Es desperta molt abans que soni el despertador, ja ho fan això els nervis. S'aixeca i no s'atreveix a mirar per la finestra i veure la negror de les matinades de novembre. S'obliga a sí mateix a esmorzar alguna cosa; tot i que a aquestes hores l'estomac no vol res, sap que serà un dia llarg i més val anar-hi amb la panxa plena. Es vesteix amb una camiseta normal. Li agradaria molt agafar la samarreta groga que va comprar per anar a la Via Catalana l'any passat, però recorda el correu de l'ANC en que recomanaven no mostrar cap icona independentista (tot i això, agafa la xapa que li van donar per fer la gigaenquesta al seu poble i se la guarda a la butxaca).

 

Surt de casa amb les primeres llums del dia. És voluntari, vocal de mesa, i ha d'estar a les 7.30h a la porta del local. De camí cap a les antigues escoles del seu poble, i amb els auriculars connectats a la ràdio del mòbil, fa un repàs ràpid a les xarxes socials i escriu un tuit: "Avui fem història. Avui #Votarépertu #9NPallars" i hi adjunta una fotografia de la seva mare amb la seva neboda. Passat recent i futur no gaire llunyà. 

 

Durant tota la jornada, de quarts de vuit del matí fins prop de les deu, ha passat fred per culpa de la pluja i calor per culpa d'un calefactor situat massa a prop. Ha fet broma 547 cops sobre una possible detenció dels Mossos. Ha actualitzat el Twitter 912 cops i ha comentat 247 fotografies: "Guaita quines cues a Girona", "A Sidney ja han votat", "Mireu què han penjat de l'estàtua del Dr. Pearson a Tremp!", etc. Ha agraït el cafè amb croissants que l'alcalde ha portat a mig matí i ha guanyat a set partides de cartes. 

 

Però també ha vist com a una dona gran li costava agafar el bolígraf per firmar; com un home no ha pogut evitar el plor en ficar la papereta al sobre. Ha somrigut en veure un nen de quatre anys ajudant a la seva mare a introduir el vot a la urna. Ajudant a la mare a decidir el futur dels dos. S'ha emocionat en veure com padrins i padrines que han viscut una Guerra Civil i el franquisme estaven entusiasmats per poder votar. I ho feien sense por i deixant caure el sobre dins la urna amb ganes. Ha vist somriures. Molts somriures. Li ha sabut greu haver-li de dir a una dona gran que en aquella mesa ella no podia votar, que havia de baixar a Tremp. I la resposta l'ha sorprès moltíssim: "A Tremp he d'anar? Oi tant que hi aniré. A Tremp, a Lleida i on faci falta". Li ha encantat la il·lusió en què un noi de 16 anys votava per primer cop. Ha hagut de fer moltes fotografies, que acabarien penjades a l'Instagram. Se li ha encongit el cor quan una persona malalta d'Alzheimer ha votat dient "Jo moriré, per Catalunya i en cadira de rodes. Però ho faré en la Catalunya que vull". I se li eriçaven els pèls dels braços cada vegada que li donaven les gràcies per la feina dels voluntaris: "Moltes gràcies, bones obres i per molts anys!". 

 

Un cop a casa comença a sentir les mateixes sensacions que en les nits electorals. Les de percentatges, escrutinis, gràfics virtuals i participacions. Sopa amb una orella enganxada a la ràdio, mirant de reüll la televisió i els dits al mòbil actualitzant les xarxes. Quan arriba al llit, el cansament guanya la partida als nervis i tanca els ulls poc després de tocar el coixí. Demà serà un altre dia; un altre dia històric. Demà ja podrà posar-se la samarreta groga.