A la nevera, amb sort, allò just per sopar. En un racó, unes maletes fetes. Per si de cas. Cada vegada que sona el timbre o que se senten unes passes per les escales, un esglai. Serà ja l'últim dia sota aquell sostre? Serà l'endemà? Hauran de dormir al ras? Arribarà una alternativa en el darrer sospir? A Barcelona, s'han produït 443 ordres de desnonament de famílies vulnerables des de mitjans de setembre a finals d'octubre. Segons dades dels jutjats, hi ha 65 avisos de desnonaments diaris a la capital catalana, dels quals entre 20 i 30 arriben a la porta. Sovint, amb una gran comitiva policial que fa sentir com un delinqüent aquell qui no té garantit un dret fonamental que fa massa temps que està sota les urpes de l'economia especulativa, aquella que anteposa números i beneficis al benestar de les persones. 

És esfereïdor en tota circumstància, però especialment greu en plena emergència sanitària, que et facin fora de casa teva. La vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Nadia Calviño, ha assegurat aquest mateix dijous que el problema del preu dels lloguers no se soluciona amb una "vareta màgica". És clar que no, senyora Calviño. Se soluciona, en tot cas, amb voluntat política i amb valentia per enfrontar-se als grans tenidors. La gran majoria de desnonaments es produeixen a hores d'ara per la impossibilitat de pagar els lloguers. És responsabilitat dels governs aturar-los i garantir que el dret a l'habitatge -fixat, per cert, per la Constitució tan defensada pel PSOE- es compleix per sobre de l'interès econòmic dels que segur que no tindran cap problema per tenir les seves necessitats vitals cobertes i arribaran de sobres a finals de mes. 

Com es pot defensar un "escut social" que no aturi l'expulsió de famílies vulnerables de casa seva? La contradicció és flagrant i despulla com el govern de coalició pretén fer un equilibri per no molestar en excés el poder econòmic. Però són justos els equilibris entre qui pateix i qui es lucra d'aquest patiment? En els darrers dies hem vist un intent del Govern de la Generalitat per dissuadir els desnonaments amb el marge de maniobra competencial limitat que té. Sabia que tindria poc recorregut perquè els jutges no estan aplicant plenament la llei catalana sota l'argument que no poden inadmetre demandes.

Això, però, no és excusa per no revisar i sancionar les desproporcionades actuacions policials en expulsions que hem vist en les darreres setmanes, alguns amb càrregues incloses. També hem vist com els dirigents de Podem i dels comuns han alçat la veu. Formant part del govern de la Moncloa, quasi resulta paradoxal que es vegin abocats a sortir públicament a fer exigències al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i al ministre sobre qui recau la matèria, José Luis Ábalos.

És un símptoma de fins a quin punt el PSOE es resisteix a aplicar una mesura que almenys s'acosti a la de la primera onada de la pandèmia per frenar la sagnia. Més enllà, però, de declaracions públiques i de tuits, la incògnita és fins on estan disposats els de Pablo Iglesias a esprémer tota la seva força negociadora, per molt que sigui menor. Precisament, Podem i els comuns han fet bandera -justificada- d'haver situat el dret a l'habitatge en l'agenda política. Si es tracta d'una qüestió cabdal, estan disposats a amenaçar amb la sortida del govern si el PSOE no cedeix en frenar els desnonaments i a limitar de forma efectiva el preu dels lloguers? Al final això és tant com abocar-hi totes les forces que estan al seu abast per fer-ho realitat. De vegades, les situacions desesperades requereixen d'accions límit i assumpció de riscos. 

L'anomenat "escut social" no es pot fiar a l'arribada dels pressupostos. Entre altres coses perquè qualsevol ajut ja arriba tard. Les bones voluntats o declaracions d'intencions no poden supeditar-se a un calendari polític, perquè la necessitat, la urgència, no entén ni de timings ni d'oportunismes. Sovint arriba de forma injusta i imprevista. No li expliquin a qui està a punt de ser desnonat que és culpa dels uns o dels altres que no arribin recursos perquè clar, no donen suport a uns pressupostos. No li expliquin a qui tremola quan algú pica a la seva porta que s'esperi a què acabin unes negociacions en despatxos. Aturi-ho ja, senyor Ábalos.