Formes del verb salvar

Senyor director,

Sembla que estan de moda un cartells, amb tonalitats blaves, d’un partit polític -tots tallats pel mateix patró- que tenen el lema Salvem (conjugació del verb al mode imperatiu) i després hi afegeixen una població.

Les persones que tenim una certa edat ja hem vist altres propostes de salvació. Alguna em va resultar curiosa: Salvem lo Pallars (també en imperatiu, penso que era amb fons verd) que va arribar lluny. Almenys una mostra es va colar a la façana de l’Espai Cultural La Lira, de Tremp, amb motiu de l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Maria Barbal, juny de 2021, i s’hi va estar alguns dies. El fet em va fer reflexionar sobre la qualitat efímera de les pancartes, perquè algunes, amb missatges pacifistes, se les emporta el vent, o la brigada municipal, si algú (amb autoritat) decideix quin és el decorat trempolí adequat segons qui visita la ciutat. No cal dir que aquell dia de juny a Tremp s’hi van concentrar persones de la més gran alçada, amb escortes i tot, per la qual cosa, no cola allò de: «no en sabíem més, teníem 15 anys».

Si se’m permet un altre salvament, el recordo en una cançó de Víctor Manuel: Déjame en paz (1983). «Déjame en paz que no me quiero salvar. Y que me dejes peor que mal». Jo interpretava que era una crítica a la «imposició» de la bondat religiosa, reacció o protesta d’un cantautor esquerranós i ara, quan ho he volgut confirmar en fer una cerca a internet, m’ha aparegut un resum creat per la IA, sort que cita la font, que diu textualment (suposo que la IA no em demandarà per citar les seves paraules): «La letra es una crítica a quienes intentan imponer sus ideas o salvar a otros, defendiendo el derecho a la libertad individual y a equivocarse por su cuenta». (Si ho diu la IA, jo no discuteixo).

Però no em digueu que, salvadors, salvadors... rellevants, n’hi ha hagut més aviat pocs.

Salvador Seguí, el noi del Sucre, va caure mort en una entrada (emboscada).

Salvador Dalí, artista visionari. De la vida del qual millor no parlar gaire, de les seves fílies; d’entre aquestes, la seva proximitat a la monarquia.

I, per no fer-me pesat, Salvador Illa. Després de diversos rebots, perquè Iceta passava de ministeri a ministeri, Pedro Sánchez va pensar en el seu ministre del coronavirus per salvar Catalunya del desastre en aquelles eleccions de Sant Valentí del 2021. La resistència catalana va resistir, Illa només va poder empatar amb escons al davant de tot, i les aliances el van descavalcar. Però com que porta la salvació a l’ADN i al DNI, a les anticipades del 2024 s’hi va tornar com lo taur d’Ausiàs March, que no torna mai «fins ha cobrada força per destruir aquell que l’ha desert». I déu n’hi do com va tornar (sobretot com va tornar de feble ERC que «l’havia desert» i l’escombrada que el PSC havia fet a Ciudadanos). 

La primera visita oficial del flamant MHP va ser al municipi de Castell de Mur, amb la calor del juliol i, com que al Guadiana passa per Valladolid, un flamant President i una flamant alcaldessa es van passejar per Tremp prèvia retirada de les pancartes pacifistes (els tics autoritaris contra les pancartes pacifistes són una herència, Atado y bien atado, des de l’època de l’alcalde Lou Reed, després Junts, després alcaldessa efímera d’ERC fins a tornar al PSC). La «normalització» catalana que s’ha vingut des d’aquell juliol, de sobres coneguda, no m’hauria d’ocupar, ni preocupar.

Després dels 100 dies de gràcia, vaig manifestar al MHP Salvador Illa (Illa de l’arxipèlag del 155 que tant mal va fer) que la normalització lingüística continuava al llimb i que el militarisme posava el món en perill. Vaig rebre una resposta amable, però cínica, perquè lloava allò que plaïa i obviava allò que pruïa. Em vaig prometre que amb aquest salvador només podia coincidir a missa i a combregar, perquè de la resta: bicings, footings, politings... jo no soc d’eixe món. 

Si passem a una altra de la conjugació del verb salvar, he de reconèixer que he vist poques vegades Salvados, de Jordi Évole, potser només el dia de Pujol... quin personatge (vull dir el Pujol, ara sense l’MHP, dit sigui que en castellà aquest sigla podria tenir una lectura insultant), que durant un temps va tenir una pàtina messiànica i després es va quedar nu, perquè se li va trencar la goma... de la careta.

I ja per acabar, alguna cosa sobre el PP (vull dir el Participi Passat) del verb salvar: salvat.

Una enciclopèdia que, als anys 70, va aportar una mica de cultura; abans de la GEC (Gran Enciclopèdia Catalana).

I Salvat-Papasseit. Poeta de vida més aviat desgraciada i malaguanyat, que va morir als 30 anys però va poder deixar una obra extraordinària d’amar i de mar.

Si us plau, que no em vinguin don Pelayos (sempre amb custòdia policial), tot i que parlin català i tinguin la seu social a Ripoll, a salvar-me, altra feina tinc i altres distraccions. I sobre les actuacions policials, després d’una queixa, acabo de rebre un comunicat del director de la Policia, senyor Trapero (aquell que feia esgarips processistes des de la piscina de la Rahola) que tinc una mica de raó, que la policia (mossos d’esquadra del Pallars) no em garanteixen l’exercici ple dels drets. Com deia, feina tinc.

Josep Manel Fondevila Tolo