Senyor director,

Que el Departament d’Educació del Govern de la Generalitat de Catalunya és un desgavell (suposo que també d’altres: Afers Socials amb degaies, Interior i les punyalades...) és una afirmació que pot secundar tothom, des de la dreta a l’esquerra, passant pels que hi són i pels que hi han estat. Començo per un exemple (i no parlaré de PISA, que són exàmens dissenyats per economistes mundials del món mundial de l’OCDE). Allò que en dèiem proves de Competències bàsiques (que han anat canviant de nom) i que no venien ni de Madrid ni de paradisos llunyans -o sigui un «Joan Colom, jo me les guiso, jo me...- pel que fa a la Secundària, que és el fanguer que conec, els criteris de puntuació no eren iguals a 2n d’ESO que a 4t. També és curiós que les proves de 4t -ara en diuen de final d’etapa- són «mostrals» des del curs 25-26 (se selecciona una «mostra» de centres), per contra, des de fa tres o quatre anys se n’hi han incorporat unes (amb alguna espifiada) que són «universals»: les proves orals (català/castellà), a 4t. Ah, però cada una d’aquestes decisions sembla que està ben argumentada.

Al batxillerat es pateix el doble (o el triple, o...), perquè la manca de criteris clars entre el Departament i les Universitats fa que la preparació de les PAU no sigui temps de pau, i més si pensem que no són iguals a tota la pell de brau (i alguns graus, a Catalunya, estan farcits d’alumnes de parla no catalana; sí castellana... no em cal fer l’ergo). Quan se senten aquells cants de sirena que s’abolirà la sele hi ha persones que patim a l’enèsima potència i pensem que ja podem plegar, que el nombre d’accés a la universitat no serà el resultat d’aquella nota de tall fins a la mil·lèsima, sinó el nombre de compte corrent de la família. Per cert, una cosa una mica semblant ja passa en «algunes» universitats respecte de les PAP (Proves d’Aptitud Personal) per a aquelles persones que aspiren a estudiar per poder ensenyar a la canalla.

El MH conseller d’Educació Ernest Maragall (quan ho era sota les sigles del PSC, abans de passar a ampliar les bases d’un altre partit) va inaugurar la reforma de l’Institut de Tremp -en aquella època se’n deia IES- (i dels Serveis Educatius); va parlar d’excel·lència. Aviat en farà 20 anys. (El va rebre, amb tots els honors, l’alcalde de Tremp). Faltava poc per a l’aprovació de la LEC (2009, Llei d’Educació de Catalunya).

Van ser els temps de l’inici de la digitalització. 1X1, que no és el principi d’una taula de multiplicar, sinó el principi d’un ordinador per a cada alumne o alumna. Ni les infraestructures dels centres, ni les persones, en general, estàvem preparades per a aquell canvi. Al cap de poc, amb l’esclat de la crisi econòmica, el projecte es va fondre com un terròs de sucre. Als centres, vam haver de fer rimar excel·lència amb supervivència, decència, exigència o resiliència.

Les tisores dels Governs d’Artur Mas van causar estralls, no només a Educació.

Així mateix, la LEC es mantenia una mica hivernada, encara que «l’autonomia de centres» i «el decret de plantilles» ja apuntaven el gran poder de les direccions dels centres educatius, perquè la llei permet, entre d’altres, situacions tan liberals com el finançament privat de centres públics o sous diferenciats segons «incentius» (o criteris de les direccions)...

El MH conseller d’Educació Josep González Cambray, al febrer del 2023, va venir a Tremp a inaugurar la nova Escola de Música, a La Lira. (El va rebre, amb tots els honors, l’alcaldessa de Tremp). Un grup de manifestants l’esperava, fet que no agradava a certes persones que intentaven dissuadir la gent concentrada. Quan es va fer el supo-supo, el MH va sortir del seguici per saludar i parlar amb la colla avalotadora. «Mai no s’havia invertit tant en Educació» -va dir. Algú li va matisar: «Home, mai no hi havia hagut uns pressupostos tan expansius». (Si l’economia va «bé», hi ha més ingressos per impostos i a algun lloc han d’anar).

El conseller-polític-processista, detingut en el seu moment per la causa Vólkov, tenia com a medalla haver reobert, en qualitat de secretari del Departament, els centres educatius després del confinament per la Covid (també havia esclatat la bretxa digital) i, com a taca, no escoltar la gent de sota. Dimissió... era la paraula que més se sentia. Al cap de poc, eleccions municipals. Esquerra les paga cares. El primer que salta és Cambray, que feia temps que rimava amb good bye.

La MH consellera d’Educació Anna Simó, que el substitueix -un fons d’armari que va haver de regirar el MH President Pere Aragonès- visita Tremp. (Desconec si algú la rep amb honors). Com que és visita de feina en horari lectiu, no concentra masses contestatàries, no per manca de motius.

De la història més propera no sé pas què dir que no se sàpiga. Un decret d’escola inclusiva -que porta més de 10 anys al DOG-, que es comença a aplicar amb recursos difusos (i sense ordre ni concert), els resultats de «l’avaluació per competències» que cada cop encenen més les alertes, el malestar de qui ha de gestionar l’aula... Les mobilitzacions del sector pugen de to, durant les vagues es tallen carreteres...

El MH president Illa s’inventa un pacte de país per l’Educació -el qualifica d’«històric»- avalat només per dos sindicats que semblen el corró del Govern. Tothom (molts sectors, fins i tot els «especialistes en el tema» de les tertúlies) se li llença a la jugular, però no se li veu la ferida; anuncia més engrunes per asseure més sindicats a la taula, i algun n’ha de marxar per no patir indigestió. 

Quan a l’estiu la gent més mobilitzada anuncia vaga per al primer dia de classe, la MH consellera Ester Niubó fa com si sentís ploure.

Lidon Gasull, de les federacions d’associacions de famílies fa declaracions en què diu que el Govern s’ha de moure.

A principi de setembre, el MHP Illa implora que el dret a l’educació (de la canalla, de l’escola pública) és superior al dret de vaga del professorat públic (que fa vaga perquè en aquestes condicions el dret a l’educació, de rebre-la per part de l’alumnat i de donar-la per part del professorat és una estafa, massa semblant a la figura del vigilant d’aparcaments, sense gorra). El president ja no parla d’aquella «pensada» de posar policies als instituts; el misto i la gasolina poden ser una parella incendiària, sobretot perquè la policia va tenir un augment de sou sense haver ni de manifestar-se (no sé si Trapero hi va estar al cas).

Els resultats de les votacions sobre sortides (colònies et alteri) que es fan als claustres -en alguna ocasió els equips directius arrosseguen els peus perquè es pugui votar- posen en peu de guerra el sector serveis.

A remolc de l’enrenou de les samarretes grogues de la pública, hi ha hagut algun moviment en el sector privat (concertat, samarretes blaves): el president els ha promès una pluja de milions per equiparar, ara, els horaris.

I el MHP Salvador Illa fa un acte solemne, penso que a la Llotja de Barcelona, que es pot resumir en dues idees: pluja de milions, fins al 6% del PIB (LEC del 2009, però mai no s’ha passat del 4%) i com que ha vist la llum que hi ha un problema gros a l’educació catalana (no només de condicions laborals del professorat, sinó de resultats d’aprenentatge, d’autoritat, de convivència als centres...) proposa al Consell d’Educació de Catalunya (CEC) que hi trobi el desllorigador.

Quan als mitjans de comunicació s’entrevista el president d’aquest Consell, Joan Manuel del Pozo, diu, entre d’altres: que Illa el va contactar a mitjan juliol, que els sindicats han tingut massa protagonisme aquesta temporada i que les empreses han d’opinar sobre educació. 

Possibles deduccions: el president Illa no ha estat sempre de vacances, ha remenat els armaris (o els DOGC de càrrecs) i hi ha trobat Joan Manuel del Pozo (president del CEC des de l’octubre del 2024, nomenat pocs mesos després de la victòria del PSC). Immigrant d’Andalusia, criat en terres gironines, professor de Filosofia a Secundària que accedeix com a catedràtic a la Universitat de Girona. Parlamentari a Madrid en diverses legislatures, MH conseller d’Educació de Catalunya durant 2 anys abans d’Ernest Maragall... O sigui, un pes pesant del partit -del qual no es dubta la vàlua- una bona crossa (potser dirigent a l’ombra) per a una MH consellera Niubó desbordada i desorientada.

I que el Consell tindrà els resultats a l’abril (en ple període electoral) no sé si té res a veure amb Maquiavel, que em sona de les classes de Filosofia. De moment, resulta curiós que entre els més de 70 membres del Consell no haguessin tingut cap ocasió de reunir-se (no em consta) davant el sostingut SOS educatiu. També, com ja han dit algunes veus, sembla una manera de neutralitzar els sindicats «més combatius» o de declarar-los la guerra, perquè al Consell «hi ha molta gent»: representants de renovació pedagògica, membres del Departament d’Educació, inspectors, famílies, alumnes, professorat, sector escola privada, sector del lleure -al meu entendre molta política, perquè hi ha representants de la Federació Catalana de Municipis, de l’Associació Catalana de Municipis, els grans sindicats-, la PIMEC... 

A mi ningú no m’ha preguntat sobre mobilitat (transport públic, aeroport...), sobre el model agrari, l’energètic, la seguretat (mossos i altres policies), la distribució dels pressupostos (inclòs el de defensa), la representativitat (llei electoral), la situació de la llengua (catalana)... 

Un octubre vaig trobar una papereta en forma de pregunta i la cosa va acabar malament; tant, que al cap de pocs dies, un «poc» conegut dirigent socialista Salvador Illa es manifestava (convocat per Societat Civil Catalana, no conec cap Societat Militar Catalana) a Barcelona al costat de Pablo Casado, Santiago Abascal, Pepe Borrell, Mario Vargas Llosa... per no sé quina causa.

Fa pocs dies, a la Festa de la Rosa de Gavà, el «bastant» conegut dirigent socialista i MH president de la Generalitat deia que tenia memòria i que no acceptava lliçons de Feijoo i d’Abascal... no sé si aquell públic enfervorit tenia gaire memòria. Suposo que el dirigent ha cremat la camisa de l’octubre del 2017, perquè jo sí que intento tenir memòria... també dels judicis televisats del TS i de les vicissituds de l’amnistia.

Potser entre tant públic fidel de Gavà hi havia qui podrà opinar sobre educació, al CEC, a més de la MH consellera Niubó o altres membres del Departament d’Educació, imbuït de PP, perquè cadascú que hi entra hi fa la seva Pixaradeta Pseudopedagògica.

Josep Manel Fondevila Tolo