Quan el president Quim Torra va visitar la Moncloa el juliol del 2018, el seu amfitrió, Pedro Sánchez, el va acompanyar fins a un racó que sol estar amagat dels focus periodístics: la font de Guiomar, on el poeta Antonio Machado es trobava amb Pilar Valderrama, el seu gran amor. L'escena va ser molt comentada i hagués pogut contribuir a un desgel, però el poder de la poesia no va arribar més enllà. Aquest dimarts, Sánchez i el president Pere Aragonès s'han reunit a la Moncloa i han posat data a la represa de la mesa de negociació, que es produirà la tercera setmana de setembre. 

No sabem encara si s'ha generat algun tipus d'empatia entre tots dos presidents. En tot cas, caldrà, això segur, un esforç sincer per intentar posar-se en el lloc de l'altre i avançar en la negociació. Sigui a través de la poesia machadiana o de coses més prosaiques com el sentit de la realitat o la voluntat de recuperar una mínima normalitat institucional. 

Després d'un temps en què cadascú ha estat al seu lloc, mantenint les seves posicions, s'enceta ara una etapa en què -escepticisme o no a banda- potser fora bo que tots els actors del terreny de joc es proposessin començar a entendre la situació de l'interlocutor. Que no és fàcil en cap cas. Una actitud que vol dir un esforç per trobar un espai de sentit comú compartit, on no siguin possibles episodis com el del Tribunal de Comptes. I alhora una voluntat de superar políticament el conflicte.
        
Hi ha temes que són incompatibles amb una mínima normalització política. L'escàndol que suposa la irrupció del Tribunal de Comptes i les fiances que ha imposat a uns quaranta alts càrrecs per l'acció exterior de la Generalitat és una greu ferida repressiva. Un fet que requereix una resposta de l'executiu espanyol que serveixi per alliberar la situació de les persones afectades. 

El tema de la repressió té prou embalum perquè ocupi una part considerable de l'agenda de la taula de diàleg. Però, a banda, també caldrà canalitzar per la via democràtica l'aspiració d'una part molt important de la societat catalana -amb una majoria clara al Parlament- que reclama desvincular-se de l'estat espanyol i construir una Catalunya sobirana dins de la Unió Europea. 

La distància entre tots dos governs és enorme en aquests moments. Però no és aquest el principal impediment perquè el diàleg avanci. Més allunyats estaven Adolfo Suárez, ministre del règim franquista i dirigent de Falange, i Josep Tarradellas, amb prop de 40 anys d'exili al darrere. L'entrebanc més gran està en el rebuig frontal d'un sector rellevant de la societat espanyola -el mateix que va obligar Machado a anar a l'exili- a replantejar el model d'estat, sigui del tot o en alguns aspectes importants. És, en definitiva, el reconeixement de l'altre el punt de partida que pot fer factible un acord.