Barcelona no necessita la nostra electricitat

Senyor director,

Barcelona és aquell lloc on hi ha els hospitals de referència, estadis de futbol, teatres, port, aeroport i altres serveis que tots fem servir quan ens convé. Barcelona no necessita la nostra electricitat. En té de sobres. El que sí que necessita Barcelona, Catalunya i el món és energia renovable per substituir les centrals que consumeixen combustibles fòssils i les nuclears, i d’aquesta manera revertir el canvi climàtic accelerat provocat per l’escalfament global.

Quin orgull seria poder dir que amb menys del 2% del nostre territori participem en un projecte comú per tenir un 100% d’energia renovable a tot el país i ser partícips actius en la reducció del consum de combustibles fòssils que estan destruint els hàbitats naturals. Si la Terra supera el llindar de 2 graus de temperatura mitjana, no ens haurem de preocupar ni pel paisatge ni pels conreus, ja que es poden perdre inexorablement.

Ara fa un segle que el paisatge del Pallars va ser modificat per la implantació de les centrals hidroelèctriques i per les xarxes que portaven a Barcelona i el seu entorn industrial, la nova energia; “la llum”. Hi va haver oposició, perquè semblava que totes aquelles infraestructures només passaven pel davant dels ulls de la gent que hi vivia, sense deixar-hi cap dels beneficis que generaria a altres territoris.

Les noves infraestructures sempre causen rebuig però, en aquest cas, mirant pel retrovisor de la història, podem considerar que aquella acció va ser negativa pel desenvolupament de les nostres comarques? Es pot dir, negativament, que van trinxar el nostre territori sense valorar-ne les contrapartides?

Comiols és una frontera natural que posa distància amb la metròpoli i regula el turisme, però també ho fa molt difícil per qualsevol mena de negoci que necessiti transportar productes amunt i avall, pel cost que afegeix al producte resultant. Al 2014 va tancar Copirineo i recentment la SAT Brams, empreses lleteres que no han pogut suportar aquest sobrecost pel transport.

Amb aquestes condicions, com s’hauria desenvolupat el Pallars sense participar del negoci elèctric, que ha aportat llocs de feina, impostos pagats als municipis i altres compensacions històriques, que podem qualificar de riquesa. Quina mena de comarca seria? Si algú pensa que seria positiu tenir menys habitants, que consideri si ell/ella hi tindria lloc.

Del que cal parlar és d’on s’han d’implantar, a cada comarca, les noves fonts de generació renovable per assolir l’objectiu de sostenibilitat i sobirania energètica. Aquest hauria de ser el centre del debat, i no seguir perdent temps parlant de si cal fer-ho o no, que és un anacronisme. Les renovables al Pallars no són ni per afavorir Barcelona ni per perjudicar el Pallars; són a favor de la descarbonització de la societat. 

Santi Martínez Farrero
President i conseller delegat de l’Energètica