Aquest dilluns al vespre, com cada any des de que en tinc record, hem pogut tornar a veure el Piromusical de les festes de La Mercè de Barcelona en directe per TV3, un fet que tenim com a normal i habitual.

En cap cas seré jo qui s’oposi a televisar esdeveniments culturals en horaris de màxima audiència per la televisió pública, tot el contrari. Ara bé, quin és o ha de ser el criteri sobre quins actes televisar o no? 

Si ha de ser l’espectacularitat d’uns focs artificials, també podem emetre els del concurs internacional de Tarragona o de Blanes. Si ha de ser actes populars, també ho podríem fer amb la Patum de Berga, la Dansa de la Mort de Vergés, les Santes de Mataró, les baixades de Falles del Pirineu, el Concurs de Castells o les grans diades castelleres anuals del país, només per posar uns exemples.

Emetre el Piromusical és pur i únicament l’enèsima mostra del centralisme que impera en el país i, per extensió, que impera en gairebé tots els àmbits de la nostra vida diària. És el reflex de la visió de que la festa major de Barcelona és la festa major del conjunt del país i, per tant, tothom l’ha de celebrar.

Tenim el deure col·lectiu de transformar aquesta visió, de passar de veure el país com una suma d’eixos radials amb el centre al cor de Barcelona, a veure un país articulat amb eixos verticals i horitzontals, amb interconnexions constant. Necessitem aquest canvi de paradigma.

Aquest és només un petit exemple del que vivim al dia a dia, on la varietat dialectal imperant en els mitjans de comunicació és només la d’una zona, afavorint la pèrdua de diversitat i riquesa lèxica. Un dia a dia on no es promocionen d’igual manera els actes de festes majors d’arreu del país amb major impacte i arrelament que un Piromusical.

I aquest fet no ens el trobem únicament en la comunicació, ens el trobem amb la visió sobre on i amb quines infraestructures invertir, sobre on prioritzar la inversió en serveis públics, i un llarg etcètera de fets.

Aquesta transformació és inevitable, i no hem d’esperar a fer-la, no ens ho podem permetre més. El primer pas és conèixer i donar a conèixer públicament la diversitat i riquesa del país, des dels seus paisatges, als seus productes, les seves tradicions i la seva cultura.