Una trucada, un missatge, una simple publicació en una xarxa social qualsevol. Aquella tarda del 24 de Juny et deixava glaçat, immòbil, sense saber què dir, ni amb qui parlar. La llum que va lluitar durant tant temps per brillar s'havia apagat per sempre o almenys això vam creure. Una llum que havia lluitat durant molts anys per fer-se un lloc al món del futbol i sobretot per agafar-se a la vida semblava apagar-se, però no va ser així.

 

Tremp, Lleida, Liverpool, Oldham, Xerez, Cartagena i Betis. Allà on va estar va deixar un gran record, sense caure en el clàssic tòpic, ho va fer de debò. En Miki tenia alguna cosa i ja no solament em refereixo al futbol, on tenia un futur més que prometedor. Com a persona tenia alguna cosa diferent, una maduresa impròpia de la seva edat, reforçada gràcies a les seves experiències fora de casa. Com se sol dir, en Miki tenia aura. Els que el coneixien així ho deien, els seus amics, els seus companys de vestuari, els seus entrenadors... Tan sol cal remetre's als fets. Un Betis capcot, un Pepe Mel en la corda fluixa, més fora que dins i és el propi Miki qui truca a l'entrenador des de l'hospital per donar-li ànims. Repeteixo, tenia alguna cosa diferent.

 

Parafrasejant al gran José Antonio Martín Otín més conegut com 'Petón', "els herois moren joves", va dir. Molt jove, 23 anys i des del 24 de Juny de 2012, heroi. Heroi de l'afició bètica, heroi dels seus amics, heroi de la seva família i heroi del seu poble.

 

A partir d'aquella tarda en que et quedes glaçat, en que creus que la llum que lluitava s'apaga per sempre, brilla i llueix cada dia amb més força entre tots. Entre uns amics més units, entre uns familiars cada dia més forts i entre una afició que li rendeix homenatge cada minut 26 al Benito Villamarín.

 

Perquè fa un any que es va convertir en etern, en llegenda i perquè fa un any que els que el recorden, el recorden amb un somriure.

 

26.

 

(Article publicat al 'Perarnau Magazine')