Un rellotge per Enviny, un banc pels del ''si no fos'' o una palada de ciment

 

Enviny, al Pallars Sobirà, té una vintena de cases. Moltes d'elles encara en ús com a primera o segona residència. Potser d'això li podem donar gràcies a la Maria, una veïna del poble de més de 80 anys. És un pou de saviesa. Té un parlar melós i calmat que quan explica històries fa que el rellotge es pari i no passi el temps. 

 

Però a Enviny no sempre va ser així, com a tants pobles del Pallars, la gent va marxar buscant un futur millor i moltes cases van quedar buides. L'opció més fàcil per la Maria hagués estat marxar, però aquesta decisió hagués suposat tancar la porta de casa i va optar per no fer-ho.

 

La Maria explica: ''quan tornava de caminar i veiva Enviny al fons i totes les cases que veiva estaven buides, teniva tanta pena, tanta tristor, tanta solitud, teniva un dolor tan gran... que un dia vaig decidir escriure a Jordi Pujol''. La Maria volia que li solventés aquest estat d'ànim.

 

A la carta li va explicar al President que estava tan sola a Enviny que necessitava companyia per tenir una excusa per llevar-se al matí, per sentir-se acompanyada i no tant trista. Li demanava un rellotge pel campanar de l'església. Així quan estaria a l'hort l'acompanyaria cada hora i sabria quan tornar a casa i que quan estaria al llit el sentiria tocar i li faria companyia... El rellotge li serviria per comprovar, com una novetat quotidiana, el pas mesurat del temps. El President Pujol li va contestar i li va dir que tindria rellotge.

 

Han passat més de 15 anys i a Enviny hi viu més de 20 persones tot l'any. I el rellotge segueix tocant.

 

Als pobles, els petits detalls, els senzills detalls, tenen veritable importància. En el cas de la Maria va ser un rellotge per Enviny. En un altre cas serà un banc per sentar-se els del ''si no fos'', ciment per tapar forats del carrer i no ensopegar, un rètol per l'entrada del poble i que els turistes no passin de llarg o dos palades de sal per fondre la neu a l'hivern i poder sortir de casa.

 

Potser ha arribat l'hora de tornar als petits detalls i de deixar de fer obres faraòniques quan les necessitats reals són problemes quotidians. Potser ha arribat l'hora d'estar al costat de les persones i de manera especial de la gent gran.