho dubteu, produir teatre. I poder fer tot això amb teatre d’autoria catalana, en la nostra llengua.

Aquesta vegada vaig triar el Teatre Goya per tractar-se d’una comèdia escrita per una autora catalana, la Susanna Garachana. I perquè anar al Goya m’apropa, com d’altres teatres, al barri del Raval, un barri on he viscut i que estimo, on hi tinc records de tota mena.

El text em va semblar molt divertit, amb un humor molt nostre. En una entrevista que vaig llegir l’abril de l’any passat, (és la segona vegada que El favor està en cartell, també al Goya) l’autora confessa: "Escric des del tarannà de l'humor català que ens fa únics". Molt d’acord.

En Cesc i la seva dona Clara volen ser pares i ho intenten des de fa anys. Com que no se’n surten, el Cesc té una pensada i organitza un sopar amb els seus amics de tota la vida per demanar-los un favor. Ells sols, sense les companyes. La vetllada acabarà sent un moment que ningú no oblidarà perquè els obliga a afrontar una situació impensable. 

Perquè la concepció que tenim dels favors que fem o rebem dels amics és una. I la realitat que pot portar a demanar segons quins favors a persones properes, n’és una altra. 

Està molt bé veure com els homes encaren una situació com la que es planteja. De tota la vida hem sentit i, en el meu cas, constatat, que l’amistat entre les dones és més propensa a comentar-ho tot, al detall, sense pudor. Ens encanta contrastar els diferents punts de vista, riure’ns de nosaltres mateixes, mirar de relativitzar les situacions. Bé, en el millor dels casos, és clar. Hi ha de tot. 

En el cas dels homes, l’autora ens explica que la idea li sorgeix d’haver llegit que “Els homes han d’estar en una situació molt delicada per arribar a parlar íntimament amb un amic”. I aquesta situació delicada es dona i el text està a l’alçada pel que fa a l’evolució de la conversa i en com cada un dels personatges resol la petició del seu amic.

A mi em va fer pensar molt en què és l’amistat i com l’entenem cada un de nosaltres. Al sortir del teatre rumiava sobre què estarien disposades a fer per mi les meves amigues i amics. Com no pot ser d’una altra manera, em sento afortunada per la intensitat amb que m’estimen i em recolzen les persones del meu petit però potent grup de millors amics. Pensava també en què faria jo en el cas dels protagonistes? Quins altres casos em desestabilitzarien tant com per plantejar-me donar un no per resposta a una petició d’una amistat íntima. Fins a on jo recordo, no tinc mai un no per resposta. Ho faria en aquesta ocasió?

Filosòficament parlant, fer un favor no és només una acció pràctica, sinó una finestra a reflexionar sobre l'ètica, la llibertat, la motivació, i les relacions humanes. I tot i que l’obra és una comèdia i fa riure força, surts amb aquest pòsit, et fa reflexionar. I això ho trobo molt interessant.

L’escenografia és molt bonica i espaiosa, permet que els actors s’esplaïn, tinguin espai per deixar anar les seves reaccions també amb l’expressió corporal. Estan tots força bé malgrat em va fer patir l’esforç vocal que realitzen. No cal que es cridi tant, no comparteixo aquesta manera de declamar que suposo que ve donada per la direcció. El to és massa alt i en alguns moments esgota. Agraeixes com a espectador que el volum afluixi de tant en tant. 

La connexió entre els quatre amics és evident, molt ben trobada i expressada pels quatre actors, i són entranyables. Algun d’ells té moments d’un masclisme insultant que acabes tolerant ja que la situació el porta a fer el pallasso perquè li ve gran. A tots els hi ve gran. Aquest és el personatge que interpreta solvent l’Eduard Buch. En Pau Roca fa un Cesc amb el que acabes empatitzant. En Marc Rodríguez m’agrada especialment, tant tendre. I en Xavier Ricard també està prou bé. Tots quatre aconsegueixen transmetre aquest bon rollo entre amics de sempre, com s’estimen, com es fan brometes i es diuen rucades amb carinyo.

Cal passar pel Goya i gaudir d’aquest espectacle perquè la vida et dona sorpreses, sorpreses et dona la vida, com diu la cançó. Benvingudes siguin sempre. Amb el suport dels amics, és clar.

Salut i teatre!

 

Altres notícies que et poden interessar