"Hem de desmoralitzar la política: que la crítica a les idees diferents no impliqui la seva desqualificació moral". Escrivia Daniel Innerarity sobre els danys de la superioritat moral en la discussió democràtica, una reflexió oportuna en moments com els que vivim, en què els relats de partit ho amaren tot, fins al punt d'atorgar certificats d'"autenticitat en la representació del poble" -com constatava el filòsof a les pàgines d'El País- i també de condicionar els calendaris electorals a partir de discursos maniqueus. És en el context moralitzant i partidista que radiografia Innerarity, veu de referència quan es tracta de pensar la política -en l'expressió més àmplia del terme-, que afloren les acusacions de traïció i antipatriotisme, que serveixen per a tot. És traïdor i antipatriota qui parla sense atendre el discurs oficial, qui mina el relat de part, qui no s'alinea. Quan guanya el simplisme, s'empetiteix el debat públic.

I el debat públic es va desgastant a cop de decisions que no tenen com a ancoratge l'interès comú. En els últims dies, de decibels i agitació a la política espanyola, n'hem tingut mostres sobrades, des de la moció de censura fallida a Múrcia fins a l'avançament electoral a Madrid decret per Isabel Díaz Ayuso, passant pel salt de vicepresident a candidat de Pablo Iglesias. Són moviments que impliquen personatges de tot l'arc parlamentari i que tenen un denominador comú: ha pesat tot menys l'òptica del benefici ciutadà. I el sediment de fons que deixa l'empatx d'estratègia no convida a l'optimisme. Les eleccions s'han convertit en un comodí més en mans dels partits, perquè no s'usen com un mecanisme de participació o de resolució de conflictes públics sinó com una eina per esborrar o fer retrocedir adversaris.

Ayuso, sense rubor per vincular el seu futur a la suma amb l'extrema dreta -el PP només podrà tenir com a soci Vox-, ha mostrat en l'última setmana fins a quin punt les eleccions poden arribar a ser un instrument al servei de les sigles. Perquè la votació que proposa als madrilenys només persegueix un enfortiment de les pròpies posicions; ni tan sols està empeltada de la intenció de resoldre un plet tronat entre "comunisme i llibertat", si és que el lema pot arribar a tenir la categoria la plet. La iniciativa d'Ayuso, combatuda per la candidatura d'Iglesias en una altra jugada d'estratègia que s'explica des del filtre de l'interès de partit, no té com a intenció la confrontació serena de propostes polítiques. I això és verí per a l'essència del combat democràtic, perquè el desfigura.

La de Madrid és una expressió diàfana de la política que s'allunya de l'elector, perquè el tracta com un peó del qual se'n pot fer ús en lloc de servir-lo. Un exemple més, que té precedents i no només a la capital espanyola. La temptació creixent de lesionar el joc democràtic a partir de les prioritats partidistes hauria de fer saltar més alarmes. Eleccions, per fer què? Aquesta hauria de ser la pregunta que caldria formular-se abans de cada convocatòria precipitada. Si del que es tracta, esclar, és d'atendre el benefici de qui és cridat a les urnes.