Visc a Barça (o ben a prop)

Senyor director,

Com que soc professor, en temps de canvis continus al sistema educatiu, sé bé que cal arribar a classe amb la lliçó ben apresa i algun as a la màniga, per si cal aplicar un pla B.

El Barça m’ha servit alguna vegada per fer classe de llengua (ara ho explicaré) o per farcir alguna classe a l’estil Pío Baroja (quan jo era estudiant de BUP, Bachillerato Unificado Polivalente, un professor va dir que Pío Baroja havia dit que «una novela es un saco donde cabe todo» i jo, mutatis mutandis, ho aplico a la classe).

Sobre la primera. Barça és un acrònim que em permet parlar de dialectologia. Un acrònim, per dir-ho planerament, és un escurçament d’una paraula, o sigui, que escrit hauria de ser Barce, però a Barce (jo he viscut a Barce i a estones hi visc a prop, al Vallès, on diuen: com el Vallès no hi ha res, amb «es» obertes que algunes persones encara no hem après a dir) fan la vocal neutra; de vegades tan poc neutra, que sembla que xavan en «a».

Aquesta «e» final, pronunciada «a» xavada causava un problema ortogràfic (no fonètic): mantenir la C era una vaixellada tipus Barca que hauria portat moltes confusions. Posar-hi una S hauria estat tan bestial com Sardanyola, que queda a prop de la Universitat (fenomen, però, que en definitiva no queda tan lluny del nostre ball típic, la sardana, que juraria que ve de «dansa cerdana», també amb «a» xavada).

La Ç, tan nostrada, ha estat una solució imaginativa, una marca que ha tingut projecció.

Sobre altres coses que caben al sac de la classe, n’hi ha dues que no es poden negligir.

Culers, acabat amb -RS. He sentit dir (si non e vero e ben trobato), que ve d’aquells temps en què el camp del Barça ja es començava a fer petit i hi havia molts homes asseguts al cantell de la paret, amb el cul a fora, i la gent que passava pel carrer els va començar a dir culers (metonímia de la part pel tot). (Els Colchoneros de l’Atlètic Madrid, ara del Cholo Simeone, prenen el nom del tipus de samarreta, franges roges i blanques com la roba dels matalassos, d’abans).

També és interessant d’explicar això dels Boixos Nois (no parlaré de sociologia, tribus urbanes, delictes d’odi, d’altres delictes ni d’ideologies... em limitaré a parlar de llengua).

Quan vull començar a explicar aquest tema a classe, acostumo a dir: «això dels boixos nois és una mica com aquell qui està boig pel futbol, però que no ha après massa a la classe de llengua, catalana», perquè un boix (boixos en plural) és un arbust (Buxus sempervirens) espècie protegida, de fusta molt resistent, que abans servia per emparralar tomaqueres, per fer culleres de fusta...

O sigui, que segons la semàntica, l’etimologia, la coherència... en definitiva la normativa... haurien de ser Bojos Nois (l’adjectiu al davant del substantiu fins i tot li dona un caire anglòfon). Clar que la vida (també la literària) està farcida d’aquestes petites confusions lèxiques, com qui és soci d’una comparativa, guanya diners i es compra un aparcament a la platja.

Però com que sempre hi ha qui sargeix un trau, hi ha qui diu que el problema ve que tota aquesta colla de jovenalla, quedava a l’estació de metro Can Boixeras de l’Hospitalet (penso que línia 5, la blava) per anar en massa cap al Camp Nou... potser una mica carregats... d’eufòria, que els impedia una fonètica clara i la capacitat de reflexionar sobre la normativa ortogràfica.

I ara, parlem del Barça.

Soc d’aquella generació del baby boom, de l’Estudio Estadio, la moviola i, diumenge a la tarda, a la tele, sobreimpressió, en petit i al lateral, dels resultats. També de les travesses (la quiniela, amb «e» oberta, com es deia abans de les campanyes de normalització de la Norma, una adolescent, vista des d’avui, una mica estirada) generació que rebia poques satisfaccions, esportives, del Barça.

Com a preadolescent recordo l’arribada del Johan. Penso recordar que el traspàs va costar uns 75 milions (de pessetes), una milionada!!! I va marcar un estil, de joc i de vida. Alguns companys van canviar el pentinat, ara serrell arrodonit. I va donar una Lliga al Barça. Jo, que de vegades em fixo en coses secundàries, recordo que l’any següent va arribar un altre Johan, Neeskens. Simplificant, un migcampista que ho donava tot i, si calia, volava a rematar els córners.

Diuen que Neeskens, que va estar al Barça quatre o cinc temporades (he sentit dir alguna cosa d’un trio: un pesident, ell i un rotlle de paper de vàter, que potser va enviar el jugador a la merda) parlava català; potser hi va ajudar que vivia en un poblet, a prop de Barce. (penso que un cas semblant és el de Txiki Beguiristain). L’altre Johan, el que ha donat nom a un estadi en una ciutat esportiva, està esperant que algú li faci un estudi lingüístic (potser neurolingüístic), perquè era un caos (o potser volia escriure un caso) cada cop que obria la boca.

Penso que la sequera del Barça va durar anys, també se’n pot dir travessa pel desert (tòpic literari d’origen bíblic), i l’altre gran referent va ser Maradona, al cap d’una dècada. Mil milions!!! (de pessetes). No sé si es pot parlar d’inflació desbocada.

I Maradona em va fer pensar força. Si ell, que tenia pocs anys més que jo valia i cobrava una picossada jo havia d’anar per un altre camí. La resposta la vaig trobar al Gènesi, a la Bíblia, ell era el 10 Déu i jo un descendent d’Adam a qui van dir: «et guanyaràs el pa amb la suor del front». A fe de Déu que ho van endevinar en el meu cas; així ho pensava quan arreplegava bales de palla a ple sol (això sí, en període vacacional).

Als anys 90, en un institut del Vallès, jo portava a la canalla de Primer de BUP (14 anys) una columna (o article) de l’última pàgina de l’AVUI en què Agustí Pons comparava dos artistes del Barça: Pep Guardiola i Romario.

I van arribar temps, també difícils, a la política: el PSOE empresonava objectors, el PP arribava al poder amb el suport de CiU i després obtenia la majoria absoluta... contínuum de fets que em van fer allunyar de la participació política (llegeixi’s abstenció) i del Barça que, tot i que tenia èxits amb els entrenadors Cruyff i Van Gaal i el debut de Messi, jo no tenia temps per seguir-lo.

L’arribada de Pep Guardiola com a entrenador va ser significativa. Va empatar el primer partit de lliga i «l’entorn» va començar a encendre foc. Un «entorn» que va haver de callar quan a final de temporada havia guanyat 3 títols i, l’any següent, amb l’escalada a l’Olimp, havia aconseguit el sextet. Sempre hi ha qui fa llenya de l’arbre caigut i la gara-gara als déus.

El Barça depassava les pàgines d’esports i la canalla, dia sí dia també, venia a classe amb la samarreta blaugrana després de les victòries significatives. Recordo com un dia una alumna, amb certa timidesa, va venir amb la samarreta de l’Atlètic de Madrid; potser havia guanyat la lliga. 

Però el Barça també és de necrològiques. Penso que va perdre una lliga quan portava una distància d’uns 15 punts; no sé si quan van segrestar «el Brujo» Quini. 

Al 1986, Sevilla parlava català en una final de Copa de Campions, contra un equip amateur, l’Steaua, però la derrota es va convertir en silenci sepulcral. (Lliçó: en l’espectacle dels esports de competició, si algú guanya és perquè algú perd; en altres espectacles: concerts, recitals, festivals, exposicions, teatre... tothom pot gaudir sense que hi hagi cap derrota).

En una maquinària com és un club que és més que un club, també hi passen coses que no se saben del tot (i no parlo de diners, com les palanques que es van haver d’activar per inscriure jugadors). Per què el vol tan curt de Bojan Krkic? Què va passar amb Oleguer Presas? És que potser arribar a l’estadi amb furgoneta i moure’s en ambients, políticament, alternatius era una pedra a la sabata?

Com deia, no acostumo a mirar els partits, ni del Barça (prou feina continuo tenint) i, digueu-me supersticiós o malastruc, però és que alguna vegada que el mirava, el Barça s’enfonsava i, pel bé, sobretot d’ells, procurava mantenir-me’n al marge.

Aquesta Copa del Rei, a Sevilla (ai que em recordava l’Steaua...) va ser una mica diferent. A la primera part m’hi vaig resistir, amb una mica de trampa, perquè anava consultant al mòbil mentre corregia exàmens..., però a la segona vaig llençar la casa per la finestra i, com que començo a tenir mala memòria d’allò que acaba de passar, no em demaneu com van anar les remuntades i la pròrroga, només que va guanyar el Barça i el Madrid va quedar una mica més mort d’èxits passats i de la merdegada que supurava.

La final de la Champions femenina contra l’Arsenal va ser un altre avís dolorós, després que molta gent, amb la boca petita, parlés de no sé quantes copes seguides de les noies (o hem de dir dones?) del Barça; una mica com l’Steaua. 
 
Però aquell dissabte no tot va anar malament a Barna, l’equip del president (que havia de guanyar per un gol, en va fer dos) va salvar la categoria. És que Catalunya no es mereix un president que tingui aficions de segona.

I el mateix dia que una generació de Segon de Batxillerat fa la festa de graduació, un xaval de la seva telerada, Lamine Yamal, que encara no ha fet els 18 anys (i, com és de suposar en un noi escolaritzat a Catalunya, parla català amb molta correcció) signa un contracte milionari (ni he tingut esme de mirar nombres).

Aquell mateix dia, el partit del Català a Europa (si es vol mantenir el símil) torna a jugar una pròrroga. I hi ha líders del PPC que reneguen tant dels orígens que no dubten a fer política vomitiva contra la llengua que els ha parit. Si Aribau aixequés el cap...

I el president, des del Japó, diu que paciència, que tot arribarà. Un president que un dia em va semblar que a Barcelona (Barce) es manifestava amb uns holigans (o nois esbojarrats) com Vargas Llosa i gent pepera i voxera (ara amb v baixa).   

No sé gran cosa del cas de l’agerenc il·lustre Sandro Rossell. Va estar a la presó i ara l’han d’indemnitzar. I els insubmisos que també hi van estar?

Llistat de persones convocades... per Hisenda: Messi, Anceloti, Xabi Alonso, Gerard Piqué, Shakira, Joaquín Sabina, Ana Torroja, Montserrat Caballé (DEP) (les quatre darreres persones, canten, però no canten en aquesta llista). Per problemes físics, potser, no s’ha convocat Juan Carlos de Borbón, que continua fent programes especials de rehabilitació.

Mentre, les persones que fem Objecció fiscal a la despesa militar, ja estem preparades, perquè l’AEAT no està d’hòsties, reclama amb recàrrecs i ens embarga comptes per les aportacions fetes en concepte d’objecció fiscal.

El genocidi de Gaza no té adjectius i la guerra entre Rússia (i el món occidental representat per Ucraïna) continua igual: milers de morts a les trinxeres i intercanvis de presoners, però jo: 

Visc a (prop d)el Barça i visc a Catalunya. 

Josep Manel Fondevila Tolo