«A la deriva»

Un bravo elevat a la màxima potència per al Teatre Tantarantana per haver programat un cicle de tres espectacles de teatre verbatim al voltant de la temàtica de la salut mental. Per als qui no estigueu avesats en la matèria, el teatre verbatim es defineix com "la representació escènica que es limita a reproduir paraula per paraula textos reals, que no han estat escrits per a ser posats en escena". Aquest format, que barreja arts escèniques i documents i testimonis reals ha servit històricament per a tractar temàtiques socials.

El primer muntatge va ser No m’oblideu mai, que tracta el suïcidi juvenil. El segon, Serà el nostre secret, que tracta l’abús sexual infantil en l’àmbit familiar. I aquest tercer projecte, A la deriva, que tracta l’experiència de persones que han viscut ingressos psiquiàtrics. Quina valentia, quin exemple de compromís social. Tant de bo fos més habitual trobar aquestes propostes, però no ho és.

Per complementar l’experiència, alguns dies ofereixen un col·loqui post funció amb psicòlegs, treballadors socials i psiquiatres, segons el dia. Em sap molt greu no haver pogut fer coincidir la meva visita amb aquesta activitat, perquè quan acabes de veure l’espectacle necessites saber més, informar-te més.

Haver patit en primera persona un episodi crític de salut mental és una experiència tan dolorosa i desconcertant que no li ho desitjo a ningú. Tot i que ser-ne protagonista és l'única manera de comprendre com n’és de fosca i profunda la soledat on et veus abocat. Perquè la falta d’empatia i l’estigma, durant i després d’haver estat pacient de salut mental, és un pou profund que t’ofega. És també un pou injust, poc conegut i llunyà, com si la distància justifiqués la sordesa dels qui no senten, o no volen sentir, els crits dels que s’estan ofegant. La teva vida passa de ser teva a estar a la deriva, en mans d’un cervell malalt i uns metges que, segons està provat científicament, s’enfronten a l’òrgan més desconegut del cos humà. I una família que fa el que pot des del sentiment de culpa i la por al que és desconegut. Perdre el control de la teva pròpia vida és horrorós.

La Marta Montiel i l’Elies Barberà són els intèrprets que donen vida als testimonis de vuit situacions diferents. Totes amb patologies diferenciades però amb molts trets comuns pel que fa a les experiències viscudes durant els ingressos. Fan una feina espectacular, no sabria com definir-la de tant enorme que és. Trobo que és un gairebé impossible empeltar-se dels relats en primera persona aconseguint un espectacle dinàmic, interessant, colpidor, brutal. I ho aconsegueixen amb escreix. Són testimonis purs de persones que han patit ingressos i que els han viscut des de perspectives increïblement diverses. Tant ells com les seves famílies. Es parla d’anorèxia, de depressió i suïcidi, de trastorn psicòtic, de trastorn bipolar, d’esquizofrènia, de deliris varis... Tot un reguitzell de paraules que sabem pronunciar i hem sentit alguna vegada, però que són buides fins que no ho vius en primera persona o de la mà d’algú molt proper.

Per a algunes persones els ingressos, si són voluntaris, arriben a ser una mena de descans, alliberadors, un espai, temps on se senten cuidats i sostinguts, on descansen de voler amagar el que pateixen. Hi ha altres malalties importants que no s’amaguen perquè hi ha un diagnòstic, un protocol, una possible cura i hi ha el que és més important: no és culpa de ningú.

És ben diferent quan es tracta d’una malaltia mental. Sovint la societat et fa sentir culpable. A la mare d’una filla anorèxica li pregunten: "què, ja menja la nena?", per posar un exemple. I gosen demanar-li a la mateixa malalta. És inaudit.

Els ingressos involuntaris ja són paraules majors. Aquí sí que les experiències són terribles i majoritàriament humiliants. Et mediquen fins que no pots parlar sense que et caigui la bava (quedes com una verdureta, com un robotet, diu un testimoni). Les mesures de seguretat i els protocols són denigrants i quedes aniquilat, ets un mort vivent. Sortir de l’ingrés pot suposar un pànic social insuperable. Em va impressionar molt un personatge que diu textualment: si vols posar a una persona en un compromís, digues-li que has estat ingressat a un psiquiàtric.

Tenir un problema de salut mental, independentment de quin sigui el moment en què et trobes, és quedar assenyalat com un tarat. Un estigma molt difícil de trencar. I això que una de cada tres persones ha patit o patirà un diagnòstic en aquest sentit al llarg de la seva vida. Les dades són molt rellevants i, en canvi, la voluntat de conscienciar-nos i de fer un pas endavant en l'educació social està encara molt lluny d’altres societats de l’anomenat Primer Món.

Per això us demano que assistiu a aquest espectacle al qual li queden sis representacions i té programats encara dos col·loquis post funció. No us en penedireu. És interessant i molt humà. 

Salut, teatre, i més consciència social sobre l’estigma en malalties mentals.

Moltes gràcies!

 

Altres notícies que et poden interessar