«Kramig»

Una vegada més, surto del teatre amb un somriure i amb el cap ple de cabòries i pensaments de tota mena. La comèdia romàntica no és el que més m’atrau a l’hora de triar una pel·lícula al cinema, per exemple, perquè acostumen a estar plenes de tòpics que d’adolescent et fan somiar i d’adult et fan tendresa. Aquest text de Marta Buchaca, a qui admiro, està ben lluny d’això.

La història que ens expliquen a Kramig conté elements diversos, extrems, però tan ben combinats que la fan encantadora, dolça, colpidora, complexa i senzilla a la vegada.

La Laia i el Toni es coneixen per casualitat i s’enamoren profundament, mai més se separen. Ella és divertida, enginyosa, impuntual, feliç, romàntica. I està enamorada del peluix de l’Ikea anomenat Kramig. Ell és pragmàtic, tranquil, molt supersticiós, endreçat. Decideixen ser pares i estan molt il·lusionats amb l’embaràs de la Laia. Aquesta situació els fa aprofundir en les converses entre ells. Sobre l’amor, la paternitat, la manera de veure la vida, la vida que s’imaginen pel seu fill. Acostumen a arribar sempre a un acord i tanquen amb consens totes les discussions, entre abraçades, somriures i petons. Només un tema els fa discutir i els porta a distanciar-se momentàniament.

En aquest tema es fa palès que ella viu al moment i treu suc i veu sempre la millor part del que la vida t’ofereix. En canvi, ell està ple de pors i torturat pel que pot arribar a passar o no en un futur, cosa que, per a ella, és un intangible absurd. Amb tot, l’amor els fa superar el moment. I la vida continua. I la vida, com molts de nosaltres sabem, et pot canviar en un segon. Un. Cap a una banda o una altra, com un pèndol.

Cal patir pel que pot arribar a passar? Cal lamentar-se pel que ja ha passat? Carpe diem, deia el poeta. I sí, és un tòpic molt adolescent, però des de la inconsciència. A mesura que la vida et colpeja, és un tarannà natural que et permet avançar en el camí cap al que anomenem felicitat. O és el que més s'hi acosta, en el meu humil parer.

Tot molt “cute”, com diu el jovent ara, això de la felicitat. Com molt “cute” és la relació entre aquesta parella, el seu amor, el seu encaix, la seva vida. Fins que un segon arriba. Un segon. I quan arriba, quedes clavat a la butaca del teatre i et fa mal el cor. No pots ni engolir la saliva, només aguantar la respiració. Fins que tornes a sentir com l’aire t’omple els pulmons i, com la vida mateixa, tornes a on eres. I el cor et torna a bategar i comences a ser una mica com la Laia, i vius el que l’espectacle et continua oferint, i decideixes continuar gaudint. Perquè ets viu. I integres una obvietat com que la vida és ara i aquí, que cal gaudir-la. Una obvietat que sovint oblidem i menystenim. Però molt necessària i saludable de recordar. Kramig et fa reaccionar en aquest sentit.

Els actors estan meravellosos, hi ha una química bonica i expliquen el que viuen al públic allà present.  L’Anna Moliner es fa estimar, fa una Laia fresca i propera, aparentment innocent i una mica “happy flower”. Però res més lluny de la realitat. Hi connectes. El Biel Duran em va cridar molt l’atenció. Perquè explica les pors i clava les actituds del Toni de forma molt peculiar. Actua de forma molt diferent del que acostumes a trobar als escenaris. Això no sé si és bo o dolent. En qualsevol cas, a mi em va costar poc decidir que m’agradava molt, malgrat que et fa dubtar aquest tarannà seu tant particular.

Les escenes del passat i el present es combinen a toc de campaneta i flaix de llum. Molt encertat. Cal tenir en compte que l’espai és mot petit i obert, el públic estem a banda i banda en dues grades.

Per això té molt mèrit l’escenografia del Sergi Corbera combinada amb el so i la il·luminació. Poc espai i moltes escenes resoltes totes amb imaginació i expertesa. Faciliten que els actors flueixin. El Kramig està omnipresent, és clar, tot és molt “monu”, com ells. I pràctic i resolutiu per l’esdevenir de les situacions. Les escenografies del Sergi Corbera evoquen el seu món interior, tan sensible i nodrit. Tinc el privilegi de conèixer-lo personalment de fa molts anys.

Hi ha alguna escena musical divertidíssima, molt trempada visualment, on el públic ens sentim partícips i fins i tot ens atrevim a acompanyar els actors amb la cançó, tan coneguda per tots nosaltres.

Vull tornar a emfatitzar, com he fet altres vegades, la feina d’equip en un espectacle teatral. Es nota quan aquest equip ha sabut treballar cohesionat i des de la generositat. No és fàcil, què us he de dir, en qualsevol camp professional.

Aneu a l’Espai Texas i porteu-hi a la vostra canalla. Que vagin integrant la bellesa i duresa de la vida com a part d’un tot meravellós que és el fet de viure. I ho facin sense espantar-se, sense melodrama gratuït o sang i fetge. Si no des de l’emoció de l’amor i l’alegria de compartir i de superar els reptes que se’ns van plantejant. Tot passa, tot és cíclic, res dura eternament.

Salut i teatre!

Altres notícies que et poden interessar