Desaprendre a pagar quotes il·legals a les escoles públiques

Senyor director,

L’any 2009 s’aprovava la LEC (Llei d’Educació de Catalunya), una llei que es comprometia amb l’objectiu d’invertir el 6% del PIB en educació en un termini de 8 anys. Ja han passat 15 anys des d’aleshores i el pressupost del Departament d’Educació es situa en uns minsos 7.500 milions, és a dir, el 2,37% del PIB. Manquen, doncs, més de 11.000 milions per arribar al 6% establert per llei.

Les direccions dels centres, escanyades per aquesta situació d’infrafinançament i amb un context social cada cop més complex, han trobat en el cobrament de quotes a les famílies una via d’ingressos per alleugerir aquest greuge econòmic.

L’efecte dominó és evident: primer la Generalitat desobeeix la llei desinvertint en educació; a continuació les direccions dels centres demanen a les famílies assumir una quota il·legal per esmenar una part d’aquesta anomalia econòmica, i finalment aquesta pràctica s’estén a tots els centres públics i esdevé costum, tradició. No deixa de sorprendre que s’hagi normalitzat arreu del país que per a dur terme l’activitat escolar ordinària i imprescindible d’un centre públic calgui el suport econòmic de les famílies en concepte de material escolar, aparells, plataformes digitals o serveis en horari lectiu.

Això és com si el centre d’atenció primària demanés als usuaris una quota anual per pagar xeringues, aigua oxigenada, benes de gasa, apòsits desinfectants, el programa informàtic de torn, les fotocòpies, etc. La societat ja aporta els impostos amb els que la Generalitat ha de proveir de recursos aquests serveis. Demanar, a més, la col·laboració amb un nou pagament, suposa aplicar una espècie de copagament o doble impost encobert, que atempta als principis d’universalitat i gratuïtat de l’educació pública.

És un contrasentit demanar quotes per tenir accés a una educació universal i gratuïta. Si bé el concepte obligatori no apareix enlloc, hi és implícit de manera perversa. La quota que es demana, en realitat s’exigeix, ja que, quina mena de voluntarietat és la que et fa triar entre pagar o no pagar el material escolar que necessita el teu fill? És natural que la majoria de famílies vegin amb bons ulls el pagament d’una quota destinada a sostenir l’educació dels seus fills. Tots els pares volen el millor per a ells.

La qüestió de fons, però, no és es si es vol una educació de qualitat per a la criatura, sinó si és justificable el sistema de quotes des d’un punt de vista ètic i legal. Mentrestant, les direccions envien missatges a les famílies amb un teló de fons a mig camí entre de tendra sensibilització i la grisa coacció: "us informem que, tot i que el termini per fer el pagament de la primera quota del curs ja ha finalitzat, encara hi ha un nombre important de famílies que no l’heu abonat. Per aquest motiu, allarguem el termini [...]. Us recordem que el pagament d’aquesta quota és imprescindible per garantir el correcte funcionament del centre i el desenvolupament de totes les activitats i serveis que oferim al llarg del curs".

El mecanisme de quotes, que compta amb la complicitat del Departament d’Educació, és il·legal, tal i com ho posa de manifest la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya [STSJ CAT 9055/2024], que va condemnar la Generalitat per un sistema de quotes obligatòries en escoles públiques, en particular, a l’Escola Auró de Terrassa.

Aquesta és la història, doncs, de com la pròpia administració pública, que té la seva raó de ser en el compliment de la llei i en fer vetllar pel seu compliment, omet totes dues funcions. L’article 88 de la Llei Orgànica d’Educació (LOE), modificat per la LOMLOE, expressa que "en cap cas podran els centres públics o privats concertats percebre quantitats de les famílies per rebre els ensenyaments de caràcter gratuït, imposar aportacions obligatòries [..]". La Generalitat, però, no nodreix el sistema educatiu dels recursos necessaris per a fer efectiva aquesta educació gratuïta, universal i de qualitat, i, mentrestant, els centres cerquen fonts d’ingressos alternatives.

El sistema de quotes és el vaixell insígnia de la ignomínia. Tant pot segregar l’alumnat en centres públics o concertats en funció de la família a la que pertanyen, com també perpetuar en les famílies la penosa creença que cal aportar quotes a l’escola pública per preservar la seva qualitat i bon funcionament.

Que l’entramat estigui ben relligat i el teixit sigui ben tupit no impedeix la possibilitat d’estirar dels fils per revertir aquesta situació, tal i com intenta la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPac). Pel que fa a les famílies, una possible acció de consciència, protesta i pressió consisteix en organitzar-se al voltant de l’AFA, comptabilitzar totes les aportacions en forma de quotes en concepte de material que fan les famílies i contrastar-ho amb els comptes anuals del centre.

Pensem en el cas real d’una quota de 130€ en una escola de 140 alumnes. El centre ingressa 18.200 euros cada any. Aquests diners es podrien d’enviar en forma de rebut al Departament d’Educació i fer públiques les xifres de la vergonya. Aquest seria un primer pas per treure aquesta pràctica indigna de la normalitat i de la inèrcia en què viu instal·lada, per acabar amb la postura acomodatícia de l’administració i, en definitiva, per empènyer el Departament a haver d’augmentar el pressupost en Educació.

Montserrat