RFEF i la memòria, real

Senyor director,

La primera setmana (laboral) d’aquest mes de novembre (50 anys, bodes d’or, de la mort d’un dictador; sempre hi ha el dubte si dictador té alguna relació etimològica amb aquell professorat de llengües que fa massa dictats), ha donat molts titulars a la premsa. No esmentaré Mazón, perquè el molt mal p. (personatge) m’ha fet perdre la reputació com a analista polític perquè, després de la primera mani a València, vaig dir (i el que és més greu, penjar a les xarxes) que era un cadàver (polític) i la seva desaparició era imminent...

El Barça va a Bruges i no se sap si per art d’encanteri d’algunes bruixes, o per altres motius, fa un mal partit (un altre entre tants); un empat i prou i, pel que he sentit dir, només se salva de la crema (vull dir del foc, metàfora, no de la dolça crema catalana) Lamine Yamal.

Com que aquest noiet (des de fa poc té 18 anys, i per tant si en fa alguna, de grossa, ja té responsabilitat penal) sembla que és un nou rei, el seleccionador de futbol espanyol l’ha convocat (l’ha tornat a convocar, potser perquè salvi Espanya i, de l’esforç i el cansament, ensorri Catalunya; almenys la part barcelonista, perquè no podem ignorar els 125 anys de l’Espanyol i l’any 1 del perico Salvador Illa). Primera notícia.

Demano disculpes, però no sé ben bé la diferència entre la RFEF (Real Federación Española de Furbo), l’LFP (La Liga) i altres sigles, que surten enfrontades quan, per exemple, algú proposa anar a fer espectacles de pilotes a Miami.

Segona notícia. Rosalía, que pel que es diu als mitjans és la catalana més universal (més que en Lamine?) em fa una mica de por, perquè entre tant encendre i apagar la LUX pot fer una apagada (l’apagada informativa ja l’ha aconseguit) que ens deixi a les fosques com a la primavera, i sigui més llenya al foc contra PSC (Pedro Sánchez Castejón).

Per a mi, però, la notícia-notícia ha estat l’aparició a les llibreries franceses d’un llibre que sembla escrit a quatre mans, però algú potser hi ha posat més la llengua que la ploma (metàfora obsoleta en època microsòftica).

Conec, sobretot per la Trinca i per una senyoreta que ens feia, entre d’altres matèries, Religió, que fa uns 50 anys hi havia processons cap a França (o a Perpinyà, Catalunya Nord; ho sap molt bé el MHP Carles Puigdemont) per veure Marlon Brando i intentar aprendre alguna cosa; la que menys, a ballar el tango.

(Nota d’edició: Quan he acabat de posar aquest darrer punt, després de tango, m’ha vingut al cap l’Assaig de càntic en el temple de Salvador Espriu. «Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra i com m’agradaria allunyar-me’n nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç... Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car...»).

Sí, no he tingut cap desig de volar cap a París a comprar el llibre. No li trobo gaire interès; si almenys hi hagués algú en una tauleta fent dedicatòries... potser per Sant Jordi.

Però no, no el penso comprar. No penso donar ni un cèntim de la meva suor frontal a un mort (cadàver institucional emèrit) ni a qui el vetlla i en treu suc.

Que si puc parlar del Rey? I tant, li vaig comprar un llibre. El periodista gallec, que vivia a Euskadi, vinculat a Egin entre d’altres, i va passar per algunes presons espanyoles acusat de col·laboració amb banda armada, Pepe Rei, va escriure diversos llibres, entre els quals: Un Rey, golpe a golpe traduït al català Un Rei, cop per cop. Durant un temps el vaig tenir a la tauleta de nit, al costat de la Bíblia, per si algú estrany entrava a casa a regirar. Una mica més enllà, en un arxiu, hi tenia retalls de diari, molts d’El Mundo, que explicaven coses poc decoroses del Cap d’estat i d’altres de gracioses, com un rei nu (com la cançó suposadament infantil), fotografia d’un rei amb el cul vermell a l’aire a la coberta del Fortuna (o del Bribón); imatge que aquí no es va publicar, però sí en tabloides francesos.

Amb la vènia del diari, i la paciència de qui llegeix, explicaré una anècdota de proximitat a la monarquia (només física), en la meva època barcelonina (no dic res de barcelonista).

Ille tempus en què a la Rambla es podia comprar l’Egin, si hi havia alguna notícia bomba, una cotorra, un peix o un ram de flors i, mínimament es podia passejar, una tarda vaig notar moviments de cotxes davant el Liceu, abans de la crema (brases). Encuriosit, m’hi vaig apropar. D’un Mercedes negre en va sortir la parella reial i real. Els tenia a una escopinada, potser més a prop que els anarquistes van tenir Alfons XII, però no vaig fer cap moviment que es pogués malinterpretar, ni forçar la gola per preparar un gargall, no fos cas que una colla ramblera amb aparença de quinquis em caigués al damunt i demostrés la preparació física i psicològica de l’escorta reial.

Per casa corria una Hola del 1975, que penso que guardo, amb foto d’un nen rosset (ara coronat, sense haver passat pel funeral del pare, alt com un santpau i barba blanca) que es gratava la panxa (sic) en un acte oficial. Avui he passat per la llibreria i m’he comprat una altra Hola perquè, a primera pàgina, hi sortia un emèrit flamant en plena decadència institucional.

Juguesca. Quan tinc previst tornar-me a compar-me una Hola?

Salut tinguem. Falta poc per al 20 N. Jo tinc la pressió alta, i que un rei, encara que sigui emèrit, presenti les "seves memòries" a França sembla un oxímoron, una paradoxa o una provocació. He sentit veus que aviat el llibre es publicarà, en castellà, en una editorial que havia nascut a Catalunya (amb una mica de sang perica) però que ara té abast planetari.

Sempre s’ha dit allò d’Èdip i de matar el pare. Carles Porta, prepara’t, a Crims sempre hi ha filons. Aquest pàjaro va començar la vida amb el cadàver del germà al seu costat i ara apunta cap al fill i la jove. Quina manera més morbosa de celebrar 50 anys d’una altra mort! Aquesta al llit.

De l’època de graller recordo que ens motivava El rei de França, versió de la Dharma; a part de bufar i moure els dits, els pensaments eren lliures.

Ah! PD. Aclariment sobre sigles.

RFEF. (Rosalía França Emèrit Franco).

Josep Manel Fondevila Tolo