Esterri d'Àneu, a 55 hores de Barcelona

 

Va haver-hi un temps en què les distàncies no es mesuraven amb quilòmetres. Eren les hores les unitats de mesura. No es comptava el temps que calia perdre aturant-se a fer nit quan el destí era llunyà. Suma-hi les nits i els àpats!

 

Per anar d´Esterri d´Àneu a Barcelona s´havien d´invertir unes 55 hores anant a peu. A partir del 1892, amb un tram de ferrocarril construït i l´ús de la tartana, s´hi podia arribar amb 34 hores. 

 

El camí es podia allargar en cas d´inclemències del temps, amb accidents o amb el tall del camí per una esllavissada. Mireu què li va passar a un cronista del diari La Vanguardia que pujà al Pallars el 1902:

 

"...hasta Sort hay quien va en tartana; solo que de vez en cuando ocurre algún accidente desgraciado, y durante algún tiempo las autoridades dictan las correspondientes medidas, prohibiendo el paso de tartanas y otros vehículos. Yo me encontré dentro de uno de esos periodos de rigor, y resolví hacer todo el viaje en mulo, medio primitivo, en perfecta armonía con la naturaleza del país y el estado de su civilización, y que además permite hacerse cargo perfecto de las bellezas naturales que van surgiendo al paso".

 

El 1919, quan s´estableix una línia d´autobús, el trajecte es redueix a 15 hores. Actualment el trajecte en cotxe es pot fer amb 3 hores i mitja. 

 

La distancia de 55 hores suposava a la pràctica viure molt allunyats del centre del país, en un moment en què les estructures administratives d´Estat modern eren ben precàries. Aquest aïllament es va mantenir al llarg del segle sense que es complissin les promeses de connexió amb França -el 1879 ja hi havia un estudi fet!- i de deixar a mitges la connexió ferroviària amb la capital. 

 

La vida dura i quasi autosuficient de les cases que vivien a l´alta muntanya va permetre als seus habitants anar tirant durant segles. Però al segle XX la despoblació va ser evident: el Pallars Sobirà, entre el 1860 i el 1991, va perdre el 75% dels seus habitants.

 

La reconversió turística iniciada a la dècada de 1990 va aconseguir aturar aquest procés. Esterri d´Àneu va arribar al seu rècord de població el 2009, amb 965 habitants. Les darreres dades oficials són del 2012 -900 habitants- i indiquen una pèrdua de població del 6,8% en tres anys.

 

Deia que el model social i econòmic que havia sobreviscut durant anys -i la distància amb la ciutat- permetia la vida -duríssima- a l´alta muntanya. Però la crisi, la manca d´inversions per part de les administracions estatal i autonòmica -tot el meu suport a la campanya "Volem lo tren"!- i la retallada en serveis bàsics com el sanitari colpeja amb força la vida al Pallars.

 

Per frenar aquesta despoblació calen inversions i apropar Esterri a Catalunya. És un procés històric que no podem retallar ara amb la crisi.

 

Ens veiem el 2 de novembre a les 20h a l´Ecomuseu de les Valls d´Àneu per parlar del llibre 'El riu de les dones' i de la vida a l´Alt Pirineu.