Aquest dilluns, es van produir dos esdeveniments significatius. L'un va ser la primera trobada de Pedro Sánchez i Pere Aragonès, que van escenificar més connexió de l'esperada. Això sí, desconfiances a banda per part del president de la Generalitat, que va voler aigualir l'eufòria que es vivia entre l'auditori, format majoritàriament per empresaris i financers, esmentant l'autodeterminació i l'amnistia. Però va ser la carta d'Oriol Junqueras, en un moviment que semblava coordinat, considerant no viable ara per ara la via unilateral, el que va assenyalar la rellevància del canvi donat per Esquerra.  

El posicionament del líder d'ERC ha generat un debat dins del bloc independentista. L'article de Junqueras no és una ruptura abrupta respecte de la línia mantinguda per Esquerra, però sí que suposa una inflexió, la menys matisada, per deixar enrere -si més no, ara per ara- la via unilateral. La rellevància del gest de Junqueras ve donada també per la rapidesa amb què va ser saludada de manera positiva per la Moncloa. 

Es comparteixi o no la visió de Junqueras, va tenir el mèrit de sacsejar el front del ressentiment que el bloc de dretes a Espanya enarbora amb passió. Una passió pròpia del sistema de creences en què s'ha convertit el nacionalisme espanyol més intransigent. Una actitud que és compartida també per un sector del PSOE més resclosit. Dilluns mateix, però, un exponent d'aquest sector, el president extremeny, Fernández Vara, assenyalava la importància de les paraules de Junqueras.   

A efectes pràctics, la significativa modulació donada per Esquerra Republicana es converteix en el salt més difícil per al partit independentista. Com si el fet de tenir, finalment, la presidència de la Generalitat els obligués a entomar la realitat política amb tota la seva cruesa, aquest cop sense més intermediaris i en un diàleg amb l'Estat del qual seria ingenu esperar-ne massa.

Serà "extraordinàriament difícil", en paraules d'Aragonès davant de Sánchez. Ningú ho dubta. Però per ERC no queda altra via que la de governar sense abusar de la retòrica i mirant mobilitzar el màxim talent possible. L'autonomia no és el sostre desitjat, però és molt més que unes molles. Escenificar que la Generalitat es pot governar bé, també per als qui no comparteixen el projecte independentista, es converteix en el full de ruta viable per una ERC que haurà de gestionar el risc.