Escòcia, enveges i diferències
«Londres s’oposarà fermament a un segon referèndum, però la repressió policial i judicial són avui impensables al Regne Unit»
L’independentisme ha revalidat la seva hegemonia a Escòcia, amb uns resultats electorals que inclouen una majoria absoluta parlamentària per tirar endavant un segon referèndum d’independència. La suma del Partit Nacional Escocès (SNP) i els Verds Escocesos és de 72 escons en un parlament de 129.
El capteniment del Regne Unit davant l’impuls secessionista escocès marca moltes diferències que fan impossible comparar-lo amb el cas català. De fet, seguir les eleccions escoceses provoca moltes enveges i mostra que no és només la diferència entre Espanya i el Regne Unit, sinó que l’independentisme té molta feina a fer aquí a Catalunya si vol treure profit de l’experiència escocesa.
D’antuvi, cal destacar la legislació electoral pròpia d’Escòcia, que permet votar tots els majors de 16 anys amb domicili a Escòcia, siguin nadius o estrangers amb permís per entrar i romandre al Regne Unit, incloent-hi els refugiats. Gran contrast democràtic amb el milió de ciutadans que a Catalunya no poden votar per no tenir la nacionalitat espanyola, fins i tot havent nascut aquí.
L’altre aspecte que desperta enveja és el sistema electoral de doble llista. Els ciutadans voten en una papereta el representant del seu districte, i en una altra voten una llista de candidats que representaran la seva regió. Una fórmula matemàtica penalitza els partits que han guanyat molts diputats de districte. El sistema es va dissenyar per impedir les majories absolutes, però l’hegemonia de l’SNP ha superat aquestes barreres. Molt diferent del sistema electoral català (hauríem de dir espanyol, car no hem volgut en 40 anys dotar-nos d’una llei pròpia) que ens fa votar llistes tancades.
La líder de l’SNP, la primera ministra Nicola Sturgeon, va declarar obertament durant la campanya que si obtenia la majoria absoluta impulsaria un segon referèndum, ho vulgui o no Londres. El resultat valida la seva opció, i avui els analistes explicaven les opcions, destacant un cop més les doloroses diferències amb el cas català.
Un ministre de Boris Johnson explicava ahir a la cadena ITV que l’única carta que pot jugar el seu govern és el que anomenen una “love bomb” sobre Escòcia, per intentar que els escocesos canviïn d’idea abans de la convocatòria d’un nou referèndum, entre finals de 2022 i principis de 2023.
Sturgeon ha explicat que ara la prioritat és la reconstrucció del país postpandèmia, i que el referèndum es convocarà un cop Escòcia torni a la senda de la recuperació econòmica i social. Aleshores, com ja va fer Àlex Salmons, Sturgeon demanarà la transferència temporal de les competències per convocar referèndums. Si Londres s’hi nega, el parlament escocès aprovarà una llei pròpia. Un camí que recorda el que va seguir Catalunya per arribar a l’1-O.
Johnson ha declarat que no pensa cedir un altre cop les competències a Escòcia, que res no ha canviat des de 2014, quan es va celebrar el primer referèndum (com si el Brexit no hagués succeït). Si Escòcia aprova una llei pròpia per convocar el segon referèndum, Londres podria dur el cas al Tribunal Suprem.
El que no entra en els plans de cap polític britànic avui és la possibilitat de combatre la independència d’Escòcia amb repressió policial, mediàtica o judicial. El mateix ministre de Johnson que va parlar ahir a la cadena ITV insistia que l’únic camí és la seducció, perquè “no podem impedir un referèndum sense deshonrar la tradició democràtica britànica i transformar el Regne Unit en un lloc fosc. No podem sobreviure com a Estat si l’únic que ens manté units és la coerció i no la voluntat dels seus ciutadans”. Si la convocatòria d’un segon referèndum acaba davant el Tribunal Suprem, el cas serà analitzat amb arguments exclusivament jurídics per una justícia independent que no té la missió divina de conservar la sagrada unitat de la pàtria.
Finalment, hi ha un altre element que explica els resultats a Escòcia. L’independentisme és al govern des de fa més d’una dècada. Des del primer moment va entendre que la millor manera de convèncer els escocesos dels beneficis de la independència era la bona gestió dels afers escocesos. L’educació gratuïta (universitat inclosa), l’extensió dels serveis socials i de salut i una administració eficient també expliquen l’hegemonia cada cop més àmplia del sobiranisme a Escòcia. El segon referèndum i una Escòcia independent semblen més que probables. Quina enveja.
El capteniment del Regne Unit davant l’impuls secessionista escocès marca moltes diferències que fan impossible comparar-lo amb el cas català. De fet, seguir les eleccions escoceses provoca moltes enveges i mostra que no és només la diferència entre Espanya i el Regne Unit, sinó que l’independentisme té molta feina a fer aquí a Catalunya si vol treure profit de l’experiència escocesa.
D’antuvi, cal destacar la legislació electoral pròpia d’Escòcia, que permet votar tots els majors de 16 anys amb domicili a Escòcia, siguin nadius o estrangers amb permís per entrar i romandre al Regne Unit, incloent-hi els refugiats. Gran contrast democràtic amb el milió de ciutadans que a Catalunya no poden votar per no tenir la nacionalitat espanyola, fins i tot havent nascut aquí.
L’altre aspecte que desperta enveja és el sistema electoral de doble llista. Els ciutadans voten en una papereta el representant del seu districte, i en una altra voten una llista de candidats que representaran la seva regió. Una fórmula matemàtica penalitza els partits que han guanyat molts diputats de districte. El sistema es va dissenyar per impedir les majories absolutes, però l’hegemonia de l’SNP ha superat aquestes barreres. Molt diferent del sistema electoral català (hauríem de dir espanyol, car no hem volgut en 40 anys dotar-nos d’una llei pròpia) que ens fa votar llistes tancades.
La líder de l’SNP, la primera ministra Nicola Sturgeon, va declarar obertament durant la campanya que si obtenia la majoria absoluta impulsaria un segon referèndum, ho vulgui o no Londres. El resultat valida la seva opció, i avui els analistes explicaven les opcions, destacant un cop més les doloroses diferències amb el cas català.
Un ministre de Boris Johnson explicava ahir a la cadena ITV que l’única carta que pot jugar el seu govern és el que anomenen una “love bomb” sobre Escòcia, per intentar que els escocesos canviïn d’idea abans de la convocatòria d’un nou referèndum, entre finals de 2022 i principis de 2023.
Sturgeon ha explicat que ara la prioritat és la reconstrucció del país postpandèmia, i que el referèndum es convocarà un cop Escòcia torni a la senda de la recuperació econòmica i social. Aleshores, com ja va fer Àlex Salmons, Sturgeon demanarà la transferència temporal de les competències per convocar referèndums. Si Londres s’hi nega, el parlament escocès aprovarà una llei pròpia. Un camí que recorda el que va seguir Catalunya per arribar a l’1-O.
Johnson ha declarat que no pensa cedir un altre cop les competències a Escòcia, que res no ha canviat des de 2014, quan es va celebrar el primer referèndum (com si el Brexit no hagués succeït). Si Escòcia aprova una llei pròpia per convocar el segon referèndum, Londres podria dur el cas al Tribunal Suprem.
El que no entra en els plans de cap polític britànic avui és la possibilitat de combatre la independència d’Escòcia amb repressió policial, mediàtica o judicial. El mateix ministre de Johnson que va parlar ahir a la cadena ITV insistia que l’únic camí és la seducció, perquè “no podem impedir un referèndum sense deshonrar la tradició democràtica britànica i transformar el Regne Unit en un lloc fosc. No podem sobreviure com a Estat si l’únic que ens manté units és la coerció i no la voluntat dels seus ciutadans”. Si la convocatòria d’un segon referèndum acaba davant el Tribunal Suprem, el cas serà analitzat amb arguments exclusivament jurídics per una justícia independent que no té la missió divina de conservar la sagrada unitat de la pàtria.
Finalment, hi ha un altre element que explica els resultats a Escòcia. L’independentisme és al govern des de fa més d’una dècada. Des del primer moment va entendre que la millor manera de convèncer els escocesos dels beneficis de la independència era la bona gestió dels afers escocesos. L’educació gratuïta (universitat inclosa), l’extensió dels serveis socials i de salut i una administració eficient també expliquen l’hegemonia cada cop més àmplia del sobiranisme a Escòcia. El segon referèndum i una Escòcia independent semblen més que probables. Quina enveja.
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Germà Capdevila
Director del Consell Editorial de NacióDigital i editor de la Revista Esguard. A Twitter: @gcapdevila
Més articles de l'autor
26/09/2021
Jugada mestra de l'Estat
15/09/2021
La Negociació: episodi 1
05/09/2021
El comissionista internacional
29/08/2021
Quan governen els jutges
22/08/2021
Què puc fer jo, per la llengua?
01/08/2021
La comissió bilateral
25/07/2021
«No parleu català»
18/07/2021
El nacionalisme que crema
11/07/2021
Per molts anys, Òmnium Cultural
04/07/2021
No pensis en un referèndum!
Lo més llegit
Ara a portada
Mira que us agrada somiar truites i liar la troca. A més de no portar 10 anys governant i que l'independentisme català hagi optat de moment per agitar-se, en lloc de moure's, hi ha altres diferències força òbvies: la més important, que aquí tenim tres versions irreconciliables de l'independentisme, disposades a estomacar-se al carrer tan aviat com assolim la desitjada "sobirania plena". Per altra banda, hi ha diferències històriques òbvies que sembleu incapaços d'entendre. Per últim, si sense referèndums d'independència no hi ha democràcia i un país es converteix en un "lloc fosc", imagino que l'Escòcia independent del futur, com també la Catalunya independent del futur, estaran d'acord en promoure o, si més no, acceptar, totes les sol·licituds de referèndum d'independència que es produeixin en el seu territori i que apuntin a crear una situació com, per exemple, la de l'illa d'Irlanda. Si a això es respon que no, que la unitat bàsica de referèndum és la "nació ètnica o cultural", oblidant que també en el territori català hi ha, d'acord amb els còmputs dels propis nacionalistes, representants de diverses "nacions ètnico-culturals", i que un concepte com aquell d'una "llengua [o una cultura o una nació] endògena del territori" només se'l poden creure els bàrbars del Manifest Koiné, aleshores tots tindrem clar què entenen per "democràcia" els independentistes i què és, a fi de comptes, el que podem esperar d'ells.
A titol personal els London poden donar la independencia simbolica a Escosia, per dir que h fem més maco que tots els altres, però a nivell economic, ja sabeu que la Reina d´Inglaterra, es propietaria per no dir ama de tota Escosia, te totes les concesions del fons mari, gas, petroli, pesca d´Escosia, propietaria i jefa de la caça, no se pas quanta pagesia als seus peus, propietaria de molts castells i palaus a Escosia, i tota la mineria començan amb les mines d´or, apart de que continuaran tenin com a moneda oficial la lliura exterlina, sense contar les bases militars de l´atlantic, una independencia simbolica, però pel demés a pasar pel tubo, i ja veurem si al Jhonson en clau electoral no fa alguna de les seves, per no perdre la presidencia de la GB, ara que ha conseguit al Brexit.. que no passi com al seu homoleg Trump...
Hasta el momento nadie ha incumplido la ley británica. Si Boris lleva la futura ley escocesa al Tribunal Supremo, habrá que ver lo que dice este. En ese momento se podrá ver lo que hace Boris si Sturgeon y los suyos incumplen las resoluciones del TS, que es precisamente lo que hicieron aquí los indexes y por eso están en la trena, por desobediencia a los tribunales. En GB toda todavía no se ha llegado a ese punto, pero si llegan veremos lo que pasa.
Si, claro, debe de ser por eso que más de 7.000 empresas han huido de Cataluña hacia el resto de España. Madrid se ha convertido en la locomotora de España, supera a Cataluña en PIB. ¡Y eso que tiene 935.000 habitantes menos que Cataluña!. El PIB per cápita de Madrid en 2019 era se 33.809 e., y el de Cataluña de 29.936 e. Anda, deja de soñar o engañarte a ti mismo y de dar tantas vueltas en tu rueda de hamelin.
A es còcia, la població anglesa és molt petita, mentre que a Catalunya, la població espanyola és la meitat.
A Escòcia, el "botiflerisme" no és tan nombrós om a Catalunya.
Aquestes són les favorables a Escòcia.
La desfavorale, tanamteix, és fonamental: el vot dels estrangers. A vostè li encanta que persones que porten dos dies a Escòcia puguin votar i lamenta que no ho puguin fer a Ctalunya un milió d'immigrnats: doncs miri, resulta que la llei diu que cal tenir la nacionalitat - espanyola- per votar. Suposo que vostè és dels qui pens aque els immigrants no han de complir la llei i els autòctons, sí. Perfecte.
PErò tant a Escòcia com en el seu moment al Quebec, els vots d'aquests immigrants van deacantar el resultat del referèndum cap al "no" perquè l'immigrant vota la seguretat, el que coneix, que és l'estat dominant.
I li ben asseguro que, si aquest milió d'immigrants votéssin ales eleccions al PAlamaent, el 95% ho faria a partits espanyols.
En fi, samb aquesta mentalitat és normal que estem com estem.
El primer error del nacionalismo catalán es subestimar a España y el segundo...sobrestimar el terruño. Si la mitad de lo q se escribe sobre España en los diarios indepes fuera verdad...EEUU ya hubiera bombardeado Madrid y Bruselas nos hubiera expulsado de la UE... la realidad es que ni “hunos” son tan feos y mesetarios ni los “hotros” tan ricos ( “los bancos se matarían por venir a Catalunya”) guapos (“genéticamente franceses”) y demócratas (leyes de desconexión)...
Si Escocia s'independitza, tant ells com Anglaterra es quedarien per un igual, per aixó els anglesos es poden permetre el luxe de "anar de demócrates" i a la població anglesa els hi resulta relativament indiferent quedar-se sense Escocia, mentres que si Catalunya s'independitza espanya s'arruina i a més haurien de veure com Catalunya passa a ser un pais riquíssim que els deixaria totalment enrera (cosa que encara els hi fa més rabia que la seva propia ruina), per aixó els espanyols tenen un atac d'histeria cada cop que senten parlar de la independencia de Catalunya, intenten desanimar-nos, etc. AQUESTA és la diferencia principal, amic meu, i no que siguin més o menys demócrates. Com seria de rica una Catalunya independent és directament proporcional al grau d'histeria dels espanyols quan senten parlar del tema, al seu esforç per a desanimar-nos, etc. Dit d'una altra forma: quan més rica seria, més rabia els hi fa. Com que una Escocia independent no seria res de l'altre mon (i Anglaterra es quedaria tan ample), els anglesos no s'hi oposen gaire. Vols seguir pensant que la diferencia és que son més demócrates? Dons pensa-ho. Santa inocencia!