El passat mes d’agost el president francès Emmanuel Macron va advertir que arriba “el fi de l’abundància” i també de les “evidències compartides”. Macron també es va referir a “diverses crisis, cadascuna més greu que l’altra”.

És evident que les notícies econòmiques no són bones. La inflació a Espanya el passat mes de juliol es va disparar fins al 10,8%, la més elevada des del setembre de 1984. En aquest sentit, el president del banc central dels Estats Units va anunciar que s’incrementarien els esforços per reduir la pujada de preus, tot i admetre que les mesures podrien “causar dolor a les famílies i les empreses” (Ara.cat 26/8/22).

L’increment de la inflació colpeja especialment les famílies amb ingressos més modestos ja que amb els mateixos diners poden comprar menys béns, mentre que òbviament els salaris no augmenten ni de bon tros en la mateixa mesura (si els preus i els sous augmentessin per exemple un 10%, el poder de compra seria el mateix).

Però l’objecte d’aquest article no és fer una anàlisi de la situació econòmica, sinó de les prediccions o manifestacions de caràcter catastròfic (que ve el llop!) o bé grandiloqüents que sovint fan els governants. Moltes vegades semblen destinades a obtenir titulars de premsa més que a informar i a orientar els ciutadans per tal que, en cas de crisi, puguin sortir-se’n de la millor manera.

Si tornem enrere en el temps i concretament als anys 2007 i 2008, quan va aparèixer la crisi fruit de l’esclat de la bombolla immobiliària i hipotecària, la Unió Europea va acordar per unanimitat impulsar una “refundació global del capitalisme”. En aquest sentit, el president llavors de la UE, Nicolas Sarkozy, va declarar que ”és unànime, no volem que demà les mateixes causes provoquin els mateixos efectes, la refundació del capitalisme ha de ser global, cap institució financera no podrà escapar de la regulació i la supervisió.”

Han passat 14 anys d’aquella crisi i la veritat és que costa veure en què ha consistit aquesta “refundació”, és a dir, què ha canviat del sistema capitalista per tal que les persones (no parlo de les institucions financeres), no hagin de patir en el futur el què molts van sofrir a conseqüència de la crisi en forma d’atur, pèrdua del seu habitatge per no poder assumir la hipoteca, tancament d’empreses, d’autònoms, etc. Entenc que aquesta “refundació” hauria d’evitar que l’avarícia o la fam de beneficis d’alguns provoqui la desgràcia de molts; és a dir, que les desigualtats entre els molt rics i el més desafavorits, passant per la classe mitjana, s’escurcés o almenys no s’incrementés. Molt em temo que no ha estat així.

Sens dubte venen mesos d’incertesa, potser complicats econòmicament i possiblement amb repercussions negatives i dificultats per a moltes famílies. Si realment acaba succeint, cal demanar als que prenen les decisions econòmiques honestedat, claredat i sinceritat, però sobre tot seny i menys titulars. És evident que les crisis comporten un grau de patiment, però cal evitar que, un cop més, amb l’excusa que cal afavorir les grans empreses i corporacions perquè creïn llocs de treball, s’eixamplin les diferències entre els rics i la resta de la població. Si per desgràcia això acaba succeint, el conflicte social estarà servit.