1983 | Comença l'era Miquel Verdeny a Tremp

8 de maig de 1983. Aquesta va ser la data escollida per a les segones eleccions municipals de l'etapa democràtica. En quatre anys, el país i el Pallars havien viscut fets i canvis importants: l'intent de cop d'estat del 23-F, l'entrada d'Espanya a l'OTAN o la victòria del PSOE de Felipe González per majoria absoluta. A Catalunya, Jordi Pujol liderava la Generalitat des del 1980, ja amb el nou Estatut d'Autonomia, aprovat l'any 1979. Mentrestant, el Pallars encara patia les seqüeles dels greus aiguats que van paralitzar les dues comarques el novembre de 1982.

La participació en els comicis locals del 1979 havia sigut força pobra en ambdues comarques. Al 83, però, les dinàmiques van ser bastant diferents. Al Pallars Jussà va ser un punt menor respecte quatre anys enrere: un 62,4%, la més baixa en unes eleccions municipals a la comarca. En l'altra cara de la moneda, al Pallars Sobirà el nombre de votants es va disparar, passant del 53% el 1979 -la pitjor de tota la seva història- al 68,3%. Les dues capitals també van reflectir aquesta disparitat: mentre a Tremp només el 67% del cens va acudir als col·legis, a Sort ho va fer el 77,9% dels ciutadans amb dret a vot.
 

Tremp: Altisent guanya, però Verdeny governa

 
L'abstenció a la capital del Jussà sense dubte va ser clau en els resultats de les eleccions. Pepe Altisent, alcalde entre 1967 i 1979, es va imposar amb 1.238 vots i sis regidors. Sota les sigles del Grup d'Independents de Tremp (GIT), el veterà polític de 70 anys va fer-se amb una clara victòria moral en aquests comicis.

Malgrat el clar retrocés a les urnes, Convergència i Unió (CiU), amb quatre edils i liderada per Miquel Verdeny, accedia a l'alcaldia gràcies als vots dels tres regidors del PSC, amb un jove Víctor Orrit al capdavant. Aquest acord electoral entre convergents i socialistes no es mantindria, com tampoc la bona relació entre ambdós polítics històrics, que s'aniria degradant amb el temps, tot i que en els darrers anys (ironies de la història) també recuperant.
 
Els resultats a Tremp responen, com s'ha dit, a l'abstenció, però també a una important mobilització de la dreta a la ciutat. Així ho evidenciava una crònica de la revista Lo Raier, que afirmava que "els sectors més tradicionals i conservadors acudiren ben decidits a votar; no així l'esquerra, que es quedava a casa". Així i tot, Pepe Altisent, combatent del bàndol republicà durant la Guerra Civil i posteriorment alcalde franquista, mai aconseguiria governar a Tremp en democràcia, mentre que un jove Miquel Verdeny començava els seus vuit anys consecutius com a batlle de la capital pallaresa.

Sort: «El pacte de l'enveja»

A la capital del Pallars Sobirà, la força guanyadora tampoc va acabar sent la governant, en aquest cas d'una manera molt més polèmica. L'alcalde des del 1979, Antoni Comes (ERC), havia tornat a ser el candidat més votat amb quatre regidors. Tanmateix, l'estranya aliança entre els edils del PSC (2), d'Alianza Popular (1), del Grup d'Independents (1) i de CiU (1) va aconseguir defenestrar el batlle i va proclamar el socialista Francesc Rafel, l'il·lustre restaurador conegut com a Kiko de Llessui.


La maniobra, batejada com "el pacte de l'enveja", o "el pacte de la fam", com recorda a Pallars Digital el mateix Antoni Comes, va suposar autèntic daltabaix a Sort, creant malestar i rebuig entre els mateixos votants dels partits que havien propiciat aquesta sorprenent coalició. El problema fins i tot va arribar a nivell nacional, provocant que Convergència i Unió -aleshores amb una política de pactes amb ERC- expulsés del partit el seu regidor, Llàtzer Sibís, que va mantenir, però, l'acta a l'ajuntament.

Antoni Comes, però, no recorda aquest episodi amb rencor. "Em va saber greu per la forma amb què es va fer, i perquè diverses obres importants van quedar paral·litzades, com l'institut o la piscina municipal". "Per la resta, reconeix, em van fer un favor". De fet, l'exalcalde ha volgut lloar la figura de qui el va succeïr, Francesc Rafel, a qui qualifica de persona "tranquil·la i intel·ligent".

Tan grossa va ser la polèmica que fins i tot alguns ciutadans de Sort van compondre poemes i rimes anònimes al respecte. Una d'elles, recollida per la revista Lo Raier, començava dient: "Faci fred, faci calor, al poble ja li entra tremolor perquè el pacte del kikisme és ben bé falta de civisme". L'escrit satíric finalitzava així: "però al final tots van units, esquerres, dretes; regionals i nacionals volen deixar el poble ben fotut i alguns es pregunten a quins ximples han votat que no volen respectar els qui han guanyat...". 
 

Pobla protagonitza la sorpresa «popular»

Però si una victòria va omplir rius de tinta, aquesta va ser la que va tenir lloc a la Pobla de Segur. L'alcalde Jordi Martí, que s'havia presentat com a independent quatre anys enrere, va buscar el segon mandat amb la coalició Alianza Popular-PDP-UL. El fet que es presentessin tres llistes no feia preveure que cap partit aconseguís la majoria absoluta, però la realitat va ser molt diferent. I va arrasar.

Tot i que amb la seva gestió i maneres autoritàries havia dividit el poble entre grans partidaris i fervents detractors, el 8 de maig -aplec de Sant Miquel a la Pobla- va ser un dia de festa per a Martí, que amb el 47% dels vots i 6 regidors va convertir el municipi en l'únic de Catalunya de més de 2.000 habitants on el partit de Manuel Fraga governava amb majoria absoluta.

L'àmplia victòria de Jordi Martí es deu, en part, a la forta patacada de Convergència i Unió, que amb Antoni Gordó de cap llista, va passar de quatre a només un regidor, perdent més de 400 vots. El transvasament del vot conservador va ser evident, però el PSC també en va sortir beneficiat, sent segona força amb quatre representants a l'ajuntament poblatà, dos més que l'any 1979. 
 

«Democràcia pura» a Isona i Conca Dellà

 
Si bé s'utilitzava en altres municipis, el cas d'Isona i Conca Dellà és el que millor il·lustra un sistema per escollir l'ajuntament de la manera més democràtica possible. Per tal d'elegir els 9 regidors independents que representessin tots els pobles del municipi, es passava per cada casa amb una papereta, en la qual els veïns havien de posar quatre noms (en el cas d'Isona), i un pel que fa a la resta de nuclis. A la capital s'agafaven els 10 noms més votats, i 4 ó 5 en els altres pobles.

Posteriorment, aquests noms en llista oberta es tornaven a passar per les cases, i s'havia de marcar una creu als més idonis per formar part del consistori; novament, quatre en el cas d'Isona i una a la resta. L'escrutini final donava la llista dels regidors: quatre d'Isona, un de Conques, un de Sant Romà, un de Figuerola d'Orcau, un de Benavent o Biscarri, i un d'Orcau o Basturs. Un sistema força original, que va durar fins a les eleccions municipals del 1987. Així i tot, malgrat funcionar des del 1979 amb aquest mecanisme electoral, a Isona i Conca Dellà mai es va impedir que qualsevol altre partit es presentés als comicis. 
 

L'embrió dels consells comarcals comença a caminar

 
Un altre fet destacat que va produir-se arran de les eleccions municipals de 1983 va ser la constitució dels primers consells comarcals de muntanya, els antecessors dels actuals consells comarcals pallaresos. Creats a partir de la Llei d'Alta Muntanya de març del 1983, estaven formats per dos representants de cadascun dels ajuntaments. L'alcalde de la Guingueta d'Àneu, Ignasi Bruna, del PSC, seria el primer president del Pallars Sobirà, mentre que el també socialista Joan Font, regidor de la Pobla de Segur, ocuparia la presidència al Jussà. 

CiU inicia la seva llarga hegemonia

 
Les eleccions municipals del 1983 al Pallars van suposar l'inici de la llarga hegemonia de Convergència i Unió a les dues comarques. Amb 12 alcaldies (4 al Jussà i 8 al Sobirà), 9 més que l'any 1979, el partit nacionalista començava a implantar-se en terres pallareses al ritme que el pujolisme s'anava arrelant també a Catalunya.

Tot i l'avenç convergent, les candidatures independents -grans guanyadores quatre anys enrere- es van mantenir. Especialment al Pallars Jussà, on van governar en nou municipis, mentre que al Pallars Sobirà els partits van guanyar molta més presència, i en aquest cas, només una alcaldia (Vall de Cardós) no tenia color polític.
 
Pel que fa al PSC, va aconseguir doblar els seus resultats. De nou, però, es va quedar sense cap alcaldia al sud, mentre que al nord conservava les de Soriguera i la Guingueta d'Àneu, i guanyava les de Sort i Esterri de Cardós. La majoria absoluta de Felipe González a les generals del 1982, per tant, no es va notar molt. De fet, durant aquests anys, el vot canviava molt en funció dels comicis: els votants preferien els socialistes a les generals i a Convergència a les catalanes, un fenomen batejat com a "vot dual". Mentrestant, als pobles, i com encara és habitual, la persona acostuma a pesar més que el partit.

El Centre Democràtic i Social (CDS), el nou partit del ja expresident Adolfo Suárez, aconseguiria l'alcaldia de Rialp gràcies a l'històric i polèmic empresari Josep Mesegué, exmilitant i exdiputat de la UCD, i que seria batlle fins a l'any 2003. Finalment, i després de perdre el poder a la capital del Pallars Sobirà, Esquerra Republicana només aconseguiria governar a Baix Pallars durant aquesta legislatura.

---

  Col·labora!

Aquest article ha estat redactat gràcies a la recerca, el treball i l’esforç de periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport al projecte: