Júlia Carreras: «El llegat només és viu si s'utilitza, si s'integra; el record no evita que una tradició es perdi»

Nascuda a Barcelona l'any 1988 i filòloga germànica de formació, la trajectòria de la Júlia Carreras Tort va fer un gir profund quan el magnetisme del Pirineu i la passió per la cultura popular la van portar a instal·lar-se al Pallars Sobirà. Des d'Esterri de Cardós, on viu, i des d'Esterri d’Àneu, on regenta la botiga física del seu projecte Occvlta Pirineus, la Júlia s’ha convertit en una de les veus més lúcides i rigoroses en la recerca del folklore pirinenc i l'etnobotànica.

Especialista en la història de la bruixeria, la seva tasca combina l’artesania tradicional de cereria amb una investigació acadèmica que busca desenterrar el passat per recuperar el saber ancestral en un món cada cop més digital.

- Què és Occvlta?

- Occvlta és un projecte que vaig crear el 2013 amb la meva parella, l’Héctor, i que combina la divulgació cultural amb l’artesania tradicional, com la cereria i els encensos. Tenim una forta presència digital i una botiga física a Esterri d’Àneu, que vam obrir fa tres anys, on impartim tallers. Paral·lelament, em dedico a la recerca i al comissariat d’exposicions per a diversos projectes museístics i divulgatius al Pirineu, com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu o el Parc Nacional d’Aigüestortes.

- Obrir un espai físic a Esterri d’Àneu no és casualitat...

- Vam triar Esterri d’Àneu amb un pla estratègic clar: sabíem que era el lloc ideal per a la recerca de camp, especialment per la seva importància històrica en l’origen del concepte de bruixeria al segle XV. L'Ecomuseu de les Valls d’Àneu ens va acollir amb total llibertat, permetent-nos col·laborar estretament: jo hi realitzo visites guiades sobre bruixeria i activitats d’etnobotànica, mentre que l'Héctor s'encarrega sovint del disseny de les exposicions. Establir-nos-hi ha estat una decisió clau que ha superat les nostres expectatives.

«Establir-nos al Pallars ha estat una decisió clau que ha superat les nostres expectatives»

- D’on has adquirit tots aquests coneixements? D’on et ve aquesta curiositat pel folklore, la bruixeria i l'etnobotànica?

- Tot i que la meva formació acadèmica és una altra, la curiositat pel folklore i la mitologia m'ha acompanyat des de la infantesa. Vaig créixer molt connectada a la natura, a la zona del Maresme, un entorn clau per a l'etnografia catalana. Allà, autors com Cels Gomis van recollir bona part de les creences, per exemple, amb el llibre La bruixa catalana, precisament als pobles on jo estiuejava. Aquest contacte primerenc amb els contes i les tradicions locals va anar calant dins meu fins a convertir-se, juntament amb la meva parella, en el motor del nostre projecte actual.

- Com influeix el paisatge i el ritme de vida del Pallars Sobirà en la teva recerca sobre l'etnobotànica i la bruixeria? 

- El territori ho és tot; dicta com neixen i com perviuen les creences. El Pirineu sovint es romantitza com un lloc aïllat, però la realitat és més complexa: ha estat històricament un lloc de pas, un encreuament de camins entre la Península Ibèrica i Europa. Aquesta dualitat entre l'aïllament orogràfic -que ha permès preservar pràctiques remeieres i rituals ancestrals fins fa ben poc- i l'intercanvi cultural constant, converteix el Pallars en un escenari fascinant. Aquí trobem costums locals mil·lenaris que conviuen amb influències del nord de França, formant un mosaic cultural únic.

«El territori ho és tot; dicta com neixen i com perviuen les creences»

- En les teves rutes i tallers a les Valls d’Àneu, quina és la reacció de la gent local en descobrir que aquelles històries de "bruixes" eren, en realitat, una complexa realitat social i cultural?

- Quan abordes temes tan tabuïtzats com les creences màgico-religioses, el primer repte és guanyar-te la confiança de la gent local. Sovint, els mateixos hereus d'aquest llegat el desprestigien, et diuen que són "coses d'antes", majoritàriament per por a ser jutjats. La meva tasca és revaloritzar aquestes històries i fer entendre que no són anècdotes d'ignorància, sinó cultura amb majúscules que explica com un poble es relaciona amb el seu entorn. Per aconseguir-ho, cal temps, presència i un respecte profund; només quan veuen que no t'ho prens a broma, la gent s'obre a compartir aquest món tan subtil i mal anomenat "ocult".
 
- Hi som a temps de recollir tota aquesta riquesa?

Ens queda poc temps. Les generacions nascudes a partir dels anys 60 ja no mantenen aquests vincles tan vius, sovint a causa d'una educació que ha prioritzat altres coneixements. Per això, la nostra prioritat és el rigor: tenim una certa obsessió amb l'autenticitat acadèmica i el respecte a les fonts. Aquesta seriositat és, precisament, el que ha fet que la gent del Pallars s'acabi obrint i ens hagi acollit amb tanta estima; veuen que no ens inventem res i que tractem el seu llegat amb l'anàlisi acurada que mereix.

- En el teu llibre Vénen de nit parles del concepte de l'alteritat. Per què creus que la societat pirinenca d'aquella època necessitava crear la figura de la bruixa per assenyalar qui era diferent?

- Al meu llibre poso de manifest una realitat que sovint ens passa per alt: la figura de la bruixa existia abans i va sobreviure després de les caceres. La meva tesi principal és que, originàriament, la bruixa no era una persona de carn i ossos, sinó una entitat nocturna abstracta; una personificació dels mals i les desgràcies que colpejaven una comunitat que vivia a mercè dels elements.

Tot canvia amb la intervenció del poder i les lleis, com les famoses Ordinacions de les Valls d'Àneu de 1424. Aquestes lleis, impulsades per interessos econòmics -com la necessitat del comte Arnau Roger IV de finançar les seves campanyes militars-, van donar permís per posar nom i cara humana a allò que fins aleshores no en tenia. En definir que homes i dones feien malvestats i mataven infants, es va crear el mecanisme legal per executar-los i, sobretot, per confiscar els seus béns.

En un moment de crisi del feudalisme i canvis socials profunds, la societat va necessitar un boc expiatori empíric. Qui van ser les víctimes? Aquelles que representaven l'alteritat: dones, vídues amb terres o persones amb mala reputació. Però el més fascinant és que, un cop passada la febre de les caceres, el Pirineu va tornar a la seva concepció original. Avui dia, la bruixa torna a ser un agent de la natura, una entitat sense nom; ho veiem en la meteorologia popular, on la tempesta de granís encara s'anomena bruixó o bruixonada. La bruixa és l'oposició necessària a la llum i la vida, una força que, encara que ens sembli estranya, equilibra la nostra existència.

«Som els nets dels botxins, dels qui van assenyalar, demonitzar i humanitzar la figura de la bruixa per poder-la exterminar, no de les víctimes»

- Fins a quin punt la teva recerca ajuda a dignificar la memòria de les dones pallareses que van ser perseguides?

- Dignificar la memòria d'aquestes dones implica acceptar que les persones perseguides no eren bruixes, perquè la bruixa no era una persona, sinó una entitat mitològica. Eren, en realitat, dones i pàries socials que no encaixaven en el sistema de l'època. Per qüestions econòmiques, polítiques o de gènere, la societat d'aleshores es va beneficiar de la mort d'aquestes persones. Per això, jo discuteixo molt la frase "som les netes de les bruixes que no vau poder cremar". Els que som aquí avui som, majoritàriament, els descendents dels qui van assenyalar, demonitzar i humanitzar la figura de la bruixa per poder-la exterminar. Som els nets dels botxins, no de les víctimes. Acceptar aquest llegat és l'única manera de deixar de veure el món sota el prisma de la cacera de bruixes i començar a entendre la cultura popular d'una forma més autèntica i menys romàntica.

- Creus que el Pallars està aprofitant bé el seu llegat històric sobre la bruixeria per oferir un turisme cultural de qualitat, lluny dels tòpics?

- Fer fires de bruixes basades en el morbo de la cacera no és el camí. El que hem de posar en valor és la mitologia i la cosmovisió pirinenca, que té una potència brutal. Cal apostar per un turisme cultural amb base acadèmica -com fan festivals de cinema locals a la Vall de Cardós o el Tabaca Film Fest- que expliqui el nostre llegendari i patrimoni immaterial amb rigor. La bruixa existia abans i després de les caceres; és hora de deixar d'escenificar judicis i començar a explicar com el Pirineu entenia el seu univers.

«Fer fires de bruixes basades en el morbo de la cacera no és el camí; cal explicar com el Pirineu entenia aquest univers»

- En un món tan tecnològic, què ens pot aportar avui recuperar el saber ancestral sobre les plantes autòctones que promoveu des d'Occvlta?

- En un món tan digital i immediat, recuperar el saber ancestral sobre les plantes ens ofereix un punt de referència vital. El contacte amb les formes tradicionals d'ús del món vegetal no és només una qüestió de coneixement, sinó de supervivència emocional: ens permet connectar amb l'entorn de manera real i no sobrepassada per la informació. Com més tecnològic es torna el nostre dia a dia, més necessari és aquest lligam amb la natura per no perdre el nord i relacionar-nos millor amb nosaltres mateixos.
 
- Occvlta neix al cor de les Valls d’Àneu però té una projecció global a través dels cursos en línia. Com es conviu entre la tradició oral més antiga i les eines de difusió digitals del segle XXI?

- Tot i la meva visió crítica amb el món digital, reconec que la tecnologia és la finestra que ens permet projectar la saviesa del Pirineu a escala global. Occvlta existeix gràcies a una comunitat internacional que ens segueix des de fa anys; de fet, he parlat més d'etnobotànica i del Pallars en anglès que en català. Ara, però, estem vivint un canvi dolç: el territori comença a interessar-se pel que fem. Trobar l'equilibri entre la difusió telemàtica i la vida a les Valls d’Àneu és el meu repte actual.

«L’etnobotànica no és només remei, és la clau que explica com ens relacionem amb el món»

- Notes que hi ha interès per l’etnobotànica? És gent jove o més aviat d'edat avançada?

- L'interès és enorme i, sorprenentment, prové de la gent més jove. Estem vivint un fenomen curiós: la generació dels nostres pares -nascuts als anys 50 i 60- va desconnectar del passat rural i va renegar d'aquestes creences. En canvi, els joves d'avui sentim la necessitat de recuperar els coneixements que tenien els nostres avis. Per la seva banda, la gent gran s'apropa a nosaltres amb generositat per explicar-nos remeis i històries, amb la voluntat que aquest llegat immaterial no es perdi definitivament. Això és magnífic.

- Estem a temps de salvar els coneixements sobre plantes i creences populars que tenien els nostres padrins, o som l'última generació que hi té accés directe?

- Som l’última generació amb accés directe a aquest saber, però la clau per salvar-lo no és només recopilar-lo, sinó integrar-lo en la nostra quotidianitat. Fer-lo servir. El que realment evita que una tradició es perdi és el seu ús, no el record. La connexió viva amb els nostres avantpassats es produeix a través de la repetició de l'acte: ja sigui cuinant una sopa de timonets o posant llorer beneït a la porta. El que sigui. Recopilar és la meva tasca com a investigadora, però posar aquest coneixement en pràctica és una responsabilitat col·lectiva. El llegat només és viu si s'utilitza, si s'integra.

«Som l’última generació amb accés directe a les creences màgico-religioses i als sabers sobre etnobotànica»

- Després del teu assaig i la consolidació d'Occvlta, quins nous racons de la nostra història o de la nostra flora et queden per explorar?

- L’últim bastió és l’etnobotànica màgico-religiosa: l’ús de les plantes no només com a remei físic, sinó com a protecció i part dels mites. Un exemple clar és el costum occità d’oferir pa i sal a un arç blanc per demanar-li que s’emporti la febre. Aquests rituals ens revelen una forma de viure amb l’entorn on el món vegetal era un veí més amb qui ens relacionàvem. Tot i que avui som una societat descreguda que sovint titlla aquestes pràctiques de superstició o ignorància, el seu valor és immens: no cal creure-hi per entendre que són la clau que explica d'on venim i com pensem.

- L’artesania al Pallars gaudeix de bona salut?

- M’agradaria dir-te que sí, però la realitat és que molts oficis, com la cistelleria d’avellaner o el treball de la fusta, estan en perill. El Pallars va ser una potència industrial i tèxtil, i ara les noves generacions tenim la responsabilitat de retornar el valor a aquests coneixements. El repte principal és el preu: en un món de productes barats i industrialitzats, hem perdut la noció de quant valen realment les coses. La clau per sobreviure és l'autenticitat i la relació directa amb el territori; és l'única manera d'enganxar els nous consumidors a un producte real.  Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital

Altres notícies que et poden interessar