Tot comença el dia abans quan vas a recollir el teu dorsal i el Maillot commemoratiu de la Marxa al poliesportiu. Gairebé sense voler les mirades dels participants es creuen i no diuen res però queden per l'endemà. Al voltant de les vuit del matí, dues hores després de que l'organització hagi començat a muntar tot el dispositiu, els participants van arribant de diferents llocs per acabar de muntar les seves bicicletes i atansar-se a la sortida. Alguns es coneixen d'altres marxes i d'altres no saben que es coneixeran al llarg de la jornada. De sobte silenci, quatre instruccions d'última hora i un toc de botzina assenyala que La Pallaresa ha començat. 

Un petit passeig per sortir de Tremp i quan vols adonar-te'n, et comencen a passar desenes i desenes de ciclistes per tot arreu. "Ep, va que això ja ha començat" pensa el cap mentre els músculs es van posant a lloc. "Déu meu, què ràpid van..." penso sense poder deixar d'accelerar per a no quedar enrederit, sempre amb aquell punt de prudència del que no sap on va, tot i que en realitat sí que ho sapiguem. De sobte comencen, a la part frontal del pilot, els crits i els nervis que aviat es converteixen en tensió, hi ha un tràiler parat a la carretera i tothom frena. Salvem la caiguda, l'únic que necessitava el cap per acabar d'entrar a la marxa.

Pocs kilòmetres abans d'arribar a la Pobla de Segur, arriba el primer atac i inevitablement algú esclata: "però a on van? Estan sonats...". El ritme es torna a accelerar i no tens temps per mirar enrere i veure si s'està tallant la gent ni tampoc pots per por a tocar al de davant, que va a escassos mil·límetres de la teva roda. Els escapats no van gaire lluny i el grup arriba a bon ritme i entre converses fins Senterada. Entre Pobla i Senterada hi ha un detall que crida l'atenció i és que els ciclistes de Tremp, Pobla i voltants que hi participem ja em tret el plat gran mentre la resta continua utilitzant-lo. Sabem on anem, el què farà la gent i que la carretera s'anirà posant complicada de mica en mica. De nou, la xerrameca s'interromp pel soroll dels canvis de les bicicletes que anuncien batalla i el ritme s'endimonia fins arribar a la Pobleta de Bellveí, on es produeix el primer tall gran per deixar al capdavant una cinquantena de corredors. 

És aquí on es compleix un dels tòpics més certs d'aquest esport: "la carretera posa a cadascú al seu lloc". Ni més ni menys. Aquell que a Tremp t'ha passat volant, ara pateix per aguantar un ritme que no és el seu i al que has passat perquè no et deixava avançar, et passa com una moto. És moment d'estar tranquil, queda massa, penses, però les ganes d'accelerar et poden, tot i saber que després ho pagaràs. El llac de Montcortès desperta al voltant de les nou i mitja del matí amb els primers classificats. Estan volant. Pel darrera ningú parla, tothom busca el seu ritme o una roda que el porti per no patir massa fins arribar a Peramea, on està el primer avituallament. "Vigileu amb la baixada", avisen i amb raó.

Corba, contra corba, corba tancada, corba que no acaba mai, corba amb un ciclista que ha punxat i corba amb grava on et passes de llarg. Gairebé ni un segon de descans en un tram on pensaves que et podries relaxar fins arribar a Gerri de la Sal, però ni molt menys. Un grup d'uns 20 corredors a 100 metres al teu davant i tu en un grup de 4 per darrera que vol enxampar-los però no hi ha manera, haurem d'accelerar. Aquest esforç no estava previst fins arribar a Sort però no queda altra. Un quilòmetre desprès ja estàs dins del grup i et permets els primers minuts de "descans" per recuperar mínimament l'alè i començar a menjar. 

Per fi entres a Sort on el grup es divideix entre els que fem la curta i els valents o bojos, digueu-li com vulgueu, que fan la llarga. Dels més de 20 corredors que formàvem aquest grup, tornem una desena, dels quals tres ens quedem darrera un grup de set, els primers classificats, que ja tornen de Sort. T'aixeques de la bicicleta, pensant que si treballeu els tres junts els podreu agafar però res més lluny de la realitat, van massa ràpid, van "súper". La tornada a Gerri de la Sal es fa llarga i amb un punt de preocupació per la pujada a Peramea, amb 80 kilòmetres a les cames. Però l'ascens permetrà conèixer una d'aquelles històries que et fan admirar la gent que practica esport. Un dels tres integrants que anem en persecució del grup capdavanter no pot abaixar el plat gran ja des de Tremp. No seria un gran problema si el recorregut tornés per la carretera convencional, però ha hagut de pujar a Montcortès a plat gran i haurà de fer-ho a Peramea igual. Un suplici en tota regla i un esforç gairebé més mental que físic. Arribem a Gerri i ens acomiadem d'ell perquè pujarem a un ritme superior o, almenys, això pensàvem. La carretera es va endurint, es van descomptant els kilòmetres que queden per arribar de nou a l'avituallament de Peramea i ara s'ha de parar sí o sí, anem justos de forces. No passen ni 30 segons i arriba el company que va a plat, ens mirem amb l'altre company i possiblement, vam pensar el mateix: "ens farà la pell". A mi, me la va fer.

El descens cap a la Pobleta és ràpid, molt ràpid, massa per a mi, que veig com es van allunyant i que la meva major por es complirà: anar sol fins a Tremp. Un cop a la carretera general, però, veig que no aniré sol. Bufa vent de cara i comença un debat mental que tots el que han fet una prova semblant sabran de què parlo. Veig als dos que se m'han escapat a 500 metres però van massa ràpid i no arribo per molt que acceleri, però si m'espero als que venen darrera perdré massa temps. Tant se val, vaig fins a Tremp tot sol i ja m'agafaran. 

Fins a Pobla tot va més o menys com ha d'anar, però a la sortida del poble veí tot desnivell, per petit que sigui, se't fa etern, i una paraula va ressonant al teu cap: comportes. Saps que no queda res però la pujada de comportes et sentenciarà i més quan a la baixada d'aquest tram t'enxampa un company per darrera. Va encès i li veus a la cara, et passa com un avió però confies en què no conegui el terreny. Efectivament, al replà de la pujada de comportes no pot més i allà gastes l'única bala que et queda per arribar a Tremp. Entres al poble, al teu poble per acabar una Pallaresa, que tot i ser la curta, has vist des de petit i has participat en l'organització desitjant poder-la completar un dia. Ho veies com una animalada però avui és el dia. Creues la línia d’arribada, molt cansat però satisfet i escoltes que encara hi ha gent pujant el Port del Cantó. El que dèiem a Sort, són uns valents. O uns bojos. El que vulgueu.