Ja sabeu que Barcelona, com si no tingués prou maldecaps ni preocupacions, ara debat a fons la possibilitat d'organitzar uns Jocs Olímpics d'Hivern. Concretament, l'any 2022. La qüestió, que es va treure de la màniga l'anterior alcalde socialista, Jordi Hereu, ha aixecat la previsible polseguera i no és segur ni tan sols que es formalitzi la sol·licitud davant del Comité Internacional Olímpic (CIO). Una part dels partits barcelonins hi són contraris. El més advers és el PP, que paradoxalment va impulsar la candidatura olímpica de Madrid pel 2020. És evident que els populars prioritzen, una vegada més, la capital espanyola per davant de la resta de territoris perifèrics. En tot cas, encara que finalment hi opti seriosament, Barcelona tindria una sèrie de rivals ben posicionats: Oslo, Munic, Lviv i Zakopane. En conseqüència, no serà pas un camí de roses.
 
En tot cas, des del Pallars hem de fer una altra anàlisi i prendre bona nota d'aquesta qüestió. Per començar, encara que el nom oficial de la candidatura sigui '2022 Barcelona-Pirineu', hem de tenir ben clar que la part pirinenca d'aquests possibles jocs només serien a la Cerdanya, i més concretament a la Molina i a Masella. No vull fer cap judici de valor, però cal que tinguem clar que la resta de pistes i instal·lacions esportives del Pirineu queden fora d'aquest projecte. En aquest sentit, quan s'explica que la possible nominació suposarà una millora dels accessos al Pirineu es fa referència, fins on jo sé, a la línia de tren i a les carreteres i autovies que van de Barcelona a la Cerdanya. Més enllà de Barcelona i la Cerdanya, dels 2.000 milions d'euros previstos per a inversions només he llegit que potser una part es podria invertir a l'aeroport de la Seu d'Urgell.
 
Sabent tot això, quina posició ha d'adoptar el Pallars? Per començar, no es pot donar o no suport a un esdeveniment en funció de si s'hi participa o no. Crec honestament que, per solidaritat amb la gent de la Cerdanya, cal donar-hi suport. És una inversió per a ells en tots els sentits, i no poden desaprofitar aquesta oportunitat. Ara bé, també estic convençut que la llarga marxa fins el 2022, en el cas que aquests jocs acabin essent una realitat, ha de ser una oportunitat global per a les comarques pirinenques per posar-se en valor i exigir una inversió en infraestructures que permeti el desenvolupament i la comunicació intra i inter pirinenca, en serveis bàsics i en rehabilitació de pobles. Perquè, malgrat tot, ja és hora que alguns barcelonins entenguin que el Pirineu no és només la Cerdanya.