Gaza, Guardiola i altres G

Senyor director,

Passa l'estiu, amb canícules anunciades, com també ha passat la primavera amb avisos de pluges torrencials. I han passat altres estius, i altres primaveres i el drama de Gaza ha obert telenotícies, ha omplert portades de diaris i ha encès tertúlies, mentre altres guerres/conflictes continuen en la cambra fosca de l'oblit (el Sudan, el Sahel, el Iemen... Síria que no fa net). De Rússia-Ucraïna tenim declaracions constants de Putin i Zelenski, però de la guerra-guerra, arriba poca informació.

Fa molt, massa, de l'horror del 7 d'octubre de 2023. Hi ha interrogants de per què un país que exporta seguretat a mig món va deixar escletxes que els bulldozer palestins van fer més grans, per on van entrar cotxes, motos, aeroplans quasi casolans... amb metralladores. Brigades de Hamàs van matar, diuen, 1.700 persones en un dia i es van endur un botí incert d'ostatges, vius i morts.

Netanyahu, des de fa molt, té una regla, no escrita, però sí pronunciada en moltes ocasions, que per cada víctima israeliana moririen 10 palestins; una altra, que quan es pot acusar algun palestí, la primera acció és enderrocar la casa on vivia; sembla que és un efecte col·lateral, potser fins i tot anterior a l'antiga Llei del Talió.

Després del shock de l'octubre, el govern d'Israel va anunciar una operació, sense precedents, per alliberar els ostatges. En tot aquest temps, manu militari n'ha alliberat potser mitja dotzena. El gruix dels alliberaments es va produir en aquells moments, fràgils, d'alto el foc, a l'hivern, en què, altre cop l'espectacle obscè: escenaris, samarretes, rellotges amb el missatge "el temps s'esgota"..., obria informatius de televisió, si no es retransmetien en directe. Alguna cosa que se m'escapa hi devia haver en l'operació matemàtica quan Israel alliberava 600 palestins a canvi de rebre 6 ostatges. No cal dir que a les presons israelianes hi ha milers de presos palestins, la majoria sense judici, i que diverses faccions islamistes, a part de Hamàs, també tenien retinguts ostatges des de molt abans del 7 d'octubre.

Segons fonts palestines, en aquests gairebé dos anys de guerra, ja se superen les 60.000 morts violentes; la fórmula matemàtica torna a fallar. Aproximadament el 30% són infants. El genocidi, que és evident des dels primers moments, però que era un tema tabú, comença a dir-se obertament; sense anar més lluny, el president Illa des de la Xina (potser a Catalunya no hauria gosat). Matar la canalla és una bona estratègia per fer net en una franja desèrtica de seguretat per mantenir el jardí israelià, però no hi ha termòmetres que mesurin com augmenta l'odi i els efectes que pot produir.

No és cap novetat que en una guerra qui més pateix és el poble baix. En aquest conflicte, a més, hem naturalitzat el concepte de la fam com arma de guerra i el tancament de fronteres per a l'ajuda humanitària.

Sembla ser que les imatges de cossos cadavèrics, potser semblants als de l'holocaust, s'han fet insuportables fins i tot per a Netanyahu, que no para de fer declaracions, si més no, cíniques.

La nova fórmula de l'ajuda humanitària Trump-Netanyahu, que la deleguen en una organització de dubtosa eficàcia, ha introduït una novetat esgarrifosa al conflicte: les morts a les cues de la fam, i de la set.

L'espectacle no s'atura i Netanyahu ha convidat Steve Witkoff, mediador i amic de Trump, al repartiment (en la doble accepció, del teatre i dels aliments).

Aquest estiu, amb canícules anunciades... alguns països han fet algun pas en favor de Palestina. Per exemple el Regne Unit que, segons el primer ministre, si Israel no decreta un alto el foc, al setembre reconeixerà l'Estat palestí; ergo, si decreta l'alto el foc, no es reconeix l'Estat palestí...

Pedro Sánchez fa temps que va alçar la veu pro Estat de Palestina, i Europa callava. Ara ja s'hi apunta Macron, Portugal... i enllà l'oceà, Canadà. Per cert, en la rifa dels aranzels trumpistes, el Canadà ha sortit bastant mal parat; algú gosa dir que és un efecte col·lateral de ser amic de Palestina.

Una nova genialitat, en el cas de Gaza, és enviar el mannà del cel, amb el risc que aixafi algun desgraciat famolenc. Netanyahu envia imatges al món d'avions i militars pixelats que llencen paquets amb paracaigudes. He vist a la tele catalana, que el govern espanyol també ha participat de la genialitat i ha llençat 12 tones de mannà.

M'aturo, respiro fondo i penso. 12 tonelades d'ous Kinder, embolicades de manera resistent perquè no es trenquin, transportades amb el Falcon oficial fins al cel de Gaza (potser no ha anat ben bé així) per alimentar dos milions de persones... No em voldria equivocar, però 12 tonelades és més o menys un camió banyera de les obres de qualsevol carretera o un tràiler no massa gran.

PSC, (Pedro Sánchez Castejón) si ha estat teva la idea de les 12 tonelades, la trobo ridícula; es nota que ets jove i no has escoltat Josep Guardiola, el cantant-galant, si no recordo malament del barri de Sants, que cantava Sixteen Ton (en castellà). "Soy un pobre paria, minero soy, con mi azadón y mi pala nací... Tu recompensa ya la tendrás cuando hecho polvo descansarás ya...".

Si ets valent, agafa una pancarta, en castellà (la comunitat sefardita entén el castellà) ves al pas de Rafah, comença a caminar com va fer Gandhi i que els camions d'ajuda humanitària vagin al teu darrere; segur que el teu gest no serà desqualificat de flotilla, menys, si a més, aconsegueixes que s'hi uneixi la Van der Leyen.

Cada dia que passa l'espiral de guerra puja una volta: Hamàs mostra un vídeo d'un ostatge desnodrit que cava la seva tomba (els ostatges del febrer tots tenien bona salut); Netanyahu avisa que ocuparà militarment Gaza (i s'annexionarà Cisjordània); el cap de l'exèrcit insinua que dimitirà i titlla de fracàs l'operació militar (no hi ha dades de baixes a l'exèrcit israelià i poca informació sobre els nombrosos suïcidis entre la seva tropa); carta oberta de 500 «autoritats» israelianes contra l'estratègia de Netanyahu; les famílies dels ostatges amb més dubtes que mai; alguns ministres israelians amb declaracions incendiàries i provocacions a l'Esplanada de les Mesquites i Netanyahu apurant la immunitat parlamentària perquè, quan perdi el càrrec, haurà d'anar a judici per corrupció (sempre amb la presumpció d'innocència...) i potser algun dia haurà d'anar al Tribunal Penal Internacional de la Haia per crims a la humanitat (molts líders hi estan acusats i, pel que sembla, no els fa massa por)...

Davant de tot això, decideixo prémer el botó... (d'enviar l'escrit) un 6 d'agost, quan fa 80 anys de la bomba d'Hiroshima; quan falten dos dies de la de Nagasaki. Hi ha molt a dir, però, simplificant: no hem volgut aprendre res.

Josep Manel Fondevila Tolo