El Pallars opina

La ignomínia de l’oblit

«Són molts els que han sofert l’oblit, la humiliació i el desdeny. Per això la recordança i dignificació són imprescindibles èticament i pedagògica»

per Ferran Rella, Pallars | 6 de maig de 2022 a les 10:51 |
A Espot, a finals de juliol amb publicació inclosa i en el marc del Dansàneu 2022, realitzarem l’homenatge sentit als deportat aneuencs als camps de concentració nazis. Una acció més que suma encertadament als reconeixements realitzats a la Vall Fosca a Conxita Grangé (2019) i a les Valls d’Àneu a Generosa Cortina (2020), ambdues deportades al camp de concentració de Ravensbrück i, darrerament, 82 anys després de la descarnada repressió franquista, amb l’obertura l’any 2021 de la fossa del Prat del Fuster (Alt Àneu) i l’acte que s’hi celebrà en el marc del Dansàneu. Publicacions múltiples sobre la Guerra Civil, el nazisme i la solució final, agullonen la ploma a presentar-vos, ben conscientment, una reflexió respectuosa entorn del passat que ens permet recuperar una part de la nostra història. Una meditació, al capdavall, sobre la condició humana, l’honor, la dignitat i el futur.

Fosses comunes, la memòria soterrada


Sense comprendre què passava en realitat, 10 homes varen recórrer a punta de dia, cap cots i temorencs, el camí d’Isavarre fins a Sorpe. Era el 17 d’abril de 1938, Diumenge de Glòria. La Setmana Santa acabaria tràgicament i Déu no intervingué. La repressió dels vencedors s’abatia cruelment sobre una població indefensa. Al Pallars Sobirà, tal com apunta Sàpiens (2004) i en paraules del seu director Jordi Creus: (...) els membres de la 62 divisió van assassinar i enterrar en fosses comunes 67 habitants dels pobles de la zona. Els 67 del Pallars eren majoritàriament persones sense gaire consciència política que van veure’s atrapats en la teranyina del joc macabre de denúncies i delacions bastida per alguns habitants de la mateixa comarca i les tropes de Sagardia (...). Horror i crueltat, substantius agermanats que no finiren en acabar la contesa civil (1936-1939). Les seues conseqüències s’han allargassat en el temps perquè el règim franquista mai no va buscar la reconciliació, sempre l’aniquilació dels vençuts. Tampoc, lamentablement, la Transició (una anestèsia col·lectiva sobre els fets) ha aconseguit capgirar la situació. Només l’empenta de la societat civil, molt lentament, a través d’institucions polítiques i institucionals i, especialment, de l’Associació per a la recuperació de la Memòria Història (2000), han aconseguit iniciar "la recuperació de l’oblit i reparar l’honor i la dignitat de les víctimes del franquisme”, tal com apunta l’historiador Josep M. Muñoz. 

I en aquesta confiança en un futur millor no només ens convé endreçar, respectar, igualar, admirar, comprendre, estimar i, sobretot recordar, propòsit de l’article, recordar per a no oblidar. Evitar amb la recuperació de la memòria història que la part negativa de la condició humana, sempre pròxima, imposi una repetició dels fets. Uns fets que ens obliguen a estar sempre alerta i, encara més ara i de fa temps, davant del ressorgiment de moviments totalitaris i ultradretans. Es tracta d’una invitació a pensar i a escoltar, de xuclar-ne la seua fecunditat.  

Lliçons de present, doncs, les del Prat del Fuster de Sorpe, acte de dignificació que vam recollir en el llibre homònim que duu per subtítol Antropologia de l’aproximació i el record. Assassinats, protagonistes d’una història involuntària que emergeix lentament però fecunda. Ho són també, continuadores d’una mateix realitat repressiva, d’una mateixa voluntat perversa i excloent les més de 9.000 persones espanyoles deportades als camps de concentració i extermini nazis. I és en aquesta continuació recuperadora de la memòria democràtica que el Dansàneu 2022 prepara per a finals de juliol a Espot l’acte d’homenatge a les persones d’Àneu deportades a l’infern dels camps de concentració nazis. Són molts, doncs, els que han sofert l’oblit, la humiliació i el desdeny. Per això la recordança i dignificació són imprescindibles èticament i pedagògica per tal de demostrar que no es tracta d’un fet excepcional aparegut una sola vegada en la historia de la humanitat.

No, el que es coneix genèricament com la Lliçó d’Auschwitz, transformat en llibre essencial de reflexió pel filòsof Joan Carles Melich, és retratar la dimensió infernal de l’existència humana, perquè allò que fa possible la conversió de dones i homes en exhomes i exdones, és la possibilitat inherent a la condició humana si s’arriben a donar determinades condicions... És en definitiva un acte de formació, de transmissió, una victòria contemporània contra l’oblit per superar constantment Auschwitz, l’entranya més profunda i diabòlica. Accions perpetrades per nosaltres els humans que ens ajuden a comprendre les inconseqüències i els processos deshumanització que sempre i d’una manera o altra se citen en els sistemes socials, religiosos, cultural i polítics. 

Des del fum de les xemeneies


Sortosament, molts treballs de l’anomenada microhistòria permeten girar el focus sobre una realitat que emergeix lentament, des de la pols de les fosses, des del fum de les xemeneies. 

Assaig i ficció s’agermanen esplèndidament, són recursos necessaris per a teixir, per a escampar una major informació, anàlisi i comprensió dels fets en què la condició humana de la barbàrie continua tenint amplis recorreguts, sobretot, si s’estableixen condicions determinades. És clara i necessària, important, deia Lluís Duch, la pedagogia narrativa i testimonialment significativa. Imprescindibles totes les accions del Memorial Democràtic, de la Xarxa d’Espais de Memòria, de la Llei de reparació jurídica de víctimes del franquisme, dels Censos de deportats catalans i espanyols als camps d’extermini... dels assajos i ficció que generen aquells cruel i dramàtics fets que tenen en el paradigma d’Auschwitz la dimensió infernal de l’existència perquè, tal com escrivia Eric Vuillard, totes les misèries tenen com a seu l’ànima humana.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Rella
President del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Nascut l’any 1954, és escriptor, docent i activista cultural català. Llicenciat en Filosofia i Lletres (especialitzat en filologia catalana) a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor de llengua i literatura catalana a l'IES Màrius Torres de Lleida. Interessat pels temes pirinencs, des del 1983 ha realitzat una important tasca de recuperació, conservació, restitució i difusió del patrimoni cultural de les Valls d'Àneu a través de les revistes Àrnica i Nabius. De 2007 a 2011 fou director dels Serveis Territorials de Lleida del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. L'any 2015 va obtenir un dels Premis d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, i el 2016, el Consell Cultural de les Valls d’Àneu va aconseguir la Creu de Sant Jordi sota la seva direcció.
06/05/2022

La ignomínia de l’oblit

Participació