Dos casos recents. El passat diumenge es va celebrar 40 anys de la mort de Salvador Puig Antich, executat a garrot vil el 2 de març de 1974, després de ser acusat d'haver matat a trets un policia. Quatre dècades després, el procés encara amaga molts detalls que difícilment sortiran a la llum. Tot i les irregularitats, el Tribunal Suprem es nega a revisar-ho. L'immobilisme de la justícia espanyola, emparada per la llei d'amnistia del 1977, ha portat les germanes de Puig Antich a viatjar fins l'Argentina per presentar el cas als tribunals. Es querellen contra el ministre del govern franquista José Utrera Molina (sogre de l'actual ministre de Justícia, Alfredo Ruiz-Gallardón) i l'advocat que va redactar la sentència de mort, Carlos Rey (l'advocat d'Alícia Sánchez Camacho pel cas de les escoltes de Método 3). 

El segon. Fa dues setmanes, Jordi Èvole s'inventava el fals documental 'Operación Palace', que explicava que el cop d'estat del coronel Tejero el 23 de febrer de 1981 va ser orquestrat per tots els dirigents polítics de la Transició, amb el director de cinema José Luis Garci al capdavant. La intenció d'Èvole era criticar que el Tribunal Suprem (altre cop) no autoritza la consulta del sumari del judici fins que hagin passat 25 anys des de la mort dels processats o 50 des del cop.

Aquests dos casos evidencien els problemes que tenen els ciutadans per conèixer realment la història, i tots els intents acaben de la mateixa manera, la negativa de l'Estat espanyol o dels tribunals. La importància de conèixer bé la nostra pròpia història em fa pensar en la intenció del ministre d'Educació, José Ignacio Wert, d'unir els continguts dels currículums escolars de totes les Comunitats Autònomes i així poder suavitzar aquells moments de la història que no li agraden. En un esborrany del decret que desenvolupa els continguts curriculars de la Lomce, detallava que els alumnes estudiarien que Espanya ja existia a la prehistòria i que la dictadura franquista va ser plàcida, sense cap rastre de repressió i amb plenitud de llibertats. 

Conèixer la memòria històrica d'un país és molt important, sobretot per respecte a aquells que la van viure. Per aquest motiu, no es pot permetre que cada polític escrigui la història al seu gust; perquè a mesura que passen els anys, serà la història que s'ensenya als alumnes a classe la que quedarà en la memòria. Sempre s'ha sentit a dir que cal aprendre la història per poder comprendre el present. Veient que l'Estat espanyol es tanca en banda a mostrar la vertadera història i intenta inventar-ne una de nova, potser si que s'entén quin és el present que tenim.